Més d’un cop
he reconegut que la part més irracional del meu caràcter es i ha estat l’afició
al futbol i especialment als meus equips. El/els que consideres part de la teva
vida, sempre vius i ho vius amb passió. El Girona ja és de primera i el record
més emocionat el tinc avui per a Jordi Vilamitjana, seguidor incondicional que feia
dels sentiments raó. Com ell, però no més que ell, gironines i gironins han
portat l’alè i el suport en els moments difícils i ara el seu reconeixement és
part de la victòria.
Un Girona
de primera és una aspiració de generacions, d’uns equips que han tingut bons
jugadors, millors aficionats i no tant adequats directius. Transcendir a les
dificultats i aguantar determinats personatges que fan del “palco” de l’estadi
demostració de fatxenderia i mal gust de nou rics, no ha estat fàcil. Però a voltes
s’aconsegueix, aleshores cal deixar-nos portar per l’alegria i deixar per a
més endavant la crítica necessària.
Ara veure’m! Espero que ningú es deixi portar pels somiatruites. Els somnis són necessaris però no
pas els projectes de quatre megalòmans que hi veuen més la cartera que l’afició.
Altres clubs catalans de ciutats com la nostra hi han caigut i ací tenim
experiència del que no cal fer amb el bàsquet masculí. Les administracions i especialment l’Ajuntament
hi tindran un paper rellevant per a no perdre el seny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada