Un any que acaba, un altre que comença...

D’aquest 2017 que ara deixem ens manca encara la perspectiva del temps per a comprendre tot el que ha passat i la transcendència dels esdeveniments acumulats. Ens cal noves respostes a les preguntes que ens fem i els records del que hem vist i viscut romanen en la nostra memòria...i els presos...sempre en el cor els presos.

Hem arribat més lluny que mai en la reivindicació del catalanisme com a reconeixement de sobirania i l’enfrontament amb l’estat, no solament amb el govern Rajoy, ha estat descomunal. Tot just en el moment que escric aquestes lletres els milers de policies que ocuparen hotels, casernes i tres vaixells s retornen als seu llocs d’origen. La resistència no violenta del sobiranisme ha tingut com una única resposta: repressió i presó.

Ens resta però  l’anàlisi de què i com hem de fer per a avançar al bell mig d’una repressió continuada i la persistència d’un cert independentisme màgic que es resisteix a reinventar-se. Perquè ens cal un projecte compartit, però també la voluntat i els instruments per a ampliar la base del sobiranisme si no volem restar en un bucle que ens faci perdre el que hem guanyat.

La constitució del nou Parlament, de la seva mesa i la votació de president s’han de realitzar amb la màxima unitat, però defugint imatges com les dels dos dies de l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat. Ens cal   un govern que en la seva formació anul·li les mesures fetes a redós del 155. Les legitimitat no poden ser antagònica amb l’eficàcia necessària per a impedir la continuïtat de l’actual situació d’ocupació de les nostres institucions. No dubto que un cop més estarem a l’alçada.