dissabte, 9 de setembre de 2017

La lluita continua. Hi serem tots?


La meva decepció pel comportament de persones amb les que he treballat, al seu costat, no em portaran a oblidar qui és l’enemic principal. Els aplaudiments a un determinat discurs que trobo desafortunat, no em fan oblidar que el principal adversari son els que l’aplaudeixen i no l’orador. La desafecció de persones que desitjaria que fossin al costat de la majoria que vol votar, no em fa perdre l’esperança que el dia 1d’O, combatuts els que volem votar per un estat demòfob, que usarà tot i més perquè no ho fem, en el moment de la veritat, molts dels que dubten siguin al nostre costat!


Al llarg de la meva vida política les pitjors batalles les he patit entre companys. Matisos esdevenien línies infranquejables i l’ús i l'abús dels instrument de partit fets per agermanar esdevenien instruments fratricides. Al cap d’un temps ens tornàvem a trobar en una coalició –menys, es veritat-, sempre em deixava perplex que ho fèiem sense autocrítica i per tant l’aliança era dèbil i sovint solament instrumental. L’hegemonia de la dreta tants anys a Catalunya ens faria , al meu parer, en bona part responsables d’aquesta per acció i/o omissió.

Aquesta mania per a veure la palla en l’ull de l’adversari fraternal, que no enemic, contamina avui també la necessària unitat d’acció per votar, per decidir, per autodeterminar-nos. La massa crítica per mobilitzar-nos i guanyar hi és. Els instruments polítics i parlamentaris també i han funcionat. Però per formalismes o protagonismes una part de l’esquerra pot no ser-hi. El temps -ja no en resta gaire- ens ho dirà.

Sense aquests amics, companys de tantes batalles, es podrà fer el referèndum i guanyar? crec que sí. Però el dia després serà molt difícil d’explicar pels que s’hagin abstingut - barrejats amb els seus enemics de sempre-  i encara més de construir una nova hegemonia per a construir la República on tinguin un  paper rellevant. No seran mai els meus enemics, no ho sento així, però enyoraré molt que no siguin els meus companys. Però la vida i la lluita continuen, el dilluns 11 de setembre, serem més que mai, molts i molts més dels que volen i diran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada