En un espai tant reduït com un post és fa difícil fer balanç d’un any que
voldríem oblidar però no podem. Ens dol les preses i el presos, els exiliats,
que reben l’odi dels adversaris, esdevinguts per a no pocs d’ells enemics i paradoxalment l’incomprensió d’una part dels que es reclamen dels seus. He pogut parlar
aquest any amb una majoria d’ells i elles, he notat sempre més serenitat i valentia
que els eixelebrats que els critiquen.
Acabem l'any amb un govern espanyol diferent del que teníem, però l'acabem amb un
ambient polític encara més tens del que el vàrem començar. L’extrema dreta
marca el camí de la dreta espanyola. I malgrat la por escènica de Podemos, les
divisions del PSOE entre els que aplicaren el 155 de forma entusiasta i els que
ho feren a contra cor uns i altres no són el mateix. Matisos
em podeu respondre alguns, però aquests són sempre importants en política.
El xoc que experimento al passar de dilluns a divendres la meva vida a
Madrid i el cap de setmana a Girona, és ni més ni menys com viure entre dos
mons. No tant aguditzat aquest xoc com si visqués a Badalona o Cornellà. A
Girona sembla com si l’estat no existís i que no costaria res el prescindir-ne.
A altres indrets de Catalunya no es així quan l’independentisme és minoritari i les
seves posicions controvertides.
Avui a Madrid, la dreta, ara tota ella, és extrema. Ets un enemic i no un
adversari, impedir que tingui les mans
lliures contra Catalunya no és secundari. Fer el camí cap a la independència no
és pensar que quan pitjor millor, perquè no hi ha cap objectiu que s’ho valgui
si en el camí perdem tots els nostres valors. De nou els que estan patint més
ens poden ajudar a decidir. Res està tancat però tampoc ens posarem limitacions. Que
el 2019 us porti a tost i totes felicitat i llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada