El vot més inútil és el que anomenen “vot útil”!

El vot útil? Un munt de cops he escoltat la mateixa cantarella. Instal·lats en el poder com a govern o com a recanvi, les butxaques del partit plenes de “donacions” i un lloc privilegiat en els mitjans de comunicació, comencen les campanyes a anys llum dels altres contrincants. Molts anys he vist i he patit aquesta desigualtat, he criticat quan els meus s’han endeutat per a poder competir en aquesta cursa sense oportunitats.

Fa mal d’ulls la hipocresia dels grans aparells polítics que en campanya es fan ressò de reivindicacions i propostes que obliden immediatament quan governen. Els govern de majoria absoluta han estat una demostració, avui a Espanya encara tremendament dolorosa, del que significa l’oblit dels compromisos electorals i de l’arbitrarietat i l’amiguisme institucional.

A voltes els desgast d’un o altre permeten els governs de coalició. No menystinc l’experiència guanyada en aquests governs per les forces polítiques que no es conformen amb la gestió del present però necessiten de l’experiència i la credibilitat que comporta l’enfrontament amb la crua realitat de governar. Experiències necessàries però insuficients si no et conformes amb un paper subordinat.

Es hora d’alternatives, pot ser avui encara no seran de present, però es cou el canvi. Però aquest necessita a voltes de foc lent. Si som capaços de desempallegar-nos de l’oportunisme i del sectarisme. Si combinem experiència i renovació. Si abordem es problemes sabent seleccionar instruments i persones lligant sempre les grans decisions al mes gran consens.

Gràcies als que ahir vau fer el que calia fer!

 Escric aprofitant l’hora de pati, cansat i satisfet, en el marc d’una jornada, avui, molt diferent d’ahir, però també plena de responsabilitats. Un matí de classes on els comentaris dels alumnes sobre el que va passar ahir coincideixen amb el programa a 1er BAT amb les revolucions burgeses i nacionalistes i a segon BAT amb la Restauració. A la tarda tribunal de treballs de recerca fins a 2/4 de 6 i una hora més tard Ple ordinari a l’Ajuntament.

Cansat i satisfet, deia, per com va transcórrer el dia d’ahir. Vaig gaudir d’una oportunitat, fent de gestor del centre, al veure passar davant dels meus ull les gairebé vuit mil persones que van votar en les 16 taules habilitades. Vaig compartir amb els altres voluntaris l’eficàcia organitzativa i el bon humor del que fa una feina que creu important i necessària.

Ja parlaré un altre dia de les conseqüències, de les exigències que govern i partits tenen sobre les seues esquenes. Soc conscient de la confiança però també l’exigència que tenim els que fem política amb els que de forma clara i conscient han sortit un cop més al carrer i aquest cop amb un vot a la ma que han depositat a les urnes. Encara no passo pantalla, com ara diuen  alguns tertulians, d’aquests que et trobes fins a la sopa.

Avui continuaré gaudint de les sensacions d’haver estat on havia d’estar, de fer el que calia fer, catalitzant amb molt altres un moment de canvi. No es fàcil que més de dos milions de ciutadans i ciutadanes fessin el que ahir van fer. Contra un govern i unes institucions que es creuen totpoderoses, malgrat vacil·lacions i modificacions de darrera hora, anant a uns espais electorals estranys, no habituals i menys nombrosos. Però s’ha fet, amb bon humor, civisme i fermesa. Alguns encara es pregunten, de forma retòrica, on és el poble? El poble era ahir al carrer fent cues per a anar a votar. El poble en marxa, el que canvia les coses, el sobirà.