A Catalunya un cop decidit el dia i la pregunta pel govern, tenim
un camí difícil però clar a seguir, on la veu la té la ciutadania. A Madrid, un
cop la moció presentada per Podemos i les confluències sigui derrotada, tot
continuarà igual. Qualsevol canvi del règim del 78 es avortat per una majoria aclaparadora.
En aquesta cruïlla ens trobem i hem d’actuar en conseqüència.
El procés,
tant pels que l’hem fet nostre com pels que en parlen en sentit pejoratiu, ha
ant fent camí. Ha tingut moment difícils, fins i tot crítics però ha fet valdre dos
coses que els seus detractors els hi manca: un moviment popular que els empeny
i una major coherència en els objectius. Perquè si be es cert l’heterogeneïtat
de les forces independentistes no es menys
cert que els que no ho son tenen entre ells moltes més diferències, fins i tot
irreconciliables.
El cost de
la no independència sembla cada dia més alt que el de romandre amb el vell
statu quo. Perquè no ens enganyem el fet que en tots aquests anys ha estat impossible
el presentar una tercera via factible exemplifica que a l’altre costat de la
independència solament hi ha més del mateix. Ací i avui per avui i, pel que
sembla, durant tant de temps que deixa de ser una alternativa.
Fins i tot,
al meu parer, els que no volen la independència però no estan d’acord amb el
statu quo, únicament la participació democràtica en el referèndum del 1 d’octubre
pot, sigui quin sigui el resultat, fer trontollar el vell sistema i obrir alternatives
de canvi. Quan parlem de garanties, la millor es la participació. Perquè els col·legis
i les urnes i seran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada