El darrer Post de l’any

En un espai tant reduït com un post és fa difícil fer balanç d’un any que voldríem oblidar però no podem. Ens dol les preses i el presos, els exiliats, que reben l’odi dels adversaris, esdevinguts per a no pocs d’ells enemics i paradoxalment l’incomprensió d’una part dels que es reclamen dels seus. He pogut parlar aquest any amb una majoria d’ells i elles, he notat sempre més serenitat i valentia que els eixelebrats que els critiquen.

Acabem l'any amb un govern espanyol diferent del que teníem, però l'acabem amb un ambient polític encara més tens del que el vàrem començar. L’extrema dreta marca el camí de la dreta espanyola. I malgrat la por escènica de Podemos, les divisions del PSOE entre els que aplicaren el 155 de forma entusiasta i els que ho feren a contra cor  uns i altres no són el mateix. Matisos em podeu respondre alguns, però aquests són sempre importants en política.

El xoc que experimento al passar de dilluns a divendres la meva vida a Madrid i el cap de setmana a Girona, és ni més ni menys com viure entre dos mons. No tant aguditzat aquest xoc com si visqués a Badalona o Cornellà. A Girona sembla com si l’estat no existís i que no costaria res el prescindir-ne. A altres indrets de Catalunya no es així quan l’independentisme és minoritari i les seves posicions controvertides.

Avui a Madrid, la dreta, ara tota ella, és extrema. Ets un enemic i no un adversari,  impedir que tingui les mans lliures contra Catalunya no és secundari. Fer el camí cap a la independència no és pensar que quan pitjor millor, perquè no hi ha cap objectiu que s’ho valgui si en el camí perdem tots els nostres valors. De nou els que estan patint més ens poden ajudar a decidir. Res està tancat però tampoc ens posarem limitacions. Que el 2019 us porti a tost i totes felicitat i llibertat.

Finestra d’oportunitat? Un nou marc de lluita!

A poc més d’un mes de la moció de censura reeixida al govern Rajoy, lluny encara dels 100 dies que es donen a tot govern nou, com és l’encapçalat pel Pedro Sánchez, vivim a Catalunya en un marc de més estabilitat i confiança que l'espanyol. El 155 eliminat, el govern català consolidant-se i la justícia internacional posant en qüestió l’espanyola. L’adversari està més dividit –el PP barallant-se i Ciudadanos  desaparegut- , es cert que res serà fàcil, l’estat continua fort, però l’independentisme  ha vingut per quedar-se i les seves reivindicacions es consolidaran si preservem pluralitat i unitat d’acció.

De Madrid estant t’adones de que l’estat és força més que els partits que poden governar durant un temps, la monarquia n’és l’aglutinant, el nostre moviment el qüestiona no solament per independentista sinó també per republicà. La intervenció del rei el 3 d’octubre va obrir els ulls a molts dels que pensaven que podia tenir un paper moderador, és part i intervé com a part al sentir-se qüestionada en defensa de l’estat de la que es peça essencial.

Als presos i als exiliats els hi devem molt. Molt més del que mai els hi podrem tornar, varen complir amb el mandat popular i s’enfrontaren a una força que no es podia vèncer en aquell moment, però han mantingut amb el seu sacrifici la voluntat de tots i totes de continuar el camí. Els historiadors  analitzaran el que i el com dels fets d’octubre de 2017, però som nosaltres, tots i totes, els que hem de preservar el seu llegat per avançar, en un nou marc, amb diferent velocitat, però amb els mateixos objectius.

Res del que serveixi per a preservar i ampliar el benestar dels nostres conciutadans en és aliè, per això hem recuperat la Generalitat, per això consolidarem i avançarem en el poder municipal, per això serem més i més forts en el parlament europeu. Perquè així acumulem forces, per ser més forts, en el diàleg i en la nostra capacitat del lluita si aquest s’estanca o desapareix de nou. Per això ens cal  més unitat d’acció que mai, més pluralitat que mai. No hi manca ningú.

Amb el PP va començar tot!

Rajoy, amb ell va començar tot, des de la recollida de signatures fins el “a por ellos”. La seva censura i perdre el més preuat, el pode, te quelcom de justícia poètica. Res es segur encara, però veure a aquells que fins fa ben poc tenien la seguretat del prepotent, tremolar com flams pel perill de perdre el benestar de gaudir de la menjadora de l’estat, perdoneu-me, genera una certa satisfacció. Pel que han fet patir, pel que fan patir als que m’estimo.

Soc conscient que el nostre adversari-i sovint enemic- és l’estat, que el govern del PP solament es el mascaró de proa, però aquest com el de les antigues galeres era usat per a destruir els vaixells enemics –nosaltres-. Te quelcom de suggeridor saber que si demà se’n ha d’anar Rajoy, en Millo haurà de fer les maletes. Perdoneu però quin plaer que surti per la porta petita.

Res es segur, però aquest matí sembla possible. Sigui quin sigui el resultat el marc serà inestable en el mateix moment que nosaltres tindrem govern. La resiliència, la perseverança, que caracteritza el nostre moviment, més enllà dels estrategues de sofà i twitter, ens fa forts. I més en moments com aquests en que els prepotents tenen els peus de fang. La corrupció!

I tinguem clar, aquesta no es patrimoni d’un partit, ho es del sistema del 78 que penetrà també fins el moll de l’os, durant molt de temps, a casa nostra. Que avui ERC pugui ventar-se de no tenir casos de corrupció en la seva història no solament és la seva fortalesa , és la que facilita la credibilitat de tot el moviment república i independentista. Acabi com acabi, la moció de censura al PP, sortim d’ella més forts!

Un dia gris a Madrid...un més.

Temps plujós, inestable, a Madrid, amb la duresa de les ciutats continentals, allunyades del mar. Clima polític crispat, la metàstasi de la corrupció amb el darrer episodi que esquitxa al mon universitari i a la comunitat de Madrid afecta en primer lloc al PP, però genera una reacció, en aquells que es veuen com a substituts,  barreja de precaució per a no fer moviments que els perjudiquin i triomfalisme contingut, Ciudadanos en estat pur.

L’optimisme en el que bona part de l’independentisme viu a Catalunya per la decisió dels jutges alemanys, a Madrid es tot el contrari, em sento com si entrés en un furat negre. La ràbia desfermada que tot ho engoleix. L’honor ferit, la repressió com a pensament únic i la competència de PP i Ciudadanos de veure qui és més dur i exigent amb Catalunya. En el brogit de la confrontació, no diferencien als independentistes del que no ho son. Avís per a navegants!

I l’opinió pública? Difícil saber-ho, les percepcions que tinc a peu de carrer son contradictòries, van de l’insult a l’abraçada. Si ens menteixen en els Màsters , ens diuen la veritat sobre Catalunya? Em deia un taxista...no tots escolten la COPE. Però es cert que la tasca adoctrinadora, de veritat, dels mitjans de comunicació estatals fan molt de mal. És una pluja fina i a voltes torrencial, que fa molts anys que dura.

Una constatació i una promesa. La primera, els molesta molt la nostra presència, no solament perquè si no hi fóssim tindrien els pressupostos aprovats i una majoria dretana confortable sinó perquè ha d’escoltar el que no volen. La segona, romandrem el temps que els nostres governants a casa i a l’exili considerin oportú, ni un dia més. I ens mantindrem ferms sense vinclar-nos a amenaces i càstigs.

Dir la veritat, coratge i refer la unitat.

La política espanyola està crispada, no solament pel tema català on la continuïtat del 155 impedeix l’aprovació de pressupostos, també pels dubtes i contradiccions dins el bloc del 155, on tots es miren de reüll i no pas poques vegades s’atonyinen tots contra tots. Aquest setmana les pensions i l’anomenada “presó permanent revisable” ha fet aflorar aquestes contradiccions.

La manca d’un full de ruta comú del bloc independentista, malgrat els intents contradictoris que hem viscut fina ara, no ens ha permès aprofitar totes aquestes contradiccions del bloc dominant a Espanya. Es cert que si alguna cosa els fa formar unànimement, oblidant momentàniament les seves diferències, és el temor a qualsevol iniciativa unitària que provingui de Catalunya. La Unitat es el que els hi fa més por, d’ací tots els esforços emprats per a trencar-la. L’empresonament de dirigents clau de partits i moviments socials va en aquest sentit i malauradament, per ara,  els hi surt bé.

Sense organització no és possible cap transformació i menys de l’envergadura de l’objectiu que els independentistes ens hem proposat. Organització i autoritat, la que surt de la confiança en el lideratge, vertebren les adhesions individuals i col·lectives, plurals i sovint contradictòries, d’un moviment de llarg abast. Ara patim una crisi tant de lideratge efectiu –en el territori, el que abans a la clandestinitat anomenavem l’interior per a contraposar-lo a l’exili- com d’estratègia unitària de les tres organitzacions polítiques i les dos socials que han treballat fins ara  -amb contradiccions- per un objectiu comú, ideal, la República.

La proclamació d’aquesta el 10 i 27 d’octubre, però sense efectes jurídics ni control efectiu al carrer; el 155 amb el domini de la Generalitat per l’estat sense resistència activa; l’auto-dissolució de fet del govern que ja no tornarà a reunir- se, per que uns, la majoria, son empresonats i els altres s’exilien...ens porta, sense un anàlisi suficient del que va passr a unes eleccions autonòmiques que tots accepten. I es guanyen! Amb una recomposició electoral del bloc independentista contradictòria, de difícil diàleg, amb ells líders empresonats o a Bèlgica.

Contradiccions en el relat, perquè el vell no serveix però el nou encara no ha aparegut amb prou força, ens porta a la situació d’avui. Hem de ser més, però  hi ha el perill que restem i no sumem. La lluita antirepressiva serà clau perquè l’estat no pararà, el govern de la Generalitat s’ha de recuperar però per si sol és insuficient i si no es recomposa la confiança de la gent en els seus representants  ens dividirem,  pas previ per a la derrota. Estem a on mai fa uns anys hauríem pensat arribar, tant lluny i tant ràpid, però som tot just al peu de la muntanya. No per a quedar-se passius sinó per agafar forces per fer el cim. Dir la veritat,  lluitar amb coratge i refer la unitat és el camí, al meu parer,  al que han de comprometre’s aquells que donin el pas per a liderar l’independentisme.

Lluitar contra els estereotips, de Madrid estant.

Ja he comentat més d’un cop l'hostil uniformitat informativa sobre Catalunya que es percep vivint a la capital, que és extensiva a la major part del territori espanyol. No es estrany doncs que per les responsabilitats que tinc en el Congrés, com son, entre d’altres, educació, sanitat i serveis socials, em trobi, amb els molts contactes que faig amb entitats i persones de fora de Catalunya, una actitud  sovint recelosa que es torna en afectuosa quan més avança la relació. “No em pensava que fóssiu- fossis així...no es correspon a la imatge que tenia de vosaltres...”

Es cert que hi ha gent que te contacte regular amb Catalunya i afortunadament la seva visió no és aquesta, però ens faríem creus del nombre de persones amb responsabilitats associatives que no és així.  Plou sobre mullat. Si bé aquests darrers anys l’obsessió malaltissa i organitzada ha fet créixer la catalanofòbia, aquesta ve de lluny i el que abans era pluja fina ara és un aiguat torrencial.

El verí imprescindible en tota guerra, ni que sigui freda, te com objectiu deshumanitzar l’adversari, fer-lo diferent de tu i per tant, estrany i ,poc a poc a voltes, més ràpid d’altres, generar animadversió o indiferència. Allò que no toleraries que fessin als teus, ho acceptes o fins i tot ho veus amb entusiasme que ho facin al “diferent”.

La barreja de indiferència i animadversió en que es veuen els presos polítics catalans és un exemple, impensable fa un temps. D’ací la importància de desconstruir amb l’acció i l’exemple aquest relat. Encara prenen més valor aquells que son capaços de superar el prejudici amb el diàleg i encara més els que a contracorrent els tenim al costat.

La Constitució, entre Brussel·les i Madrid.

Avui, aniversari de la Constitució del 78, demà els carrers de Brussel·les s’ompliran de manifestants catalans contra l’abús que se’n ha fet d’ella amb l’article 155. Aquest us esbiaixat de la Constitució ha portat a la dissolució d’un govern legítim i al control de Catalunya per part del govern espanyol més corrupte de la història –que ja és dir-  i que tant sols representa el vuit per cent de l’electorat català. Feliç aniversari, valgui la ironia!

La Constitució, no pas com a garantia de l’exercici de les llibertats, sinó com a instrument del manteniment dels privilegis i les complicitats d’una trama corrupte que gestiona l’estat com si fos de la seva propietat. Quan parlen de la unitat de la pàtria, de fet parlen del seu statu quo, el que li permet fer i desfer sense por a un canvi del sistema de poder.

El vell estat centralista de la primera restauració, la del besavi del actual rei, que ens va portar a la cua d’Europa, solament perillà quan el seu desgast va portar a la Segona República. Catalunya hi jugà un paper central. No es estrany doncs  que el cop d’estat i la guerra feixista que provocà, tingué en Catalunya una resistència que no doblegà el llarg franquisme.

Vàrem ajudar a la recuperació de la democràcia com cap altre, contribuirem a la Constitució com un principi de solució, no pas com un punt final. Però passat l’ensurt dels franquistes amb la transició, l’autonomisme, malgrat alguns encerts , s’empelta de la corrupció i el anar fent que el sistema provocà. Quan el sistema començà a trontollar per envelliment i per la metàstasi de la corrupció de nou Catalunya s’aixecà. La por i la ràbia dels que no volen que res canviï l’hem patit durament. Però, com s’escolta en els carres de Brussel·les i a tot Catalunya, els del 155 no passaran!

Guanyarem! i els presos celebraran amb nosaltres a casa la victòria el 21D.

Aprofitant totes les escletxes

De nou a Madrid amb el pensament en Catalunya. Cal assegurar tots els canals d’informació i aprofitar-los. Cal també ser presents en les votacions que poden ser decisives donat llum verda o tancant amb els nostres vots aquelles propostes favorables o contraries a la nostra gent. A cada pal a la roda una solució. Confiança amb el govern i amb la gent que ha donat el pas irreversible de ser subjecte polític.

S’obren escletxes a nivell internacional i, a l’estat espanyol, no son pas pocs els que reaccionen contra l’estat d’excepció a Catalunya. Es cert, la catalanofòbia ha fet molt de mal, els mitjans espanyols continuen amb la seva campanya i solament sortim de tant en tant en un marc d’informacions contràries que tenen més de propaganda que de periodisme.

Però continuem, malgrat la por, malgrat les amenaces i ens anem aproximant a l’1-O. Aquests dies a Girona m’han parat un munt de gent, preocupats per la meva persona – com vas per Madrid? ves en compte!- la resposta és que fem el que els electors ens han encomanat –ser una veu forta i clara del que vol i desitja la majoria dels catalans, poder votar- i això os asseguro que ho fem, malgrat ells crits de molts i els silencis dels que haurien d’estar al nostre costat.

També trobem complicitats, cada cop més, però aquets xoquen amb l’estructura dels sistema del 78, que ofega i minoritza als discrepants. L’esperança de molt està en nosaltres. La nostra força és haver perdut la por i que poc a poc al llarg de molta anys el poder de l’estat, abassegador ací, a Madrid, s’ha anat difuminant a casa nostra. Tribunals i policies son el seu darrer fortí.  Hem de convertir en llei, en estat, el que és normal en la vida quotidiana. Votarem!

Madrid: al carrer i a l’hemicicle.

Vaig estar ahir a Madrid a la concentració de les autoescoles catalanes –també s’hi sumaren d’altres llocs de l’estat- per a reivindicar que la DGT arbitri les solucions oportunes per a desbloquejar el conflicte que te paralitzats els exàmens de conduir. Els vaig acompanyar al registre del Congrés on entraren el document. Si te alguna cosa de gratificant la tasca de parlamentari es aquesta: facilitar que la ciutadania s’expressi i reclami allò que creu just. I també, contribuir a cercar les solucions, facilitant les negociacions entre els agents socials i els poders legislatiu i executiu.

Des del setembre passat, si miro enrere, estic raonablement satisfet de la feina. Hi he posat temps i dedicació, he cercat coneixements que no tenia, tot i que no ha estat fàcil adaptar-te a una feina, la del Congrés, que te una dinàmica diguem-li especial. He tingut la sort de treballar en un grup parlamentari amb un lideratge ferm però amb un alt grau d’autonomia, de confiança, que m’ha permès treballar sense la lenta burocràcia de grups més centralitzats.

Des del primer dia vaig comprometre’m a defensar les resolucions del govern i del Parlament. Com a grup ho hem fet i bé. Però també com a diputat he treballat per la meva circumscripció i pels ciutadans de Catalunya que tinguessin problemes per a cercar solucions. Avui ha estat un exemple, de moltes accions, algunes més anònimes, altres amb més rebombori. Moltes preguntes per escrit. Moltes intervencions a les comissions de les que soc portaveu -set comissions- , de fet més de dues-centes intervencions; en el Ple una trentena més; dues preguntes també en el Ple al ministre d’educació i una dotzena de Proposicions No de Llei de les que s’han aprovat cinc, molt diverses des del reforç econòmic als bancs d’aliments a la protecció del consumidor davant l’oli de palma.

Ser útils fins al darrer dia - quan el govern i el Parlament ho disposin- cercant la denuncia quan és necessària i els acords quan son beneficiosos i possibles. Els propers mesos seran clau per a moltes coses. Farem tot el possible per estar a l’alçada dels reptes que venen i de les persones que ens donen suport.

Diputats independentistes al Congrés. Que viva Zapata!

A Joan Capdevila “El Capi”, conegut també com “El Seductor”

Es habitual que se’m faci la pregunta de “com va per Madrid”, a la que he de donar una resposta curta, èpica –lluitar- o esforçada –treballar- depèn de l’estat d’ànim. Menys sovint també puc ser interpel·lat amb un “que feu”? i encara menys amb un “com ho feu”? La resposta d’aquestes preguntes necessita d’una resposta llarga, d’un temps que l’interlocutor sovint no te. Però, de fet, per respondre bé, a unes i altres, caldria saber qui som.

Es cert que tenim unes dades biogràfiques assequibles a tothom mitjançant la web del Congrés, però no hem refereixo pas a això. Fer un equip amb gent que no havia treballat junts, bé... que ni tant sols la majoria es coneixia, no es gens senzill. Doncs, el primer que us puc assegurar és que la relació entre els nou diputats i diputades ha estat molt fàcil. Sorprenentment fàcil.

A veure, tots i totes tenim les nostres dèries, la nostra biografia diferent i fins i tot contradictòria. Quin ha estat el secret? Li he donat voltes i penso que en primer lloc, el fet ha estat en que els que tenien experiència en Tardà i la Jordà al Congrés i la Capella al Senat ens han atorgat tota la confiança i nosaltres els hi hem reconegut autoritat. De fet l’autoritat s’atorga i no s’imposa. Es el que hem fet el Salvador, “El Capi”, l’Eritja, la Surra i jo mateix “el profe”. Bé,  en Rufi, menja a part!

Funcionem amb una anarquia responsable. Amb molta autonomia en les nostres responsabilitats però alhora sabent que disposes del recolzament immediat quan fa falta. De fet és una síntesi dialèctica de contraris. La millor manera perquè gent amb caràcter fort col·labori en un projecte comú.

A part del bloc, tinc apunts que en algun moment esdevindran un petit llibre sobre aquestes experiències compartides al congrés de Diputats, valgui aquestes ratlles com si fos una petita introducció del que vindrà.

Una tarda de sol a Madrid

Una tarda de sol a Madrid, que uns pocs centenars de feixistes no han pogut tornar gris, com les seves idees. Fer una conferència davant la “Cibeles”, a l’actual Ajuntament de Madrid -antic edifici de correus- te molt de simbòlic en un moment en que voldrien els fanàtics dinamitar ponts. Amb fermesa i convicció Romeva, Junqueras i Puigdemont desgranaren arguments sòlids, perquè votar és el fonament de la democràcia.

No per coneguts els arguments del govern català deixen de tenir vigència, al contrari la guanyen en un marc com aquest. Trencar estereotips, en un lloc en que per repetits molts els tenen com a veritats absolutes, es fa imprescindible. Ens dona autoritat i demostra les seves febleses. L’Auditori , ben ple, demostra l’interès que promou. Això fa que determinades absències siguin més evidents i algunes insultants.

Hi havia absències cantades, PP i Ciudadanos, d’altres explicables, el PSOE, però que cap diputat del PSC no hi fos present demostren que de lluny estan els que hi romanen de les pràctiques que feren aquest partit un element central del catalanisme. La presencia de Podemos i les seves confluències, amb Pablo Iglesias i Xavier Domènech fou més que significativa i davant de tants hipoventilats cal que consti a títol d’inventari.

La “Villa y Corte” entra de nou en ebullició, després de la inesperada victòria de Pedro Sánchez. La tranquil·litat política que no judicial que esperava el PP no es consolida i poden passar moltes coses. Es en aquest marc que les propostes clares que es fan des de Catalunya i la fermesa en el seu projecte s’havien de presentar alt i clar ací, a Madrid. Missió complerta. Ara sumar i seguir!

Madrid i la dimensió desconeguda!

Torno de Madrid amb la impressió de que s’ha entrat en una dimensió desconeguda. Convergència ha deixat de tenir grup a les “Cortes” - atenció, un partit que va formar part de la comissió redactora de la Constitució de 1978!- i els partits del bipartidisme a la grenya permanent després de beneficiar-se del turnisme dinàstic anys i panys! Sembla que tot està per fer, però res es possible! Les terceres eleccions poden passar d’amenaça a realitat, perquè tot i que a ningú l’interessen, cap altre alternativa es fa avui possible. Bé, avui!

A voltes em pregunto si a algú li interessa veritablement governar Espanya, més enllà de fer-ho en funcions –sense control ni responsabilitats internacionals- , doncs a qui governi li esperen les factures  que la troica te preparades per a cobrar d’immediat. Retallades i pujades d’impostos per a fer boca, més legislació restrictiva de drets i més liberalització favorable als interessos dels avui governants a la UE. D’ací aquest interès del PP a enllardar al primer partit de l’oposició, com aquest darrer també tenia per a que Podemos s’abstingués, per afavorir un govern PSOE-Ciudadanos, la passada legislatura. Curiosament Podemos sembla desaparegut en aquesta nova legislatura.

I al bell mig de tot aquets sidral, Catalunya. Com els emprenya que govern i Parlament -la Generalitat- vagin per lliure! Una dimensió coneguda en el marc de la desconeguda. Un full de ruta que es va complint, malgrat entrebancs i incerteses. Si ells ens tenen com enemic, el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos, quan ens entestem en veure enemics interiors on tenim com a màxim adversaris. Ens entestem en pensar en clau autonòmica, presoners de les velles lluites, quan uns i altres som foragitats per una política espanyola que vampireja Catalunya i exclou qualsevol cavi social profund ací i allà.

Probablement el que resta d’agost- o els propers quinze dies, com a mínim- seran un parèntesi de calma davant d’un setembre convuls. Rutines i novetats, pessimisme i esperança, confrontació i resistència...carreguem les bateries, ens caldrà molta energia per guanyar el futur. Superarem la dimensió desconeguda!

Que pacti l’últim!

L’acceptació d’un referèndum a l’escocesa en un any desbloquejaria la possibilitat de formació de govern a Madrid. És un acord menys traumàtic que mantenir un President i un govern farcit de corrupció, però res fa pensar que es cerqui una solució d’aquesta mena. La melangia pel passat, la de les majories amb un toc de “peix al cove”, bloqueja els pactes perquè, de fet, mai n’hi han hagut, en aquests darrers trenta i cinc anys a Madrid, més enllà de petits acords que sempre concedia el partit dominant.

Un pacte és l’acord entre adversaris, fins i tot antagònics, en el que cada part assumeix elements del contrari. Els que hem participat en convenis entre capital i treball ho sabem bé. Aquells que han viscut en la confortabilitat de les majories amplies, ni ho saben, ni ho entenen. A més, sense confiança no hi ha pacte estable, si creus que enganyaràs al contrari, qui li aixecaràs la camissa, que un cop tinguis el govern faràs el que et doni la gana, aconseguiràs cremar el ponts per qualsevol acord posterior.

La via dels pactes és més que un acord puntual, és una forma d’entendre la política, es a dir que la gent, la ciutadania, es plural i cal governar amb respecte pels que discrepen amb tu i els teus. La democràcia, el ser demòcrates, no és un títol que es posi en una marca, és una pràctica, sovint apresa amb l'error i rectificació,  que et permet afrontar els reptes quotidians amb diàleg i fermesa.

Avui a Madrid els protagonistes pensen: que pacti l’altre! Que es desgasti i si pacte li retreure les seves incoherències! En el fons els hi fa por la responsabilitat d’assumir els reptes d’avui, d’entre ells el català. Per això, avui per avui, que pacti l’últim o terceres eleccions!

No ens cal el seu permís!

Avui hem començat la Campanya - bé, l’oficial- resten quinze dies, el de reflexió –quina tonteria- i el de la votació. Polarització a Madrid, vents de Madrid a Catalunya sota promeses conegudes –un cop més...fins quan?- que creuen que ens donaran permís. Bé, qui vulgui veus independentistes a Madrid, que no demanin més permís, ja sabeu el que cal fer i aquells que encara dubten els hi ho recordarem amb la vostra ajuda.

Qui cregui que el “sorpasso” és la solució, quan és més aviat el recanvi del PSOE, s’empotarà un fort desengany quan les forces del sistema desactivin el perill. La Constitució està dissenyada per aguantar situacions com aquesta, el Congrés i el Senat és com un sistema de trinxeres on les anomenades forces del canvi perderen tota força, aïllades pels interessos i els interessats en que res important canviï. La Constitució de 1878 va desaparèixer per un acte revolucionari el 1931, després d’anys i panys d’intents de reformes fracassades.

Avui, mal que els hi pesi a alguns que es creuen més revolucionaris que ningú, l’epicentre del moviment que pot deixar obsoleta la Constitució de 1978 es troba a Catalunya. Per això, ara més que mai cap independentista es pot quedar a casa, ni cap d'ells votar opcions que encara juguen al vell joc de demanar permís.

No serà fàcil sortir del bombardeig de la polarització, de l’embafament de les televisions espanyoles, abassegadorament majoritàries a Catalunya. Però ho podem fer, si ens desvetllem, som prou per a fer arribar un missatge fort i clar: a Catalunya la decisió del nostre futur rau en els catalans i no ens cal permís.  

14 d’abril: la República ara i ací!

Construïm la República, és la millor noticia que podria haver donat al meu avi i a la meva mare que varen viure la proclamació de la República Catalan, un 14 d’abril de 1931. Quan cops un altre m’ho varen explicar, amb quina il·lusió, poc abans de la seva mort, em parlava la mare de la independència, a tocar, deia ella.

La república sempre ha estat en les meves converses polítiques i amb quina frustració vàrem viure l’acord de la transició , acceptant-lo per obrir el camí d’un be major, la democràcia. Però que d’esllanguida ens ha quedat després dels darrers governs dels partits dinàstics. Ara, la república és l’únic camí, el millor mètode per acabar amb la corrupció que ha viscut, que s’ha arrelat a l’ombra del sistema.

Ens hem d’inspirar en aquelles generacions plenes de coratge, en aquells anhels carregats de desitjos de canvis socials i nacionals. En els errors també i en la capacitat d’esmenar-los. No ho tenim pas fàcil però la república bé que s’ho val.

Hi hauran eleccions a Espanya, de nou, o no. Però el que em queda clar és que per a encetar una república espanyola els hi cal una república catalana. Tenim els instruments, la gent i les complicitats necessàries, aliats que hem de assegurar amb generositat i reconeixement d’una major pluralitat. De Madrid em queda la bona gent d’altres llocs de l’estat amb els que confluïm, però també que avui o ho fem nosaltres o des de Madrid no es farà. Visca la república!

De Girona a Madrid...

Surto d’una ciutat, Girona, que recupera una certa estabilitat, i vaig a una altre ciutat, Madrid, que ha fet de la inestabilitat costum. No nego que veig amb bons ulls que tinguem nova alcaldessa divendres, menys l’aliança de govern. Però, soc conscient, que en política sovintegen els estranys companys de viatge, sobre tot quan no es vol viatjar sinó quedar-se com estàs. Igual a Madrid tenim una sorpresa d’aquestes i s’assumeix aquest costum d’aliances de contraris per l’estabilitat i en aquest cas per la sagrada unitat d’Espanya. De fet, quan els interessos pesen molt, tot és possible.

Per a Girona m’hauria agradat un altre govern, sense vicealcaldies no guanyades, ni repartiment de responsabilitats sense programa comú. La pressa, les equivocacions anteriors, han portat a l’acord més còmode, de segur que ha predominat una mirada curta a la necessàriament llarga del projecte per la Girona de futur. Però això ho te la política i les responsabilitats, pel bo i el dolent, sovint son compartides.

Haurem de fer el seguiment del que es fa i també del que no es farà, de la capacitat de fer govern o de tenir-ne dos en un. La sintonia personal, les contradiccions entre partits i l’alè de l’oposició marcaran els propers temps. La majoria sembla confortable, però pot portar a cometre errors precisament per considerar que com hi ha majoria, rai!

I que os puc dir de Madrid! El ball de la cadira continua desfermant-se i qui pot hi fica cullerada. Molts galls, molta testosterona, molts mitjans de comunicació necessitats de titulars, tot això no fa fàcil el pacte. Si més no un pacte explícit. Solament ens resta per veure, per no anar a unes hipotètiques eleccions el 27 de juny, els pactes fora dels focus, els que es gesten als despatxos dels  poderosos. D’aquests, si en parlem, serà quan ja estiguin fets!

Catalunya existeix, malgrat alguns mirin cap a un altre costat.

En aquest joc d’ombres i aparences en que s’ha esdevingut la política espanyola, apareix de forma nítida la desconnexió catalana. La negació d’una realitat mai es una bona decisió per a encarar el present i menys construir el futur. Catalunya amb totes les seves contradiccions, amb el partits en transformació i amb un electorat que es mou en funció de cada un dels reptes electorals, manté un ampli acord en el diagnosi, som una nació, i va ampliant el consens de que el camí a seguir es cosa nostra, oberts a tots i a tothom, però no esperant  res de qui no vol donar res.

No menystinc l’esforç d’una part de l’esquerra espanyola, parlo amb molts d’ells i elles i trobo interlocutors, però res fa pensar que puguin influir prou des de dins del sistema per a transformar-lo tant radicalment. La millor contribució que podem fer a que guanyin pes no es esperar a que en tinguin en un termini raonable a Espanya , passa al meu parer,  i pot semblar una paradoxa,  per a que nosaltres siguem capaços de fer trontollar el sistema amb el nostre procés constituent republicà.

La inèrcia del centralisme. D’això que anomenen “Madrid” però que te que veure no pas en un territori o ciutat sinó amb aquell model centralista que es configura amb els “Cuerpos del Estado”, l’anomenada “Brigada Aranzadi”,  al servei del Capitalisme extractiu que viu de l’estat i necessita d’aquest estat. Reina i mare de totes les corrupcions que es fan i es desfan.

Clar que els espanyols no son els nostres enemics, però si que ho és l’estat, mare per uns i madrastra pels altres! La nostra fraternitat republicana solament es pot vehicular mitjançant la sobirania, perquè no hi ha fraternitat sense llibertat.

20D: Compromisos a l’inici de campanya.

Comencem un nou procés electoral que te el mateix fil conductor que hem anat construint aquests darrers cinc anys, es a dir, que el benestar del nostre poble solament es pot construir des de la sobirania. Sobirania vol dir a Catalunya, República. Des de Madrid estant la nostra veu multiplicada pels vots i els escons que el poble de Catalunya ens doni es farà sentir amb fermesa, enfrontats als monàrquics del règim i amb la ma estesa a tots aquells demòcrates i republicans que saben que Espanya mai serà democràtica si es una presó dels pobles.

Si no anéssim a Madrid deixaríem com a única veu a aquells que volen mantenir la monarquia borbònica i com a molt entenen la reforma de la constitució com alguns canvis cosmètics per a rejovenir-la per fora per a mantenir l’essencial: Monarquia, centralisme i injustícia social. No podem deixar el relat en mans dels nostres adversaris i malgrat la incomoditat dels diputats que ens trobarem amb amplíssima minoria cal treure forces i plantar cara.

Em sento amb una gran responsabilitat, en la campanya i encara més si soc elegit, però em sento còmode en una candidatura que ha acceptat la meva independència i la llibertat de vot. A ningú se li escapa que no ha estat fàcil la decisió però estem en un moment que ens demana que donem el millor que tenim. Em sento independent en el marc de l’esquera independentista, estic a prop d’ERC i la CUP, però en aquestes eleccions la tria ha estat fàcil per l’absència de la CUP, l’acolliment extraordinari d’ERC i el respecte a la meva independència.

Soc i seré independent d’esquerres però amb un fort compromís amb el programa que defenso avui i defensaré en tota la legislatura. Una legislatura que durarà tant com vulgui el poble català i espero que sia el més breu possible. Quan més independentistes d’esquerres siguem més fàcil ens serà la feina, quan més republicans agafem la paraula més forta ressonarà a Madrid. Fermesa, lluita i esperança!