Sota el “foc amic”.

Deia el meu oncle-avi, el que va estar a la batalla de l’Ebre i va picar pedra a l’anomenat “Valle de los Caidos”, que les esquerres quan han de fer un escamot el fan en cercle. Quan m’ho deia m’imaginava un cercle d’uniformats, un xic “Monty Python”, que al disparar-se queien tots per “foc amic”. Ironies a part, em sembla que estava carregat de raó, pel que hem vist, estem veient i em temo que veurem en el futur.

Diuen que es més fàcil destruir que construir i crec que qui ho planteja està carregat de raó. O no costa anys i panys fer una reforma important i arriba un nou govern i ho desmunta en un tres i no res? Ho he vist, n'he estat testimoni, i,  encara més, llegint la història en tindríem un munt d’exemples. Quan la gent no valora ni defensa el que te és fàcil que amb un xic de demagògia acabi donant suport al que li treu el que necessita.

Per a construir calen moltes mans i també molta confiança mútua per acceptar el lideratge que et permet treballar en comú. Fer un nou govern  no es pas fàcil, però fer un nou país és un treball que empal·lideix els d’Hèrcules. La generació del meu avi va tenir l’oportunitat, la dels meus pares varen arribar tot just a la transició, amb més frustració que alegries, avui en tenim una nova oportunitat i com en ocasions anteriors és més fàcil promoure les divisions que la necessària unitat per a fer el que fins ara semblava impossible.

Espanya viu avui una enorme resistència al canvi, sacralitzada i momificada la Constitució del 78, no es veuen capaços de modificar les regles del joc polític per a fer possible una nova convivència. Catalunya te un gran repte i més que mai, sense punt de comparació, hem avançat en una proposta sobirana. Però una i altre situació es condiciona, serem capaços de transformar l present o ens deixarem portar per la divisió i el desànim? Els propers mesos respondrem a la pregunta. Jo aposto per construir!

Qui és l’Ada Colau de Girona?

Més d’un cop he escrit de la necessitat de construir el que anomenaríem un subjecte social i polític per a governar la ciutat, per a passar de la reivindicació social parcial o el debat partidari al Ple a crear sobirania popular, aplegant totes les energies ciutadanes que tenim a la nostra ciutat.

Aquest darrers tres anys hem construït aliances i hem desenvolupat propostes que son les que ens permeten somniar amb una ciutat comuna. Ningú es pot apropiar en exclusiva, ningú ho ha fet sol, ens hem nodrit de tota una acció col·lectiva que no sense esforços en la nostra ciutat, ja no tant “petita i delicada”, ha alçat la veu contra situacions èticament insuportables.

Crec que tenim una responsabilitat gran en capgirar aquesta realitat i recuperar l’esperança. Molts sentim aquesta responsabilitat però no tots i totes creuen que cal, avui i ara, actuar en conseqüència, predomina la desconfiança  i en alguns casos,  sembla, que l’exclusió.

La irrupció d’Ada Colau reclamant a Barcelona una gran aliança d’aquesta mena, trastoca les agendes dels partits i remou filies i fòbies. Però si tots veritablement sentim aquesta responsabilitat caldrà desenvolupar una interacció no dependent, que assumeixi la gestió de les contradiccions pròpies, des del reconeixement i la confiança mútua. Girona seria un bon lloc per fer-ho.

Es cert que no tenim una Ada Colau a Girona, però no crec que sigui imprescindible, si hi fos probablement tot seria més fàcil, ja que l’autoritat no s'imposa es guanya i Ada la te. Ara bé, hi han prou vímecs per construir el cistell si la voluntat de fer-ho preval a voler únicament ser el vímec més gros. Espero que es tingui en compte que per gros que sigui, sol, no es fa cap cistell.