dimarts, 12 de setembre de 2017

A redós de la Diada


En el tram del gironès, on era ahir, a la manifestació  de la Diada, m’he sentit feliç. Acompanyat de la meva família, amb l’enyorança del pare i la mare que ja no hi son, m’he sentit acollit per gent que em coneixia –jo, a alguns si; a altres, no- i compartien amb mi un mateix anhel. La del 1977 a Barcelona me la vaig perdre, perquè em demanaren llegir el manifest del 1er onze de setembre, després de la llarga dictadura, a Llagostera. Amb 23 anys fou un gran honor, sempre els hi estaré agraït als organitzadors. També em vaig sentir feliç com ahir.


“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat te més forces per viure”, deia en Raimon. Després de la Diada del 1977, arribà la Generalitat republicana. Ara, penso, ens arribarà la República sencera. Els grans moments de canvi tenen això, la gent esdevé protagonista i no es conforma amb menys que acomplir els seus anhels.

També el 1977 molta gent es quedà a casa. Però mai tanta havia sortit al carrer. Ahir, també. L’adversari no es menys perillós que el reformisme franquista, ni menys contradictori. També teníem cagadubtes entre les forces democràtiques. Gelosia i desconfiança no son pas noves en política. Però hi havia i, avui, hi ha gent. Molta gent. Penso que avui més preparada.

No penso fer dels que dubten els meus adversaris. Els vull al meu costat. Al nostre costat. No per això em callaré les contradiccions, però sempre amb la ma estesa. Fins al darrer moment. Crec que la força de la raó està al nostre costat. Si la força de l’estat s’imposa, solament ho farà momentàniament i en sortirem reforçats. Ho tenim a tocar. Guanyarem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada