Una carta en un discurs.

En l’acció parlamentària hi han molts moments tediosos, especialment en l’hemicicle del Congrés . Les intervencions son en general correctes, tot i que moltes d’elles al ser llegides perden espontaneïtat. No poques son dolentes o molt dolentes. Però n’hi ha, de tant en tant, de brillants. I algunes ho son molt i molt. Ahir Joan Tardà  va fer una d’aquestes perles, emoció continguda, rigor en la forma i en el fons. Tota una declaració de principis en temps de còlera.

Mai es podrà agrair a Joan tardà la tasca pedagògica que ha estat fent tots aquets anys, treballant des de l’epicentre del Congrés de Diputats però irradiant arreu el seu compromís republicà i la seva pedagogia de que és i que vol ser Catalunya. Destruint estereotips i construint ponts. La seva bonhomia embolcalla una gran rigor intel·lectual d’home llegit.

Ningú millor que ell per a llegir una carta de Junqueras a Rajoy en un hemicicle abassegadorament partidari del 155. L’autoritat que li dona la seva capacitat de treball i el seu tarannà integrador, van fer callar la ministra Dolors Montserrat. Aquesta va fer un dels seus pitjors discursos  -en una persona que confon parlar ràpid amb rapidesa argumental- ple de tòpics i referències mal escrites i pitjor llegides.

Tot confiant en un bon resultat el 21D, malgrat ser conscient que la repressió tot just ha començat, necessitem relat, persones que catalitzin i no monopolitzin els moviments. No podem esperar res d’homes –gairebé sempre homes.- que fan creure, o els hi atribuïm, saber tot i de tot. Ens calen menys messies de butxaca i més Joan Tardà.