La reflexió sempre ha de precedir a l’acció.

Guanyar o perdre, unitat o divisió…sento cada cop més dicotomies com aquestes pronunciades per una part de la gent  independentista,  fins i tot,  l’enfrontament entre presos o exiliats. Termes excloents que al meu parer poc tenen a veure amb el mon real. Moltes lluites comencen perdent i després es guanyen, la unitat veritable és la que sorgeix de la suma de les parts, no de la seva absorció i, al meu parer, valgui com exemple,  els actuals exiliats no tindrien el mateix ressò sense els presos, esdevinguts ostatges,  i aquests tenen més veu, ací i a fora, per la capsa de ressonància de l’exili.

El tot o res sempre perjudica al més feble, malgrat que sempre hi ha gent que se’n aprofita. Si el sentiment és imprescindible per a l’acció, aquesta per a ser eficaç necessita de reflexió prèvia. Si volem la independència aquesta no s’ aconseguirà tant sols amb els que ara som independentistes , ho farem convencent a bona part dels que no ho son. Com hem fet fins ara. Creieu de veritat que l’exclusió, que fa esdevenir traïdors a qui no és de la mateixa corda, és un bon exemple per ensenyar i fer de l’independentisme un proposta que continuï essent desitjable?

Hem patit...estem patint. Moltes coses que ens han passat poden haver estat error nostre, ben segur,  però moltes més son conseqüència de la violència de l’estat. No comparteixo el qui diu que tot es culpa dels “partits”, com si l’estat no existís,  com si la seva força fos un tigre de paper... i  tot es reduís  a voler o no voler. D’ací les contradiccions  quan es diu una cosa, sovint embolcallada de retòrica,  que desmenteixen poc després  uns fets conseqüència de la crua realitat.

Ho he dit més d’una vegada, cal un relat compartit unitari, més que una crida a l'unitat orgànica sense relat compartit. Cal que, des de l’anàlisi concret , des de l’autocrítica, però no del canibalisme, ens proposem un nou camí en la nostra lluita contra el vell estat borbònic, essent més forts i més savis. I això no es possible des de les tertúlies o des del twitter, amb tot respecte pels que si mouen confortablement. Això ho han de fer els partits, consolidant-se en cada espai i parlant amb l’autoritat que els ciutadans els hi donen amb el vot. Encara avui el menys dolent dels sistemes de representació democràtica.