Amics per sempre!

Ahir fou un dia important, que començà amb una llarga trobada de persones que estimo, fruit d’un període difícil però enormement ric al Congrés de Diputats. Els que ens trobàrem ja no hi som a Madrid, però el que vàrem viure ha forjat una sòlida amistat. No es fàcil fer compatible les agendes de les dues conselleres, Teresa Jordà i Ester Capella,  i de Joan Tarda… la meva era més fàcil. Però ahir la conjunció astral fou possible. S’hi afegiren al dinar l’estimat Quim Ayats, que renuncià al Senat per a defensar ERC des de l’Ajuntament i dos persones més, dels que es coneixen poc, però son imprescindibles per a fer política parlamentaria, el ex-assessor Èric i el Ramon, que els coordina al Congrés i al Senat.

Diuen que la política i l’amistat son incompatibles, discrepo. La bona política, al meu parer, no es pot fer sense l’amistat dels que la practiquen. Sí, ja se que el que transcendeix és el contrari. Puc admetre que hi ha molts casos d’oportunisme i graponeria, però conec també molts casos de bones pràctiques i, com és el cas que os comento, de bona feina i amistat. Es cert que el pas per Madrid en una època d’excepció, el fet de conviure moltes hores en un ambient hostil, genera un teixit de confiança i solidaritat ben especial. Passàvem moltes hores junts i ens necessitarem els uns altres per a sobreviure a la pressió constant.

Dels nou que començarem aquesta travessia solament tres eren militants d’ERC, proveníem de tradicions i experiències vitals molt diferents, el que podia haver estat una font de conflictes va esdevenir el contrari. La plena llibertat de pensament i decisió en les nostres àrees, el dret a parlar de tot i de tothom, el completarem amb l’obligació d’escoltar-nos. Aquest és el secret del nostre grup,  una profunda confiança i una gran cohesió. Poc a poc, de forma natural i personal molts anaren assumint la militància. Al final del mandat solament quedarem com independents en Joan Capdevila -el Capi- i jo.

Ahir vaig deixar al Capi sol. Se que m’ho perdonarà! Fruit d’una llarga reflexió, ajudat pels molt amics i amigues que he fet entre la militància de les comarques gironines d’ERC, vaig completar el pas. La veritat es que els republicans m´ho han posat molt fàcil, al seu acolliment i escalf aquets darrers anys, no hi podia correspondre d’una altre manera que essent “un dels seus”. La vida es llarga, però un te molt més passat que futur, ara bé dels anys que em queden, una part els poso al servei de la comunitat, com he fet tota la meva vida. Sense organització no hi ha canvi social ni nacional. A l’amistat des d’ahir li sumo la militància.

Presos polítics al Congrés i al Senat, el diumenge al Parlament europeu!

Veure les imatges del Raül Romeva entrant al Senat i de l’Oriol Junqueras -i els altres presos polítics electes- al Congrés, em produeix una barreja entre orgull i ràbia. Veure’ls deambular per uns passadissos i sales que conec bé, no donen una imatge equivoca de normalitat, perquè res és normal, han arribat amb cotxe policial i en sortiran també al cap de pocs minuts, de nou cap a Soto del real.

Sí, unes imatges valem més que mil paraules,  d'aquelles que l’estat, amb tot el seu poder, ha volgut anar intoxicant. Que no hi han presos polítics, que la divisió de poders funciona, que Espanya es una de les grans democràcies…tot mentida! que la realitat d’unes imatges reafirmen, mentida i venjança!

El senador més votat de l’estat i l'Oriol, que encapçalava la candidatura al Congrés més votada de Catalunya, signant els papers que els confirmen en les seves funcions. Bé, ara comença el paripé, per a veure com aquestes funcions se’ls hi neguen a la pràctica…de nou l’estat mou tots els seus fils per a fer de la venjança instrument, per modificar les forces parlamentaries i el sentit de vot, que qualsevol democràcia te com a sagrat.

I encara els carcellers ens parlen de cortesia! De nou el vot, l’instrument de la democràcia, els ha de desmentir. No hi ha rebel·lió, el que un cop i altre hi ha, és l’exercici de la voluntat popular. Per això aquets diumenge omplirem les urnes del vot compromès, del vot republicà, un altre cop votaré Junqueras i un alcalde independentista que camini al costat de tots nosaltres i que governi per a tothom. La millor manera d’educar és l’exemple. El nostre es guanyar, un cop i un altre a les urnes!

Ara fa un any: “Gràndola vila morena” va ressonar al Congrés.

Avui és 25 d’abril, aniversari de la revolució democràtica portuguesa que va desfer la dictadura, les velles lleis i va obrir el camí de la democràcia. “Gràndola vila morena”, cançó de Zeca Afonso, fou radiada a la matinada per a que sortissin de les casernes el militars democràtics que foren l’espurna de la revolució dels clavells. Per això la democràcia portuguesa es tant diferent de l’espanyola. Per origen i identitat. Per ruptura i no per una reforma tutelada.

Fa un any a l'hemicicle del Congrés vàrem recordar la revolució dels clavells davant del president de Portugal i del desconcert de la presidenta de la cambra i dels diputats de la majoria. Unes hores abans ho havíem decidit en la reunió del grup parlamentari d’ERC en el que ens acompanyaven alguns senadors. Aquesta recepció, en un moment de repressió com el que vivíem, no podia ser solament protocol·lària, sinó al cantar una cançó revolucionaria entroncava amb el dret a decidir dels pobles, per la seva llibertat.

Els diaris se’n feren ressò, especialment els de la caverna, per a criticar-nos, obviant el desconcert de molts diputats espanyols d’esquerra que no sabien que fer i de l’actitud del president de Portugal que quan començava també a cantar va ser arrastrat -literalment- per la presidenta del Congrés fora de la tribuna. Amb clavells grocs a les mans al sortir, el president ens els va acceptar. Era extraordinari veure’l en el seu cotxe oficial amb uns clavells grocs, saludant-nos…amb escortes, autoritats i policies sense saber que fer!

Darrera hi va haver-hi preparació…vàrem assajar amb un èxit discutible la cançó, parlarem amb el PDCAT i Podemos per a que s’hi sumessin, amb poc èxit amb aquets darrers i decidirem que en Joan Capdevila -el Capi-, Jordi Salvador i jo mateix comencéssim a cantar, mantenint el to, per a que els altres ens seguissin. I així ho vàrem fer. Un gran record d’un grup parlamentari, el d’ERC al Congrés, del que he tingut l’honor de formar-ne part.

Perquè no tenim llei d’Eutanàsia?

Avui en la portada de gairebé tots els diaris surt Ángel Hernández, el marit de Maria José Carrasco, la dona malalta que va morir ahir ajudada per ell mateix. Li poden caure de 2 a 6 anys per ajudar-la a morir. Per estalviar-se aquesta injustícia el Parlament de Catalunya va presentar el maig del 2018 davant del Congrés la despenalització de l’eutanàsia. Aquest li va donar llum verda a la tramitació de la modificació del Codi Penal amb el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciudadanos.

Hi havia temps per a modificar el codi penal però la obstrucció de la majoria de la mesa, en mans de PP i Ciudadanos, allargant un cop i un altre la presentació d’esmenes ho va impedir. Ara el rellotge partirà de zero en la propera legislatura. Aquesta mesquinesa de la majoria de la mesa i dels partits que representen quan llegeixin els diaris avui espero que se’ls caigui la cara de vergonya.

El PSOE però no pot aixecar la veu, perquè a principis de 2017 Podemos va presentar un projecte de llei sobre eutanàsia, que va rebutjar juntament amb PP, Ciudadanos i el PDCAT,  dient que no era el moment. Solament ERC, PNV i el mixt li donarem suport. Penso, un cop i un altre, que si haguéssim fet la ponència ara la llei estaria en vigor. La hipocresia en política em fa cada dia més escèptic, però les necessitats de la ciutadania em fan també més lluitador.

Es cert que el juny del 2018 el PSOE presentà una llei molt semblant a la de Podemos i ara sí deia que era el moment. Òbviament la vàrem votar, tot i que des del faristol ho vaig denunciar, parlant del temps perdut. I de nou la mesa ho ha endarrerit fins a la fi de la legislatura. DmD Catalunya, ha estat una peça clau en el canvi de parer de l’opinió pública i en donar arguments que rebaten del principi al final els dels negacionistes. Am el cor encongit, però amb la convicció de les raons que ens acompanyen, ara sí que el compromís majoritari en acabar amb tant de patiment, derroti tanta hipocresia.

La XII legislatura ha acabat, un breu balanç!

El 19 de juliol del 2016 començarem la XII legislatura al Congrés, havíem participat de l’anterior, “la breu”, com ara s’anomena, que començà i acabà amb en Rajoy i el seu govern “en funcions”, en el camí l’experiment de l’intent de govern Sánchez-Rivera que fou rebutjat, i aquest fet va donar lloc a les eleccions que portaren a la legislatura que ara s’ha acabat. Intensa, complicada, a voltes crispada, molt crispada.

Hem vist la constitució d’un govern Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, prèvia defenestració del seu secretari general, el seu retorn però no per a fer fora al govern sinó per ajudar a aplicar el 155 contra Catalunya, per a un temps després presentar-li un moció de censura on els diputats catalans fórem imprescindibles per a que prosperés. Satisfets de fer caure el govern que empresonà i obligà a l’exili als nostres dirigents polítics.

Sense xec en blanc semblava que podria fer molt més del que ha fet, presoner de les seves contradiccions en el partit i el grup parlamentari, més favorable a les declaracions que a les actuacions, se li acabà el crèdit quan presentà un pressupost sense masses garanties d’execució i tremolant-li sempre les cames quan es tractava d'obrir un diàleg amb Catalunya. L’obertura del procés de discussió d’aquest el mateix dia que començaven els judicis el va portar a una fi ràpida per la via de les esmenes a la totalitat.

La decisió de convocar eleccions es deu no tant a no tenir pressupostos com a aprofitar les circumstancies per a si sona la flauta guanyar-les. Tacticisme, oportunisme…crispació, son les característiques de la política espanyola i el marc en que es desenvoluparan les noves eleccions.

Orgullós de la feina feta pel meu grup parlamentari, ERC, per la qualitat humana dels seus membres i per l’eficàcia al defensar, en un ambient molt hostil,  Catalunya. La caiguda de dos governs en poc més de dos anys marquen un fet que hem volgut deixar clar, que no es pot governar contra Catalunya sense conseqüències. A més hem contribuït sempre a fer possible totes les iniciatives progressistes que s’han donat en el marc del Congrés aquets anys, perquè el republicanisme d’esquerres mai es indiferent al patiment de la gent.

Judidi i Congrés

A les portes del judici a l’independentisme, contra aquells que consideraven que en democracia votar no es delicte, els que seguiren el mandat popular i posaren urnes. En aquest marc la nostra tasca al Congrés esdevé complexa però necessària. Una multiplicitat de rols que ens marquen un camí a voltes contradictori en un ambient aclaparadorament hostil. Restarem molt a prop dels encausats, de la nostra gent.

Hem estat i continuarem sent caixa de ressonància de les aspiracions de l’independentisme i de la lluita per aconseguir-les, però també de tots aquells que juntament amb nosaltres composen la gran majoria del nostre poble, que desitja que el futur sigui el resultat de la lliure decisió de la ciutadania i no de cap imposició. Fer avinent que la defensa de la lliure determinació del poble català s'emmarca en les llibertats democràtiques i que els que imposen la força per combatre-les la degrada no solament a Catalunya sinó a tot l’estat.

Cal també que mantinguem ponts amb aquells sectors que tot i ser minoritaris son solidaris amb nosaltres, també amb aquells que, tot i estar allunyats, tenen reserves a l'ús de la coacció i la força per a resoldre conflictes. L’adversari que ens ha convertit en enemic - PP, Ciudadanos, i a les portes VOX- ens vol aïllats com a primer pas per il·legalitzar-nos. La nostra veu molesta, per això cal que sigui ben sonora!

I mai, mai, ser indiferents al benestar de la gent, sabent que la lluita per a ser lliures trancórre per un camí costerut on les necessitats de la gent han de ser satisfetes. La millora de les condiciones de treball i socials esdevé una fita imprescindible de la nostra feina, en una doble vesant: lleis i recursos. Entenen que el nostre govern no es cap concessió benèvola sinó el fruit, arrencat amb molta lluita, de generacions de catalans. La Generalitat és una baula en la cadena de conquerir la llibertat, no és el final del camí, però quant més dèbil sigui la Generalitat més llarg serà el camí. Això els del 155 permanent ho saben molt bé.

Un dia gris a Madrid...un més.

Temps plujós, inestable, a Madrid, amb la duresa de les ciutats continentals, allunyades del mar. Clima polític crispat, la metàstasi de la corrupció amb el darrer episodi que esquitxa al mon universitari i a la comunitat de Madrid afecta en primer lloc al PP, però genera una reacció, en aquells que es veuen com a substituts,  barreja de precaució per a no fer moviments que els perjudiquin i triomfalisme contingut, Ciudadanos en estat pur.

L’optimisme en el que bona part de l’independentisme viu a Catalunya per la decisió dels jutges alemanys, a Madrid es tot el contrari, em sento com si entrés en un furat negre. La ràbia desfermada que tot ho engoleix. L’honor ferit, la repressió com a pensament únic i la competència de PP i Ciudadanos de veure qui és més dur i exigent amb Catalunya. En el brogit de la confrontació, no diferencien als independentistes del que no ho son. Avís per a navegants!

I l’opinió pública? Difícil saber-ho, les percepcions que tinc a peu de carrer son contradictòries, van de l’insult a l’abraçada. Si ens menteixen en els Màsters , ens diuen la veritat sobre Catalunya? Em deia un taxista...no tots escolten la COPE. Però es cert que la tasca adoctrinadora, de veritat, dels mitjans de comunicació estatals fan molt de mal. És una pluja fina i a voltes torrencial, que fa molts anys que dura.

Una constatació i una promesa. La primera, els molesta molt la nostra presència, no solament perquè si no hi fóssim tindrien els pressupostos aprovats i una majoria dretana confortable sinó perquè ha d’escoltar el que no volen. La segona, romandrem el temps que els nostres governants a casa i a l’exili considerin oportú, ni un dia més. I ens mantindrem ferms sense vinclar-nos a amenaces i càstigs.

Ciudadanos o l’ambició per damunt de tot i de tothom!

La deriva de Ciudadanos cap a la confrontació amb el PP no és el resultat de diferències ideològiques, ambdós es situen políticament en la dreta extrema, sinó de lluita per l’hegemonia en un espai electoral, que per absentisme de l’esquerra, és avui majoritari a Espanya, amb l’excepció del País Basc i Catalunya.

El fet nacional, és a dir la lluita per la llibertat de les nacions sense estat i l’existència d’un concepte dominant de nació espanyola excloent, hi te molt a veure, però també que l’esquerra espanyola no ha trobat en el seu si un espai de trobada, de convivència multipartidista, com tampoc els lideratges capaços de regenerar la vida política, enfangada per la corrupció i per una caiguda del nivell de vida de les classes populars, malgrat la sobrevalorada recuperació econòmica.

L’arrenglerament del PSOE amb el 155 i la posició, sovint contradictòria, de Podemos, especialment  de l’estat major encapçalat per Pablo Iglesias, els ha situat en una posició a la defensiva i sovint irrellevant quant no subordinada de la dreta espanyola. Això permet a la dreta una lluita fratricida sense que aquesta posi en perill el seu paper dominant.

Es paradigmàtic el fet que si aquesta esquerra es poses d’acord en fer una moció de censura a Rajoy la podrien guanyar. Perquè no ho fan? ... senzillament els hi fa por! I el que és més curiós, podria ser la única oportunitat de governar en molts anys i de redreçar el camí que, sense la seva acció, porta indefugiblement cap a una deriva conservadora i nacionalista espanyola extrema que pot durar molts anys.

Cómo estás?

Una setmana intensa a Madrid i el que he escoltat més en el passadissos del Congrés és la pregunta: cómo estás? No tenia res a veure amb si estava refredat o tenia la grip -per cert molts dels que preguntaven es trobaven en aquesta situació- , de fet,  és una pregunta que te a veure amb Catalunya però no s’atreveixen a preguntar-ho directament. Uns de forma retòrica però molts realment interessats en conèixer la teva opinió i també el teu estat d’ànim.

De fet, a Espanya, l’hegemonia del pensament únic és tremenda, orquestrada per uns mitjans –tots- que en aquets tema conflueixen en un posicionament comú. A Catalunya rebem tots aquets mitjans, però ací res de Catalunya estant hi arriba. Més enllà de l’intent d’alguns digitals –pocs-  que s’esforcen en un cert pluralisme, la majoria res de res!

Si la política és pedagogia us confesso que ens toca fer-ne un munt. I més que hem de fer! En aquets moment el més important és el que fem Catalunya en dins, però el que fem a fora és imprescindible i Europa, pel bo i el no tant, és també Espanya. Fermesa i diàleg son part d’un mateix projecte dialèctic.

El enemics els tenim de sèrie, els amics s’han d’anar fent dia a dia. I de la mateixa manera que el canvi es dona sovint per a acumulació de les contradiccions. No podem deixar de lluitar contra el mainstream anti-català provocat per aquells que amaguen la corrupció o l’ambició de poder. Molts dels que el pateixen son aliats naturals, republicans sense ser-ne conscients. Ser com som, explicar que fem, és el millor antídot contra la catalanofòbia.

Immers en el debat educatiu

Aquest mes em trobo immers en el debat de les recomanacions escrites que ha de fer la comissió d’educació del Congrés per a un pacte d’estat: social, polític i territorial per a l’educació. L’escola catalana ha estat sotmesa a l’agressivitat política i mediàtica del nacionalisme espanyol que de la forma més grollera i partidista no han dubtat en divulgar mentides, manipular arguments i convertir els centres i els ensenyants en diana de les seves obsessions. Continuaré lluitant per a reduir danys i per a fer valdre la feina feta per la comunitat educativa catalana.

No m’importen les hores esmerçades en un treball llarg i dur de comissió, m’importa que l’educació, un pilar per a la convivència i la llibertat, no continuï malmenada. Es cert que ens urgeix que el govern de la Generalitat prengui les rendes i en el mon educatiu tinguem el lideratge necessari. Per a defensar i per a avançar en un model d’èxit i compartit per la gran majoria, cal govern i comunitat.

La defensa de l’escola catalana, com a concepte, entesa globalment, no treu la necessitat d’assumir que té molts reptes i moltes necessitats de millora. Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques- fins a la incentivació del processos d’innovació. Des d’un replantejament de l’accés a la funció docents fins l’exigència d’un compliment rigorós de servei públic per a tots els centres, sigui quina sigui la seva titularitat.

Haurem d’emprar molts esforços, malauradament, per a respondre dels atacs de fora, que continuaran. Però la millor defensa és la millora. Renovar un consens social i professional que ha de tenir el seu marc en un renovat Pacte Nacional per l’educació, és imprescindible. Lluitaré per que el que es faci a Madrid no sigui un fre, però la millor defensa serà la iniciativa que des de Catalunya es tingui.

Per a consolidar el bé comú que, per damunt de tot, és l’educació. L’educació com a servei públic indispensable per a la nostra cohesió social i nacional. Des del Congrés estant aquests son les deures que m'he posat, sabent que seran uns deures compartits, que tindran com a protagonista la comunitat educativa catalana aquest 2018!

Quin ambient es respira al Congrés?

Cada dia que passa més tens és l’ambient que es respira al Congrés. La resposta de la vicepresidenta a Gabriel Rufian, en la sessió de control del govern, fou paradigma de prepotència i autoritarisme. En Rufi va fer una intervenció plena d’ironia que posà dels nervis a la caverna. Va despullar la inconsistència del argumentari popular que manipula el concepte de democràcia per amagar el seu neo-franquisme.

Mentiria si dic que tothom es així. Mal educats, prepotents, esquerps n’hi ha, però també els que s’acosten, amb cara de circumstàncies i t’interpel·len per a saber com ho veus. “El roze hace el cariño”,  es diu, penso que aquest també és un paper que hem anat fent. Depèn del caràcter de cadascun, a mi no se’m fa difícil, molt sovint he estat amb persones amb diferent ideologia i tarannàs i hem fet coses junts, no poques. Ara bé, quan els partits manen “a formar”, també has d’entendre que funcionin, malauradament, a toc de pito.

L’avantatge del grup parlamentari del que formo part és que té molts de registres, per formació i experiències personals molt diverses,  ha esdevingut  una senya d’identitat que el defineix. I, cal dir-ho, per una bona amistat que s’ha anat consolidant al llarg d’aquets mesos. Moltes hores junts, moltes anècdotes, i molt, molt sentit de l’humor. Tot junt, la millor vacuna per superar tensions, no poques, i la hostilitat ambiental habitual , ara corregida i augmentada.

Cohesió, fermesa i il·lusió. Aquest punts son presents en un moment que ens ha tocat viure apassionant. Aquest es la nostra fortalesa i cap ambient extern hostil, ens farà perdre el camí.

Era en un lloc, pensant en un altre lloc.

“No he pasado nunca más vergüenza política “- ha dit Soraya Saénz de Santamaría - referint-se al debat al Parlament de la Llei de Referèndum. La mateixa, que no ha tingut gaire vergonya- sembla per les seves paraules- de la corrupció que senyoreja el seu partit, el PP, el més corrupte d’Europa. La ruptura amb l’envellit i corrupte sistema del 78 deixa clar qui és qui en la política espanyola i catalana.

No està sent una dia fàcil, a Madrid estant. Reconec que tinc el cap al parc de la ciutadella i sovint els ulls se'n van a cercar els missatges que m’informen del que va succeint. Però  si la millor manera d’educar és l’exemple, no me’n puc estar d’assumir les obligacions  que com electe he assumit amb la  ciutadania que m’ha donat confiança. Es cert, però que cal comptabilitzar la feina a Madrid i al territori, però a voltes un ha de ser a un lloc i tenir el cap a un altre.

La distància però també et permet veure un context més llunyà i os he de dir que avui ja son pocs a Madrid que no es creguin de que anem de veres. Estan inquiets, desubicats i la vena autoritària els surt a més d’un i  a més de dos. Em tocava mesa i portaveus d’interior, l’escenari més ultra on el PP i Ciudadanos envia els més hooligans. Avui però  les paraules tallaven uns silencis desconcertants. Si, he sortit d’una peça, ja és molt.

Torno en el darrer tren, després d’atendre visites que no podia posposar, un ambient molt més amable, amb problemes que la política hauria de poder solucionar. Històries dures que necessiten d’interlocutor i d’instrument que permetin canalitzar solucions. Quan somnio amb una república, penso en un sistema que aprengui dels errors que he observat i patit com electe, transparent i eficaç, pensat per a la societat d’avui, preparada , molt més preparada, que el 1978. 

Corrupció? No. El problema és Catalunya!

Dimecres, en el Ple del Congrés, tornaré a escoltar del President Rajoy les mateixes vaguetats, tot fugint d'estudi, a les que ens te acostumats quan parla de corrupció...i de tants altres temes. És un mestre en moure’s per l’abocador en que s’ha convertit el règim del 78. Amb les complicitats del poder econòmic i del poder mediàtic, que tranquil viuria si no fos per aquests pesats dels catalans!

El format triat per la mesa del Congrés l’afavoreix! Recordo les corredisses per a veure qui seria el president o presidenta del Congrés, els egos que es manipularen en un sentit o altre, per favor!...recordo però les paraules que em va dir Joan tardà en aquell moment: el més important és la majoria de la mesa. Es a dir que PP i Ciudadanos, que son minoria en el Ple no siguin majoria en la taula. Com malauradament va succeir.

Això explica la rigidesa en els debats que no els afavoreixen, el que estiguin aparcades proposicions de llei que no sabem quan es tramitaran i un llarg etcètera. Aquesta paradoxa que bloqueja bona part de la feina del legislatiu espanyol no es una casualitat. Ja he insistit més d’un cop que el predomini de l’executiu sobre els altres poders és una vella herència del parlamentarisme conservador espanyol, agreujada pel llarg franquisme.

Atrinxerats en les institucions espanyoles, el PP-Ciudadanos, amb l’hostatge benèvol de Pedro Sánchez, passarà ràpid la pàgina de la corrupció i mourà de nou totes les seves bateries contra el Parlament i el Govern de Catalunya. Ens esperen unes jornades molt dures, però qui s’ha cregut mai que desempallegar-se d’un règim corrupte fos fàcil. Tot esperant amb els braços obert als demòcrates que encara dubten, no defallirem en les responsabilitats que els ciutadans en han mandatat.

Madrid: al carrer i a l’hemicicle.

Vaig estar ahir a Madrid a la concentració de les autoescoles catalanes –també s’hi sumaren d’altres llocs de l’estat- per a reivindicar que la DGT arbitri les solucions oportunes per a desbloquejar el conflicte que te paralitzats els exàmens de conduir. Els vaig acompanyar al registre del Congrés on entraren el document. Si te alguna cosa de gratificant la tasca de parlamentari es aquesta: facilitar que la ciutadania s’expressi i reclami allò que creu just. I també, contribuir a cercar les solucions, facilitant les negociacions entre els agents socials i els poders legislatiu i executiu.

Des del setembre passat, si miro enrere, estic raonablement satisfet de la feina. Hi he posat temps i dedicació, he cercat coneixements que no tenia, tot i que no ha estat fàcil adaptar-te a una feina, la del Congrés, que te una dinàmica diguem-li especial. He tingut la sort de treballar en un grup parlamentari amb un lideratge ferm però amb un alt grau d’autonomia, de confiança, que m’ha permès treballar sense la lenta burocràcia de grups més centralitzats.

Des del primer dia vaig comprometre’m a defensar les resolucions del govern i del Parlament. Com a grup ho hem fet i bé. Però també com a diputat he treballat per la meva circumscripció i pels ciutadans de Catalunya que tinguessin problemes per a cercar solucions. Avui ha estat un exemple, de moltes accions, algunes més anònimes, altres amb més rebombori. Moltes preguntes per escrit. Moltes intervencions a les comissions de les que soc portaveu -set comissions- , de fet més de dues-centes intervencions; en el Ple una trentena més; dues preguntes també en el Ple al ministre d’educació i una dotzena de Proposicions No de Llei de les que s’han aprovat cinc, molt diverses des del reforç econòmic als bancs d’aliments a la protecció del consumidor davant l’oli de palma.

Ser útils fins al darrer dia - quan el govern i el Parlament ho disposin- cercant la denuncia quan és necessària i els acords quan son beneficiosos i possibles. Els propers mesos seran clau per a moltes coses. Farem tot el possible per estar a l’alçada dels reptes que venen i de les persones que ens donen suport.

Diputats independentistes al Congrés. Que viva Zapata!

A Joan Capdevila “El Capi”, conegut també com “El Seductor”

Es habitual que se’m faci la pregunta de “com va per Madrid”, a la que he de donar una resposta curta, èpica –lluitar- o esforçada –treballar- depèn de l’estat d’ànim. Menys sovint també puc ser interpel·lat amb un “que feu”? i encara menys amb un “com ho feu”? La resposta d’aquestes preguntes necessita d’una resposta llarga, d’un temps que l’interlocutor sovint no te. Però, de fet, per respondre bé, a unes i altres, caldria saber qui som.

Es cert que tenim unes dades biogràfiques assequibles a tothom mitjançant la web del Congrés, però no hem refereixo pas a això. Fer un equip amb gent que no havia treballat junts, bé... que ni tant sols la majoria es coneixia, no es gens senzill. Doncs, el primer que us puc assegurar és que la relació entre els nou diputats i diputades ha estat molt fàcil. Sorprenentment fàcil.

A veure, tots i totes tenim les nostres dèries, la nostra biografia diferent i fins i tot contradictòria. Quin ha estat el secret? Li he donat voltes i penso que en primer lloc, el fet ha estat en que els que tenien experiència en Tardà i la Jordà al Congrés i la Capella al Senat ens han atorgat tota la confiança i nosaltres els hi hem reconegut autoritat. De fet l’autoritat s’atorga i no s’imposa. Es el que hem fet el Salvador, “El Capi”, l’Eritja, la Surra i jo mateix “el profe”. Bé,  en Rufi, menja a part!

Funcionem amb una anarquia responsable. Amb molta autonomia en les nostres responsabilitats però alhora sabent que disposes del recolzament immediat quan fa falta. De fet és una síntesi dialèctica de contraris. La millor manera perquè gent amb caràcter fort col·labori en un projecte comú.

A part del bloc, tinc apunts que en algun moment esdevindran un petit llibre sobre aquestes experiències compartides al congrés de Diputats, valgui aquestes ratlles com si fos una petita introducció del que vindrà.

Inhabilitacions i Congrés

Aquesta setmana que comença s’obrirà en el Congrés l’execució de la sentencia del tribunal suprem que ha inhabilitat al diputat Homs per un any i un mes. La maquinària de la mesa amb majoria PP-Ciudadanos y amb la col·laboració entusiasta del PSOE ho precipitarà, es flaire a l’hemicicle aquesta voluntat majoritària d’exclusió. Un cop més el “cierrra España!” s’imposarà.

Res serà igual, a Madrid ja no se sent allò de que sense violència tot és legítim. La indiferència amb la que intentaven difuminar el ampli moviment popular que des del 2012 remou la societat catalana s’ha anat transformant en hostilitat. No passa dia que en una o altre intervenció algú agiti la majoria amb crides a la unitat de España i contra el separatisme.

A voltes no reparen en adjectius  arribant a l’esperpent i al ridícul. En aquets cursa els diputats del PP i de Ciudadanos escollits a Catalunya fan un concurs de mèrits a veure qui la diu més grossa. Suposo que per a guanya punts i demostrar que son “cristianos viejos” no contaminats pels heretges independentistes. L’astracanada fins i tot tindria certa gràcia, si no fossin els seus caps els que tenen tot el poder que els hi dona governar un estat.

No se que farà el PDCat amb l’escó d’Homs, si el deixarà vuit, contravenint el reglament o l’ocuparà altri. Jo al menys penso usar el faristol per a recordar que hi mancarà un diputat escollit pel poble de Catalunya. No callarem, no atorgarem legitimitat a decisions polítiques que contaminen la independència judicial.

Rajoy i l’estiba!

Que el PP perdi la convalidació d’un Reial Decret és de fet la única derrota efectiva del govern des de que soc diputat al Congrés. El disseny constitucional atorga un predomini abusiu a l’executiu, solament aquestes petites escletxes posen en qüestió un sistema de govern abusiu. El fet que el TC estigui en mans dels dos grans partits, el qüestiona com àrbitre imparcial per a impedir o moderar aquest disseny poc equilibrat de la divisió de poders a Espanya.

El ministre més “pijo”, no ha estat l’interlocutor més apropiat per a negociar amb els estibadors, un gremi molt qüesionat que recorden les estructures d’ajuda mútua dels artesans, tant denostades pels ultraliberals del segle XIX que les van desmantellar quasi totes per a abaratir fins a la misèria el treball remunerat i aconseguir maximitzar beneficis.

Aquesta idea “tant especial” que els beneficis alts o els alts sous del executius son “normals”, però una bona remuneració dels treballadors és “exorbitada”, forma part del que s’anomena hegemonia de les idees dels que ens governen i ens han governat anys i panys. El “pijo-ministre” s’ecandalitzava per uns sous amb els qual ell no podria viure, però ja se sap ell es d’una altra mena...

Trencar aquest paradigma, al meu parer, és tant important com la derrota en si mateixa d’un govern corrupte, que ens governa no per mèrits propis sinó per demèrits dels adversaris. Perquè els assalariats no poden esperar uns bons sous si el sistema productiu del que formen part els pot sostenir? Perquè s’han de conformar que les rendes del treball en relació a les del capital disminueixin, com ho han fet en els darrers trenta anys? Doncs, au!

Dos ministres per a un diàleg inexistent

En una setmana atrafegada he tingut l’experiència de comprovar en primera persona els límits del diàleg. La ministre de sanitat i el d’educació han deixat clar que diàleg es donar-los la raó. Passar del monòleg al diàleg es quelcom pel que no n’estan d'entrenats i tornen a caure en els tòpics que tant bé els hi anaven en els temps de la majoria absoluta. El perill és la debilitat del PSOE i la voluntat d’agradar i tocar poder de Ciudadanos, que els porta a compaginar la gesticulació pública amb l’acord d’amagat. El temps corre i a nosaltres ens cal fermesa i serenitat!

També l'escepticisme i l'audàcia és la millor combinació, obligar-los a escoltar el que no volen i desconstruir allò tant habitual de “no hi ha una altre alternativa”, barreja de prepotència i ignorància. No volen saber allò que els molesta, els molesta tot allò que els qüestiona i es senten qüestionats per tot el que ignoren, que es molt. Temps d’incerteses en el que es cola el vell autoritarisme, ara embolcallat amb la Constitució del 78.

Aprofitem però les escletxes i ampliem el nostre cercle de coneixements, trencar els estereotips que l’agitació i propaganda de l’estat intenta situar-nos a sobre. Ens volen amb la imatge d’intransigents i insolidaris i els hi retornem posant-los davant del mirall. Cerquem les complicitats necessària afermant també la fermesa de les nostres conviccions.

Que continuïn amb el seu diàleg intransigent, amb la seva prepotència habitual que nosaltres continuarem fent el camí i hauran d’escoltar-nos un cop i un altre. No desaprofitem ni avui ni demà tots els ressorts que ens dona aquets indret. Tampoc oblidarem perquè estem ací. Llibertat i República!

El 80 aniversari del PSUC

Avui fa 80 anys de la fundació del PSUC, tot i que la seva existència com a organització va desaparèixer de fet en la XI conferència, el 20 de gener de 1990, i definitivament en el IX congrés el 1997, que va tenir lloc nou anys després de l’anterior, el 1988. Des del V congrés fins al darrer vaig ser membre del seu Comitè Central. Vaig conèixer persones excepcionals i vaig viure també moments tristos, de lluita fratricida i escissions. Però en el meu record, predominen les llums a les ombres.

La meva militància comença amb 16 anys en una cèl·lula d’estudiants de les JCC a Barcelona, feia Preuniversitari, desarticulada a final de curs, m'integraré definitivament l’estiu del 1974 en el PSUC, recordo la primera reunió del comitè de Barcelona amb el Miquel Nuñez (Saltor) i la primera trobada amb Gregorio Lopez Raimundo i l’Antoni Gutiérrez Diaz (Julià), tres persones que em marcaren profundament, a fi de bé. En el moment de la legalització, el 1977 presidia la Federació universitària, després que Joan Ramon Laporte deixés la seva direcció. 

Moltes i moltes reunions de Comitè central, on vaig conèixer el millor i, cal dir-ho, el pitjor de l'ésser humà, en aquells moments en que la teva raó s’ha d’imposar, sia com sia a la dels altres. La fi justifica els mitjans, diuen, perquè la causa s’ho val i ho val tot. Afirmacions que han fet molt de mal i encara el fan a l'esquerra. Vaig aprendre molt i malgrat els moment més dolents, tot i l’escepticisme sobre la condició  humana, no m’ha portat mai a esdevenir un cínic.

Aquest aniversari es celebrarà de moltes maneres i per gent molt diversa. Defugint de l’apropiació per uns o altres del seu llegat, des de la meva petita part de l’univers PSUC, reto homenatge a tots els homes i dones, com el meu pare i la meva mare, que en un temps, molt o poc, donarem el millor que tenien en els pitjors moments per una causa noble. 

Com a comiat reprodueixo el Principi 4 aprovat pel comitè d'enllaç el 25 de juny de 1936: "El Partit Únic del proletariat de Catalunya, sorgit com a resultat de la unificació aixecarà la bandera de l'alliberament nacional del poble català i serà el seu més fidel combatent i organitzador per a la conquesta de la llibertat nacional i social del nostre poble". Llegat del passat, per a entendre el present i construir el futur.

Joc de miralls a Madrid

La política a Madrid està sotmesa a un joc de miralls que difumina o distorsiona l’aspecte real del que estàs veient. El que ha passat al Congrés en l’elecció del seu president i la mesa n’és un exemple curiós. La divisió de l’esquerra espanyola que ja arrosegàvem de l’anterior legislatura entre dos enemics irreconciliables, PSOE i Podemos, ha fet fàcil que qualsevol alternativa a la parella de fet de la dreta, PP i Ciudadanos, neixi sempre morta abans de concretar-se. Els insults al acabar la sessió, a crits, entre dos diputats de cadascuna d'aquestes opcions, en fou un clar indicador.

Ahir el PSOE es desmarcava  de qualsevol suport per activa o passiva al candidat de Podemos. Podemos sabia que encara que donés suport al candidat del PSOE, no tindria prou vots perquè aquest es negava a rebre vots del independentistes, en el cas que els hi donessin. El que no era, ni és bo per a formar govern, tampoc ho era per a la presidència del Congrés. Com a mostra un botó, des del 26J ni Pedro Sánchez ni Patxi López han trucat a ERC.

L’aliança de dretes ha guanyat, no fonamentalment pel tactisme de CDC, per aconseguir grup, que hi ha ajudat però no ha estat decisiva. No ha estat possible perquè mes enllà de les cadires, no comparteixen, PSOE i Podemos un projecte comú i alternatiu. Ni en les polítiques econòmiques, ni en bona part de les socials i encara menys en les d'estructura d’estat.

Els miralls, ja en ple hemicicle,  van començar a funcionar i es projectaven imatges de que s’havia frustrat una mesa amb majoria d’esquerres, un fet que mai va ser possible perquè avui per avui, ni per a demà, ni possiblement per a demà passat, a Espanya no existeix aquesta majoria,  perquè una part i altre de l’esquerra solament ho voldria si fos hegemònica i l'altre subalterna. El 2020, o abans, el que alguns posaran en joc no es la possibilitat d’un referèndum per a Catalunya, que 2/3 parts de la cambra no en vol ni sentir parlar, el que es posarà en joc, si la proclamació de la República catalana no canvia les regles, és, de nou, quina de les dues esquerres derrota a l’altre. Com podeu entendre l’esquerra independentista no hi és convidada, ni se l'espera, perquè el nostre és un altre combat.