Em refermo en la decisió que vaig prendre ara fa quatre anys.

Pocs dies després de les eleccions municipals del 2015 abandonava ICV. Molts dubtes i una profunda recança que havia anat arrastrant durant tot el mandat anterior. Quan la conferència de Sabadell, trencava el que fins el 9N havia estat la estratègia d’ICV -amb dubtes i incerteses, es cert- inequívocament sobiranista, que volia aplegar independentistes i federalistes, ho vaig tenir clar. Veure la direcció en pes votant en contra de l’esmena sobiranista que vaig defensar en el ple de Sabadell -amb un 27% de vots a favor- va fer la meva decisió d’anar-me’n, irreversible. Vaig deixar molts amics, no pocs adversaris i algun enemic. No pocs del amics han anat deixant aquests darrers anys també l’organització.

La irrupció de Podemos i Colau va sacsejar aquest espai, per a mi ja distant però no indiferent. La meva amistat amb Xavi Domenech al Congrés i la bona relació amb la majoria dels Comuns em portaven a un cert optimisme. De fet en el Congrés treballarem i votarem plegats en moltes coses. Algun núvol com el govern amb els socialistes a Barcelona s’esvaïen amb la seva expulsió pel 155. Contradiccions moltes, però davant la repressió i la defensa dels drets de Catalunya ens trobàvem junts.  Els costos interns per a aquesta formació foren grans. En Xavi se’n va anar i posteriorment els sector més sobiranista també.

El fràgil equilibri dels partits, o del moviment en aquets cas, depenen molt de la correlació de forces i uns mals resultats del Comuns a les municipals, - Barcelona perden- sembla que han fet escorar cap als braços dels socialistes a la majoria. Més enllà del suport de Valls-Ciudadanos, impensable fa poc temps, posaria l’accent amb el model de socialisme avui existent amb el que volen pactar. Collboni és l’antítesi del PSC de fa uns anys i te a veure més amb el sanchisme, es a dir, el poder és la fi de totes les coses i anar a l’esquerra o al centre està en funció d’aconseguir-lo. Ideologia o principis estan al servei del que els “Spin doctors” analitzant les enquestes els aconsellin.

Vist el que ha passat, arribo a la conclusió de que vaig prendre la decisió adequada ara fa quatre anys, però això no treu el profund desencís i un punt de ràbia pels que havien, amb cura, de fer créixer el que en usdefruit havien rebut, un moviment que tenia les seves arrels en el PSUC i que cada dia que passa es fa més difícil de reconèixer.

Un dissabte trist!

En la moció de censura de Rajoy, Pablo Iglesias va trobar el suport del grup parlamentari d’ERC, pocs més va tenir. Ens podíem haver abstingut, tots sabíem que la perdria, però dos coses van ser decisives per votar a favor: qui tenia en contra -Rajoy i Rivera- i la fraternitat en els valors republicans. No ens em penedim. Qui ho haurà de fer i passarà vergonya es qui, anomenant-se d’esquerra transformadora, faci el mateix que els de Rajoy i Rivera, s’oblidi de la fraternitat republicana, no faci campanya i no voti l’1 d’Octubre!

A poc més de 50 dies del referèndum, les ambigüitats calculades, els missatges contradictoris i els posicionaments clarament contraris a l’únic referèndum realment existent, el de l’1 d’octubre, tensiona les relacions, dels que des de l'esquerra volem referèndum, amb Catalunya en Comú. Fet que pot portar a un trencament irreversible. La supeditació a una hipotètica correlació de forces espanyola per a fer fora al PP no es pot construir a Catalunya dinamitant el dret a decidir avui. Perquè no es un problema de partit és del règim del 78.

La declaració del dissabte no es ambigua, perquè no es pot destriar una cosa de l’altre, en el moment que estem vivint, la mobilització és el referèndum, es a dir no participar activament i votar el que tu creguis, es posar-se al costat, per passivitat o comoditat, amb els que no el volen fer possible. La falsa neutralitat afavoreix al govern del PP que per recursos i determinació usarà tots els mecanismes per a impedir l’exercici democràtic de votar.

Però, digueu-me mesell, encara espero, no pas dels més sectaris, dels més ressentits, que rectifiquin i si més no al darrer moment l’1 d’octubre dipositin el seu vot, a favor, en contra o en blanc. Se que molts ho faran i es amb ells que caldrà reconstruir ponts, no pas amb els que s’entestin en fer-nos callar, aquests ja han triat!