Surto de la
comissió de defensa del Congrés amb la convicció de que son pitjors els
militaristes que els militars. És a dir, aquells civils que amb l’adulació i
paraules falsament castrenses respallen als uniformats perquè assumeixin un paper
polític que no els correspon. Lamentablement aquesta visió que tant mal ha fet
en la nostra història, és encara present en ple segle XXI.
El
clericalisme, amb menys força, seria part també d’aquest confusió política,
malgrat que sempre - i especialment a les nacionalitats- l’església ha jugat un paper més plural, malgrat
el nacional-catolicisme dominant, a redós del poder polític. Un i altre perviu en
el vell PP i persisteix en Ciudadanos.
L’estat
juga el paper de refugi i amalgama de tots ells i la monarquia borbònica esdevé
un fidel reflex i aixopluc d’aquestes actituds
miserables. Avui per avui som com l’oli i l’aigua, d’ací la no
negociació que l’estat ens ha ofert en tots aquests anys. Aquella alternativa
republicana i socialista que intentà bastir una alternativa fa 87 anys sembla
que va desaparèixer a les cunetes i a l’exili.
És cert que
hi ha bona gent a Espanya que no
combrega amb el que els hi diuen i amb qui ho diu, me’ls trobo pels carrers de
Madrid, però no s’albira una aliança política capaç de fer front a la dreta, la
vella del PP i la remasteritzada de
Ciudadanos. De nou caldrà continuar, més sols del que voldríem, però més segurs
del que volem. Els presos i les preses, els exiliats, ens marquen el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada