Com a independentista no em sento decebut ni cansat.

Hi haurà qui es sorprengui si afirmo que com a independentista no em sento decebut ni cansat. Ara sembla que ets més independentista quan més rondinaire et manifestes. Mai he cregut que l’insult o l’exhibició de la greuge et fan més radical, al meu parer son manifestacions d’impotència. Però de fet, si miro al meu voltant trobo més gent que cerca el respecte i la col·laboració, que aquells que fan de la superioritat moral, bandera.

No menystinc els problemes que tenim per a preveure el camí a seguir en el marc d’una continuada repressió, però si hem estat capaços de romandre en peus després de la repressió desfermada des de l’octubre del 17, no tinc cap dubte sobre la nostra capacitat col·lectiva per trobar noves vies en el futur. Tard o d’hora l’espai neoconvergent s’estabilitzarà i ajudarà a aclarir molts dels dubtes que la seva divisió externalitza; la cohesió d’ERC és imparable i el proper congrés en serà fidel testimoni i no dubto que la CUP revisant amb coratge la seva trajectòria trobarà nou camí i lideratges.

L’orgull del comportament dels presos i el paper dels exiliats han vertebrat la resistència, no han estat un escull sinó un referent. No es confrontant els uns contra els altres que aconseguim una via més combativa. Amb els seus errors, amb missatges a voltes diferents, tots i cada un d’ells representa el millor dels que ens van portar a l’1 d’octubre. I si vàrem perdre davant d’un estat sense escrúpols, no es la seva responsabilitat sinó de la correlació de forces a les que ens vàrem enfrontar. Ni nosaltres en fórem prou ni el nostre adversari era prou dèbil.

Es cert que hi ha gent que menysprea els partits, això no és nou, ni es d’ara, ni circumscrit a Catalunya…però per combatre la temptació, solament cal veure les societats sense partits on el messianisme religiós o el populisme de partit únic els han substituït. Tots en planyeríem si caiguéssim en aquest error! Les eleccions ens assenyalen la diversa força de cada un dels partits  i proporcionen la formula magistral que ens ha de permetre la unitat d’acció i un bon govern. Que el soroll de la minoria no ens faci perdre el camí a la majoria.

Combatre l’escepticisme

Històricament el catalanisme ha avançat, com també ho han fet els moviments socials, usant la mobilització i la negociació. Dos parts indestriables sense les quals, o per manca d’una d’elles, qualsevol avenç és impossible. Si la mobilització es minoritza per la dispersió i un radicalisme excloent perd la força motriu. Al meu parer això està passant avui en el sobiranisme.

La negociació, per altra banda, es positiva si cada banda del possible acord te en els que representa el consens necessari. Malauradament avui ni el govern del PSOE ni la Generalitat el tenen i qualsevol pas es rebutjat per una part dels qui representen acusant-los de trencar Espanya o de traïdors a l’1 d’Octubre. Des de Madrid veiem com qualsevol possible acord  de Carmen Calvo es boicotejat pels ministres Borrell o Marlaska. I els conceptes pressupostos socials o acords per desbloquejar el conflicte esdevenen titulars vuits. Foc d’encenalls!

I el judici al bell mig d’un terreny que és mes polític que jurídic! On el maltracta  impune, que Marlaska accepta ni que sigui per omissió, qüestionen els pilars de la justícia. El millor del sobiranisme, el seu discurs més sincer el trobarem en les declaracions dels encausats i la sentència marcarà els límits i la credibilitat de l’estat.

D’ací l’esmena de totalitat d’ERC als Pressupostos Generals de l’Estat, que es concretaran el 13 de febrer en el no als pressupostos. Sembla que solament després del judici i d’eleccions generals, probablement també catalanes, tindrem cada part les cartes adequades que desterrin promeses impossibles i jugades mestres, que son solament fum propagandístic. Mentrestant a redós dels judicis recuperem les mobilitzacions massives unitàries com a resultat d’una fulla de ruta compartida.

Judidi i Congrés

A les portes del judici a l’independentisme, contra aquells que consideraven que en democracia votar no es delicte, els que seguiren el mandat popular i posaren urnes. En aquest marc la nostra tasca al Congrés esdevé complexa però necessària. Una multiplicitat de rols que ens marquen un camí a voltes contradictori en un ambient aclaparadorament hostil. Restarem molt a prop dels encausats, de la nostra gent.

Hem estat i continuarem sent caixa de ressonància de les aspiracions de l’independentisme i de la lluita per aconseguir-les, però també de tots aquells que juntament amb nosaltres composen la gran majoria del nostre poble, que desitja que el futur sigui el resultat de la lliure decisió de la ciutadania i no de cap imposició. Fer avinent que la defensa de la lliure determinació del poble català s'emmarca en les llibertats democràtiques i que els que imposen la força per combatre-les la degrada no solament a Catalunya sinó a tot l’estat.

Cal també que mantinguem ponts amb aquells sectors que tot i ser minoritaris son solidaris amb nosaltres, també amb aquells que, tot i estar allunyats, tenen reserves a l'ús de la coacció i la força per a resoldre conflictes. L’adversari que ens ha convertit en enemic - PP, Ciudadanos, i a les portes VOX- ens vol aïllats com a primer pas per il·legalitzar-nos. La nostra veu molesta, per això cal que sigui ben sonora!

I mai, mai, ser indiferents al benestar de la gent, sabent que la lluita per a ser lliures trancórre per un camí costerut on les necessitats de la gent han de ser satisfetes. La millora de les condiciones de treball i socials esdevé una fita imprescindible de la nostra feina, en una doble vesant: lleis i recursos. Entenen que el nostre govern no es cap concessió benèvola sinó el fruit, arrencat amb molta lluita, de generacions de catalans. La Generalitat és una baula en la cadena de conquerir la llibertat, no és el final del camí, però quant més dèbil sigui la Generalitat més llarg serà el camí. Això els del 155 permanent ho saben molt bé.

Reconstruir el relat és imprescindible

Serà per que passo molt de temps a Madrid, que no entenc gens les flagel·lacions i crítiques àcides dels que es troben a Catalunya en el bàndol de l’independentisme. Es cert que l’ombra de l’estat es allargada i es projecta a Catalunya amb duresa. Però sovint es parla, des de l’independentisme estant, sense tenir prou en compte que els aparells de l’estat i l’opinió pública majoritària que li dona suport a Espanya, també juga, ací i allà. Sense tenir clara la correlació de forces, pensant que si tinc la raó i la voluntat tot es possible, les errades son segures. I ja les hem patit.

Significa això desmobilitzar, tornar al passat ? Ni una cosa ni l’altre. Mobilitzar per a transformar, consolidar per avançar. Però ens cal, de nou, fer un relat unitari, fruit d’una anàlisi compartida i malauradament dia a dia ens anem allunyant. Sembla, per alguns, més important acabar amb el company, que crear les bases renovades per enfrontar-se a un adversari poderós, que ens ha derrotat, però no vençut. El resultat electoral del 21D era un bon punt de partida que anem deteriorant.

Reconèixer que Juts per Catalunya fou la força més votada, contra tot pronòstic, és un element essencial, com també que la promesa de Puigdemont de tornar no s’ha produït. Sense la segona, la primera constatació perd força perquè fou l’element essencial del seu sorprenent resultat. Aleshores mantenir un limbe de si...però no... desgastant la majoria del Parlament i donant peu als atacs fratricides, als insults, a les desqualificacions ens està destruint a tots.

No podem ser presoners d’un relat que, de fet, acaba el 27-O amb la desaparició del govern i l’aplicació del 155. Cal un de renovat, republicà i independentista, basat en el 21-D. L’alè i l’ inspiració de l’1-O es transversal i ha de ser vigent. Però aquest relat el necessitem ara o serà el resultat d’unes noves eleccions. Però atenció, si algú hi aposta més per a fins electoralistes de partit, ens poden portar la sorpresa, o no tant, que uns pels altres perdem la majoria independentista al Parlament.

Les eleccions d’ahir

Sempre he intentat compartir després d’unes eleccions les reflexions que em venen al cap, tot i ser conscient que cal deixar passar un temps per a tenir perspectiva i analitzar-les amb més profunditat. Però, al meu parer, la majoria independentista contra el 155, amb una conjunció de totes les forces de l’estat per a impedir-ho, ha acabat  imposant-se com el resultat més rellevant del que va succeir ahir.

No nego la importància de creixement de Ciudadanos, però ahir no anava de qui seria el partit més votat, tot i que els efectes colaterals de la gairebé desaparició del PP pot tenir molta rellevància en el futur. De fet, un dels “deures” que l’independentisme s’ha de posar és analitzar el perquè i trobar les vies per a fer efectiva la convivència i el respecte amb un sector dels nostres conciutadans, tant catalans com nosaltres, que aposten per la confrontació amb l'independentisme.

D’ací l’encert de presentar-nos els independentistes en llistes separades, amb les que hem sumat més de 100.000 vots respecte el 27S. Perquè no és irrellevant desconstruir la demagògia de la dreta espanyolista presentant-se com la defensora de les classes populars quan a Madrid legislen en la seva contra. El combat per a fer de l’Independentisme, del Republicanisme, un projecte amb creixement es donarà en els propers temps en els barris i viles on un sector de les classes populars opta pel nacionalisme espanyol en detriment de la millora de les seves condicions de vida, del seu futur.

Però per que hi hagi futur, ells i nosaltres, tots junts  l’hem de construir de Catalunya estant. Deixem aquella frase desafortunada de “ara toca independència i després ja parlarem dels canvis socials que calen...” . Les millores socials encetades, però no culminades, en el govern destituït pel 155, han de continuar i reforçar-se. En el camí que seguirem a partir d’avui, ser conseqüents amb el que hem promès - el President ha de venir a Catalunya- i ampliar la majoria independentista fins a que sigui hegemònica, son els reptes que tenim. Mai més silencis i tacticismes!

L’autogol!

Dels molts perills que a curt termini te la culminació del procés d’autodeterminació, el que, al meu parer, és el més letal, es trobaria en la no aprovació del que ha de ser el darrer pressupost autonòmic. Els que s’ho miren des de la barrera confirmarien els seus vaticinis de que no s’anava en lloc, els que els hi tremolen les cames dins del procés tindrien una sortida d’emergència i , el principal beneficiat, com no, el govern espanyol, se’n portaria una alegria de la mateixa magnitud  o més que l'obtenció de la presidència de Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE.

L’autogol! Aquesta és la gran arma del govern Rajoy i la que li ha donat millors resultats, ho ha aconseguit al Congrés de diputats, ara el gran somni es que es produeixi al Parlament de Catalunya. Hi ha molts símptomes de que no serà així, que un cop més no donarem la bona noticia que fa anys que esperen, però tampoc està descartat del tot, d’ací aquest post i la crida a tancar files de nou en el que ha de ser la recta final.

Els marges pressupostaris no donen per a grans alegries i la heterogeneïtat de l’aliança no permet una política decididament d’esquerres sense perdre un aliat clau, com tampoc una plenament continuista, conservadora, que faria inviable la participació de les esquerres. Els acords sovint els mesurem nos solament pel que permeten sinó també pel que no permeten. La prioritat passa per assegurar que els mesos que tenim al davant tinguem els mitjans per a completar i aplicar les lleis de desconnexió i assegurar la nostra sobirania davant dels atacs, encara avui imprevisibles en la seva magnitud i forma, de l’estat.

Tots i totes en serem responsables, però uns més que altres. Els dirigents polítics que no ho facilitin se’n hauran d’anar a casa. Perquè si bé es cert que l’independentisme no afluixarà i continuarà endavant, es perdrà una oportunitat històrica, i atenció, es també cert que no es podrà perdonar mai a qui no estigui a l’alçada!

Joan Coma, no estàs sol!

Una intervenció en un Ple, aquesta és la prova, base de la causa en contra que un magistrat de l’Audiència Nacional li ha obert. La llibertat que tot polític que representa a la ciutadania te en l’exercici de les seves funcions. La paraula com a instrument democràtic resta en entredit. Volen una censura prèvia, que ens autocensurem? Senzillament forma part de la causa general oberta contra l’independentisme, de la presidenta del Parlament als regidors de Badalona. Defensar Joan Coma es defensar-nos a tots i totes!

La “Brunete”, el nom d’una divisió cuirassada aquarterada a les afores de Madrid – on per cert, vaig fer la mili- era l’espantall en la transició, del colpisme, del tornar enrere cap a la dictadura. Com l’eufemisme de la ”remor de sabres” volia dir que tocaves el moll de l’os, la frontera entre el que es podia canviar i el que no. De “Brunete” avui n’hi ha més d’una, la periodística –qui ha vist el País de fa uns anys i qui el veu ara, ni ombra del que era-, és la mes coneguda, però també bona part de l’aparell judicial, el que es va heretar del franquisme i es va  “modernitzar” en la lluita contra ETA.

L’aparell judicial és avui la primera línia de batalla. No de la justícia, sinó de la confrontació. En aquests estat sense divisió de poders, on el que es divideixen són les funcions, l “judicialització” és una forma de repressió. En els propers mesos anirem veient com aquest via esdevindrà habitual amb la voluntat de paralitzar les nostres institucions. D’ací la importància de la solidaritat amb en Joan, de la insubmissió activa, de la mobilització popular, de l’exemple que hem de donar tots els electes.

Ni ell, en Joan Coma, ni els regidors de Badalona, ni els futurs imputats no la presidenta del Parlament...ni cap altre, son acusats individualment,  ho son, com deia, en una causa general i la resposta, democràtica i pacífica, però valenta i activa, no ha de defallir ni ha de ser circumstancial. El xoc a començat. “Ni ganareis , ni convencereis!”

L’independentisme ha vingut per quedar-se.

L’independentisme es plural i aquesta és la seva principal força. A voltes, en moments excepcionals, hem d’anar units, ho hem fet i ho fem al carrer, i altres cops, més excepcionals encara, hi hem anat a les eleccions junts.  Ara bé, si l’eix nacional és clau, no és pas l’únic que marca les nostres vides. Per això, molts dels que ens sentim compromesos en un profund canvi social a Catalunya hem arribat a la conclusió de que aquest necessita de la conquesta del estat per a fer-lo possible i en el nostre cas, al no tenir-lo, en aconseguir un estat propi.

Sense una amplia aliança que transcendeixi fronteres ideològiques és impossible una tasca d’aquesta envergadura,  ho sabem tant els independentistes d’esquerres com els de dretes, els que volem un profund canvi social i els que es conformarien amb petits retocs al model existent.

Sense referèndum que permetés aclarir el camí per la prohibició activa del govern espanyol, recolzat per una amplia majoria al Congrés de diputats, ens vàrem veure abocats a usar unes eleccions parlamentaries com a succedani provisional. Agrupant-nos en dos candidatures, una d’elles, majoritària i heterogènia, Junts pel Sí, una altre anticapitalista i independentista, la CUP, amb totes les seves contradiccions, vàrem usar les eleccions com a plebiscit el 27S. 

Majoritaris en escons els independentistes formaren govern per a assentar les bases d’aquest camí cap a la independència. Quan més llarg és el camí més s’aguditzen les diferències en un govern amb competències autonòmiques on qui dirigeix les conselleries és determinant. I amb una oposició que mitjançant mocions posa el dit a la nafra constantment per activar totes les contradiccions.

L’independentisme mai havia tingut tanta força a la Catalunya Contemporània, desconec si en tindrà prou per aconseguir el seu objectiu ara, però ha vingut per quedar-se. No hi ha cap alternativa a l’estat ni a Catalunya que siguin avui capaces de generar-li una alternativa política coherent i majoritària. En el fracàs de construir un govern a Espanya hi te molt a veure. Després del 26J, sens dubte,  hi continuarà sent una peça fonamental.

Ha desaparegut el Catalanisme?

He llegit darrerament, és a dir després del 27S, que el catalanisme ha donat pas a l’independentisme i que pel camí s’està fracturant el país. El catalanisme integrador, diuen,  ha donat pas a l’independentisme excloent i com a conseqüència tenim els 740.000 vots de Cs. Sembla que donen la raó a una "visió 2.0" de la profecia apocalíptica d’Aznar", de que abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya. No ho crec pas.

A diferència dels articulistes no he observat en l’actual independentisme més eixelebrats o en paraules de la xarxa, “trolls”, que en sectors molt minoritaris del catalanisme del passat segle XX. Avui el catalanisme opta majoritàriament per la independència, no per introspecció sinó com a resultat del pur empirisme. La resposta al rebuig continuat a construir una Espanya capaç d’integrar Catalunya com a nació i la constant hostilitat dels governs de la segona restauració al reconeixement de Catalunya com a nació.

La voluntat d’integració, de construir un sol poble, de fer un nou estat basat en la tolerància, el respecte i el principis democràtics formen part de l’ADN del catalanisme independentista. No solament Súmate, que també, sinó l’amplia base de la ciutadania que compartim orígens diferents i un present i futur comú.

Qui vulgui apostar per la permanència a l’estat espanyol es molt lliure, si segueix els principis democràtics i el respecte a la majoria. No cal emmarcar-ho en un paradís perdut, perquè l’autonomisme no ha estat la dolça Icària que els independentistes hem destruït. L’autonomisme ha estat destruït pel espanyolisme ranci amb la col·laboració inestimable del governs de l’estat i dels seus tribunals en els darrers anys.

Cal un govern unitari i “provisional” que representi la pluralitat de l’independentisme.

L’independentisme  que ha esdevingut majoritari te una gran pluralitat, i solament ho continuarà essent si la manté. Una gran responsabilitat  està en les mans del líders polítics, Junts pel Sí i CUP, tot i que aquets darrers no assumirien la condició de líders, si que ho fan com a portaveus del seu partit-moviment. I aquest va més enllà de la política organitzada per què la gent empoderada pel procés, opina de tot i de tothom. En les xarxes socials i en el carrer. Això és bo, malgrat que en moment d’incertesa generi sovint soroll.

Tot espai i aquets és ampli, es susceptible d’hegemonies diverses, la mobilització ha estat clarament popular i progressista, el govern de la Generalitat ha mantingut les polítiques conservadores, de dretes per que ens entenguem, fins al dia abans de les eleccions. Això explica que una part del moviment s’hagi presentat per separat, la CUP, i dins el Junts pel Sí, els gripaus a voltes impedien, quan es parlava del balanç de govern, d’articular un resposta clara.

El tema de fons, al meu parer, en aquets dies de negociacions, és cercar la coherència entre moviment i govern, que el progressisme plural de l’independentisme avui, es concreti en l’acció de govern de la nova generalitat, que anomenaria de nou “provisional”, com a la transició, per a desmarcar-la de la que hem tingut, autonomista i conservadora.

Això es possible per que la dreta catalanista s’ha quedat sense representació i la dreta espanyolista està abundantment representada per PP-Ciudadanos. Han desertat la gent de l’IBEX i del Cercle eqüestre, si es que mai havien estat favorable al catalanisme. El centre-dreta liberal i les esquerres conformem l’espai independentista, avui. Tenim prou punts en comú per a avançar en la transició fins al nou estat.

Si en la discussió aquests dies s’aborda amb sinceritat el que cal fer: pla de xoc, programa i composició del govern, accions concretes per crear el nou estat, desobediència...el tema del president deixaria de ser un escull infranquejable. Espero que amb rapidesa trobem l’entrellat i amb un govern d’unitat ens sigui més fàcil i coherent promoure el ampli moviment per a la desobediència civil que ha d’ajudar a desconnectar-nos de l’estat espanyol.

Independentisme per a no fer la independència?

Perquè tenim molts la sensació que l’acord in extremis entre CiU i ERC s’ha tancat en fals? Ningú, ni el més holigan dels partidaris de l’acord tipus Homs, pot negar que quan més dies passen més es sembla el 27S a unes eleccions autonòmiques normals i corrents, bé tant normals com ho poden ser en les circumstàncies actuals.

S’acumulen dissensions entre la parella de l’acord, de fet aquest no s’ha publicat i hi ha dubtes que sigui així. S’han perdut aliats quan calia aconseguir-ne més per assegurar la plena sobirania de Catalunya, pas previ per a la independència si aquesta és la voluntat de la ciutadania.

Comptar els independentistes amb l’acord bipartidista en ma es reduccionista i posa en perill el procés democràtic imprescindible per aconseguir una amplia majoria. Qui no es va atrevir el 9N a enfrontar-se amb el tribunal constitucional i es va tirar enrere en la convocatòria de la consulta, després del 27S es negarà a prometre la constitució i promourà que el parlament es declari com a únic representant del poble de Catalunya?

El possibilisme governamental ha estat un bon sistema per a mantenir-se en el govern però és un pèssim instrument per aplegar amples majories que ens portin a la independència per ampli consens de la població catalana. Usar el independentisme com instrument per a romandre al govern és un bon resultat tàctic però pèssim mitjà per a generar confiança i assolir una estratègia que faci de la independència una realitat.