divendres, 5 d’octubre del 2018

Deixar-se de tonteries i construir un programa comú. Fer la feina o eleccions!



Si miro enrere i analitzo el que ha passat des de l’1 d’octubre del 2017,  tinc més coses per estar orgullós del que ha fet la ciutadania independentista i els seus representants que de fer retrets a uns i altres pel que no s’ha fet bé. I més si ho comparo amb els que des de posicions no independentistes, salvant contades excepcions, han mantingut un silenci còmplice o fins i tot entusiasme per la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. Em preocupa més el que hem de fer a partir de l’1 d’octubre del 2018.


Per molt que ens dolgui hem entrat en una nova etapa en que la independència no és a tocar. I no es fruit, al meu parer, de la traïció dels líders, de que no la varen voler el dia 10 o el 27 d’octubre de l’any passat, senzillament crec que l’estat va anar més enllà de totes les línies vermelles que presumíem possibles a l’Europa del segle XXI i que l’acceptació d’assumir més violència per part seva no ens apropava més al nostre objectiu, varen pensar en aquells moments els nostres representants que seria el contrari.

La sang que es podia vesar a la plaça Sant Jaume o al parc de la Ciutadella pesaria com una llosa no solament sobre els botxins sinó també sobre els  representants del poble que haurien pres la decisió . En la campanya del 21D, les autonòmiques del 155, que tots, fins i tots els més abrandats i unilaterals avui, varen acceptar, Marta Rovira fou prou valenta per intentar-ho explicar, però l’oportunisme electoral, la màgia de “si voteu president, tornarà el president” va avortar la reflexió necessària i útil en aquell moment i ara.

Cal fer el debat en el millor escenari possible, el del govern i el Parlament de Catalunya, però el soroll de l’unionisme que seguint el que es cou a Madrid  es planteja entre canya o molta canya contra l’independentisme, ha portat a una part de l’independentisme a la confusió,  uns en el parlament al ”postureo”  com diuen a la “Villa y Corte”  i altres a acceptar el contrari del que es proclama, com a Berga. Resultat: la confusió i els atacs, a tort i a dret, sense aturador.

Em quedo amb la serenitat del presos i preses, amb el seu mestratge, en la necessitat de que el Parlament assumeixi el protagonisme d'elaborar la ruta a seguir. Si no es així, perquè no es pot o no es vol...eleccions! Els presos i preses, els exiliats i exiliades no es mereixen, a portes del més gran judici polític a Europa des de 1945, aquesta astracanada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada