Un joc de miralls

Una campanya es com un joc de miralls, en un et veus gras i en l’altre prim...sensacions que et poden portar de l’eufòria a la depressió mística. És també un joc d’aparences en la que sovint has d’amagar la panxa cap en dins per a semblar més esvelt. Alguns ho portem més bé –un xic d’escepticisme i sentit de l’humor, ajuda-, en altres casos es passa a una mena de febre en el que et pots creure qualsevol cosa. Afortunadament, el dia després del 26 J, tots i totes tindrem que tocar de peus a terra.

Es similar a quan participes en un Congrés especialment disputat, entres amb una gent de la que no ets especialment rival i en surts tots emprenyats. Em sobta aquest “mode rondinaire” a la que molts candidats rivals s’entesten en fer la campanya i reparteixen, a tort i a dret, pensant que així faran més partidaris. O, si més no, encoratjaran a la pròpia parròquia dient les maldats de les rivals.

El carrer és un bon antídot i les reunions o mítings, a les que van solament el teus, un pur verí. Les xarxes han corregit i augmentat l’abast de la malaltia. És cert que no tinc twiter, m’he resistit al consell de tots els assessors de campanya haguts i per haver, perquè no m’agrada barallar-me amb desconeguts, dels que no en ser res i pot ser ni son el que diuen que son. Uso Facebook i tot i que te un perill semblant, com decideixo jo qui és “amic” i qui no, em fa creure que el diàleg és sincer. També penjo el meu bloc en els mitjans que em deixen.

Però insisteixo, el carrer, cara a cara amb la persona que et critica o et dona suport, és, al meu parer, el vehicle més adequat per a contrastar el que fas i veure’t amb altres ulls. Des d’aquest bloc os faig arribar el que sento i com ho sento. De fet, he abandonat un xic el publicar en la premsa escrita, perquè aquest vehicle em permet més immediatesa entre el que escric i els que voleu llegir-me. Bé, la campanya continua...fins al proper post.