Si miro enrere i analitzo el que ha passat des de l’1 d’octubre del 2017, tinc més coses per estar orgullós del que ha
fet la ciutadania independentista i els seus representants que de fer retrets a
uns i altres pel que no s’ha fet bé. I més si ho comparo amb els que des de posicions no independentistes, salvant contades excepcions, han mantingut un silenci còmplice
o fins i tot entusiasme per la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. Em preocupa
més el que hem de fer a partir de l’1 d’octubre del 2018.
Per molt que ens dolgui hem entrat en una nova etapa en que la independència
no és a tocar. I no es fruit, al meu parer, de la traïció dels líders, de que
no la varen voler el dia 10 o el 27 d’octubre de l’any passat, senzillament crec que
l’estat va anar més enllà de totes les línies vermelles que presumíem possibles a
l’Europa del segle XXI i que l’acceptació d’assumir més violència per part seva
no ens apropava més al nostre objectiu, varen pensar en aquells moments els
nostres representants que seria el contrari.
La sang que es podia vesar a la plaça Sant Jaume o al parc de la Ciutadella
pesaria com una llosa no solament sobre els botxins sinó també sobre els representants del poble que haurien pres la
decisió . En la campanya del 21D, les autonòmiques del 155, que tots, fins i
tots els més abrandats i unilaterals avui, varen acceptar, Marta Rovira fou
prou valenta per intentar-ho explicar, però l’oportunisme electoral, la màgia de
“si voteu president, tornarà el president” va avortar la reflexió necessària i
útil en aquell moment i ara.
Cal fer el debat en el millor escenari possible, el del govern i el
Parlament de Catalunya, però el soroll de l’unionisme que seguint el que es cou a Madrid es planteja entre canya o molta canya contra l’independentisme, ha portat a una part
de l’independentisme a la confusió, uns en el parlament al ”postureo”
com diuen a la “Villa y Corte” i altres a
acceptar el contrari del que es proclama, com a Berga. Resultat: la confusió i
els atacs, a tort i a dret, sense aturador.
Em quedo amb la serenitat del presos
i preses, amb el seu mestratge, en la necessitat de que el Parlament assumeixi
el protagonisme d'elaborar la ruta a seguir. Si no es així, perquè no es pot o
no es vol...eleccions! Els presos i
preses, els exiliats i exiliades no es
mereixen, a portes del més gran judici polític a Europa des de 1945, aquesta astracanada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada