La policia catalana (Jaume Curbet, in memoriam)

Colpits pels atemptats a Barcelona i Cambrils, les emocions donen pas a la reflexió. Reacció solidaria de la ciutadania i competència policial han estat dos elements claus que expliquen aquest sentiment de pesar, però també d’orgull, que es respira entre la ciutadania. Els aplaudiment espontanis, les felicitacions als mossos i a la guardià urbana -la policia de Catalunya-  ha estat més que un símptoma, és el resultat d’una solida confluència. La memòria de Jaume Curbet -el millor estudiós català sobre policia- m’ha vingut al cap, tenyit del profund afecte que ens vàrem tenir.

En el seu primet llibre, publicat el 1987, que es titulava “la policia del Quebec: un model per a Catalunya? La resposta seva s’intuïa positiva quan afirmava que “la definició d’un nou model de seguretat pública per a Catalunya no pot refiar-se de la simple intuïció, ni de bon tros de la improvisació. Del seu èxit depèn (m’atreviria a dir) en bona part, el destí del procés de reconstrucció nacional que ha emprés el nostre poble".

“No teníem referents” -deia Jaume Curbet- , els Mossos d’Esquadra eren un precedent estimable però no podia subministrar, per ell mateix, pautes de referència per a un model com el que Catalunya necessitava. “Utilitzem el concepte de “model policial” per definir l’orientació i objecte final de la nostra política policial (...). En aquest cas, el model actua com a horitzó  de sentit per a les nostres accions transformadores".

Avui, crec que estaria orgullós de la policia de Catalunya, de la que ell en fou un pioner, i possiblement ens diria el mateix que deia, en el seu moment, de la policia del Quebec: “Constitueix un model relativament jove i dotat d’una gran capacitat d’adaptació, que utilitza cada cop més la planificació tant pel que fa a l’administració dels seu serveis com a les operacions i que, com a principal resultat, ha aconseguit una satisfactòria relació amb la comunitat a la qual serveix.”

Un policia d’Olot

Conec al cap de la policia d’Olot que està sent linxat per haver desconstruït amb una senzilla multa la parafernàlia amb la que es feia l’escorcollament de l’ajuntament d’Olot. La proporcionalitat en l’actuació policial forma part de l’autoritat amb la que s’usa un dret que els ciutadans els hi hem donat per a protegir-nos del delicte. Quan aquesta no es dona ens trobem amb l’abús d’autoritat, com és saltar-se una norma sense necessitat fefaent. Posar amb una multa les coses en el seu lloc és un exemple cívic elogiable.

Conec a l’inspector Ignasi López, de l’època en que va formar part de la policia municipal de Girona. El tinc en molt bon concepte, el recordo com a un professional competent que coneixia bé el mon policial però també el entorn social i cívic en el que aquest s’ha de moure. Quan se’n va anar a Olot vaig pensar que perdíem un bon comandament però que Olot guanyava un bon professional.

Aquest fet que he citat fa que encara l’apreciï més. Posar límits a l’abús d’autoritat es conseqüent amb un model de policia que crec encertat. En un moment en que la manipulació de les institucions forma part d’una guerra bruta que el govern de l’estat no te cap escrúpol en usar, la valentia cívica és i serà la millor resposta.

Si la caverna s’ha llançat contra un bon professional que compleix amb el seu deure, crec obligat dir en públic que no està sol i que en el difícil camí que seguirem no hi ha millor manera d’educar que el exemple.

Un Ple, explicat de matinada!

Acabar un Ple a la matinada te efectes col·laterals, quan arribes a casa costa agafar el son. Aprofito per escriure algunes ratlles que sintetitzin un Ple de 7 hores! Impossible. Decideixo triar, com si d’un quadre impressionista es tractes, alguns fets, posant més color a alguns aspectes i aprofitant algunes imatges, espero aconseguir traslladar una visió de conjunt.

Comença el Ple amb un informe de l’alcalde situant algunes dades econòmiques i laborals positives a la ciutat, es passa d’optimista i fa perdre sentit al sentit de les dades. Passem als temes de Ple econòmics, urbanístics no pas menors però el plat fort està en les mocions.

Quan comencen aquestes les dividiria en tres apartats, les reiteratives del PSC, les propositives de CUP i ICV-EUiA una darrera, per urgència, que podríem anomenar de precaució.

Les del PSC no estaven pas mancades de raó, però queden presoneres sovint d’una posada en escena que afavoreix el victimisme de l’alcalde, es adir, el tu més quan governaves!La manca de consens i participació en les polítiques culturals de la ciutat son un fet que no pot amagar la intuïció i bona comunicació que aquets tema cal reconèixer a l’actual alcalde. El Trueta, la política erràtica del conseller Boi en aquets tema paralitza la necessària redimensió del projecte i ens ha fet esgotar la paciència, varem demanar una comissió i la presència del Conseller.

De les propositives em quedo amb la defensa del riu Güell que tant bé varen fer Nuria Terés i Jordi Navarro, l’aprovació de la moció impedeix la possibilitat de cobrir-lo en el seu pas per santa Eugènia. La memòria dels alcaldes republicans i del darrer al final de la guerra civil, Joan Ballesta, va emmarcar unes emotives intervencions i un fet no menyspreable cap vot en contra a la moció, solament dues abstencions.

Per últim, s’aprova la paralització de les proves d’Inspector de la policia municipal fins que l’expedient obert aclareixi les responsabilitats en el cas de que és produïssin irregularitats que invalidin les actuacions fins ara promogudes. L’entestament del govern per continuar i l’ incompliment de l’acord de paralitzar-ho portaren al ple un tema que calia haver solucionat amb anterioritat.

Bé, ho deixaré ací, si cal ampliarem algun punt a la llum del seu compliment o no, temps al temps. Ara es demà, i m’he d’aixecar d’hora ben d’hora!

València i l’ordre públic. Una línia que no s’ha de traspassar

En una societat democràtica cal una policia que garanteixi drets i deures, que protegeixi als ciutadans de delinqüents de tota mena. És una feina complexa en la que cal gent preparada i comandaments adequats. Recordo avui especialment el mestratge de Jaume Curbet estudiant aquest tema complex del funcionament de la policia en una societat democràtica.

Les paraules del cap de la policia de València parlant d’enemics al referir-se als estudiants en fa entrar en un bucle temporal a èpoques pre-democràtiques. L’actuació violenta de la policia en aquesta ciutat el té com a responsable i aquells que el comanden si no actuen amb rapidesa per aclarir els fets.
Entrem en un moment clau en que si no actuem i exigim responsabilitats, el prestigi i l’autoritat guanyada pels cossos de seguretat es veurà malmenada si els errors no es consideren com a tals i es continua actuant indegudament.

Quan governava a la ciutat m’he sentit  justa o injustament recriminat per les meves actuacions, fins i tot a voltes per actuacions de les que no era responsable. Sempre he pensat que l’únic límit de la protesta és la violència física. Si no es traspassa, la policia no ha d’actuar. Els estudiants d’institut de València no havien traspassat ni molt menys aquesta línia, sí que ho va fer qui no ho havia de fer, la policia.

Amb els meus alumnes en parlàvem avui , s’han reunit els delegats a l’hora del pati i organitzaran accions de solidaritat, espero que ací tots actuem amb seny i respecte per la llibertat d’expressió. Cal més serenitat davant de la critica i més responsabilitat en l’exercici del poder.