La
política a Madrid està sotmesa a un joc de miralls que difumina o distorsiona l’aspecte real
del que estàs veient. El que ha passat al Congrés en l’elecció del seu
president i la mesa n’és un exemple curiós. La divisió de l’esquerra espanyola
que ja arrosegàvem de l’anterior legislatura entre dos enemics
irreconciliables, PSOE i Podemos, ha fet fàcil que qualsevol alternativa a la
parella de fet de la dreta, PP i Ciudadanos, neixi sempre morta abans de
concretar-se. Els insults al acabar la sessió, a crits, entre dos diputats de cadascuna d'aquestes opcions, en fou un clar indicador.
Ahir el PSOE es desmarcava de qualsevol suport
per activa o passiva al candidat de Podemos. Podemos sabia que encara que donés
suport al candidat del PSOE, no tindria prou vots perquè aquest es negava a rebre vots
del independentistes, en el cas que els hi donessin. El que no era, ni és bo
per a formar govern, tampoc ho era per a la presidència del Congrés. Com a mostra un botó,
des del 26J ni Pedro Sánchez ni Patxi López han trucat a ERC.
L’aliança
de dretes ha guanyat, no fonamentalment pel tactisme de CDC, per aconseguir
grup, que hi ha ajudat però no ha estat decisiva. No ha estat possible perquè
mes enllà de les cadires, no comparteixen, PSOE i Podemos un projecte comú i
alternatiu. Ni en les polítiques econòmiques, ni en bona part de les socials i encara menys en les d'estructura
d’estat.
Els
miralls, ja en ple hemicicle, van
començar a funcionar i es projectaven imatges de que s’havia frustrat una mesa
amb majoria d’esquerres, un fet que mai va ser possible perquè avui per avui,
ni per a demà, ni possiblement per a demà passat, a Espanya no existeix aquesta majoria, perquè una part i altre de l’esquerra solament ho voldria si fos hegemònica i l'altre subalterna. El 2020, o abans, el que alguns posaran en joc no es la
possibilitat d’un referèndum per a Catalunya, que 2/3 parts de la cambra no en vol ni sentir parlar, el
que es posarà en joc, si la proclamació de la República catalana no canvia les regles, és, de nou, quina de les dues esquerres derrota a l’altre. Com podeu entendre l’esquerra independentista no hi és convidada, ni se l'espera, perquè el nostre és un altre combat.
