Amics per sempre!

Ahir fou un dia important, que començà amb una llarga trobada de persones que estimo, fruit d’un període difícil però enormement ric al Congrés de Diputats. Els que ens trobàrem ja no hi som a Madrid, però el que vàrem viure ha forjat una sòlida amistat. No es fàcil fer compatible les agendes de les dues conselleres, Teresa Jordà i Ester Capella,  i de Joan Tarda… la meva era més fàcil. Però ahir la conjunció astral fou possible. S’hi afegiren al dinar l’estimat Quim Ayats, que renuncià al Senat per a defensar ERC des de l’Ajuntament i dos persones més, dels que es coneixen poc, però son imprescindibles per a fer política parlamentaria, el ex-assessor Èric i el Ramon, que els coordina al Congrés i al Senat.

Diuen que la política i l’amistat son incompatibles, discrepo. La bona política, al meu parer, no es pot fer sense l’amistat dels que la practiquen. Sí, ja se que el que transcendeix és el contrari. Puc admetre que hi ha molts casos d’oportunisme i graponeria, però conec també molts casos de bones pràctiques i, com és el cas que os comento, de bona feina i amistat. Es cert que el pas per Madrid en una època d’excepció, el fet de conviure moltes hores en un ambient hostil, genera un teixit de confiança i solidaritat ben especial. Passàvem moltes hores junts i ens necessitarem els uns altres per a sobreviure a la pressió constant.

Dels nou que començarem aquesta travessia solament tres eren militants d’ERC, proveníem de tradicions i experiències vitals molt diferents, el que podia haver estat una font de conflictes va esdevenir el contrari. La plena llibertat de pensament i decisió en les nostres àrees, el dret a parlar de tot i de tothom, el completarem amb l’obligació d’escoltar-nos. Aquest és el secret del nostre grup,  una profunda confiança i una gran cohesió. Poc a poc, de forma natural i personal molts anaren assumint la militància. Al final del mandat solament quedarem com independents en Joan Capdevila -el Capi- i jo.

Ahir vaig deixar al Capi sol. Se que m’ho perdonarà! Fruit d’una llarga reflexió, ajudat pels molt amics i amigues que he fet entre la militància de les comarques gironines d’ERC, vaig completar el pas. La veritat es que els republicans m´ho han posat molt fàcil, al seu acolliment i escalf aquets darrers anys, no hi podia correspondre d’una altre manera que essent “un dels seus”. La vida es llarga, però un te molt més passat que futur, ara bé dels anys que em queden, una part els poso al servei de la comunitat, com he fet tota la meva vida. Sense organització no hi ha canvi social ni nacional. A l’amistat des d’ahir li sumo la militància.

Una jornada particular

M'ha tocat viure les darreres eleccions -26A- des d’una taula electoral. El camins inescrutables d’un sorteig, al no ser candidat, m’han portat a viure una jornada intensa,  on he pogut saludar a tots els meus veïns i veïnes que molt majoritàriament participaren en la votació. Fet, que malgrat les més de 15 hores de presència, feina i escrutini, penso que han valgut la pena. He gaudit de dos persones excel·lents com a companys de taula i la col·laboració dels apoderats i membres de l’administració. Feia molt de temps que no feia aquesta funció i considero que mai agrairem prou als milers de persones que cada elecció ens permeten exercir el vot.

Fer l’escrutini -llarg per les paperetes del Senat- amb una orella parada a les noticies que et passaven del twiter alguns apoderats o del públic -poc- que es quedà a veure el recompte fou un xic estressant, malgrat que les paperetes molt encaminades a unes determinades candidatures t'anava donant confiança. Els resultats foren esplèndits. Que el teu poble-indegudament barri- de Sant Daniel tingui en compte la feina feta, t’omple de satisfacció i trenca la dita aquella del profeta i la seva terra.

Entregats els documents a la Junta, tot passant abans per casa i cap al local d’ERC! Quin goig abraçar a les candidates i candidats ja esdevinguts diputats i senadors electes! Tres i tres! Millorant a totes les ciutats i viles de les comarques gironines i guanyant a Girona! Quin resultat per a impulsar encara mes la candidatura del meu amic Quim Ayats! I malgrat que portava en dansa des de les 7 del matí, el cansament era superat per l’alegria. La mateixa que -des de la tele vaig veure- en els ulls de Joan tardà.

Cert, no era el primer cop que guanyàvem a Girona -ho recordava l’amic Terricabras, quin gran europarlementari hem tingut!- però la magnitud de la participació donava un resultat rotund i incontestable. I a quatre setmanes de les eleccions al Parlament europeu i municipals ens encoratgen per a fer-ho molt bé. Guanyar i guanyar, sí, però per a treballar pel país, per la nostra gent, amb la ma oberta a amics i adversaris, però ferms i alçats. Llum als ulls dels nostres presos i exiliats i força al braç per a guanyar, lluitar i continuar guanyant!

Ara fa un any: “Gràndola vila morena” va ressonar al Congrés.

Avui és 25 d’abril, aniversari de la revolució democràtica portuguesa que va desfer la dictadura, les velles lleis i va obrir el camí de la democràcia. “Gràndola vila morena”, cançó de Zeca Afonso, fou radiada a la matinada per a que sortissin de les casernes el militars democràtics que foren l’espurna de la revolució dels clavells. Per això la democràcia portuguesa es tant diferent de l’espanyola. Per origen i identitat. Per ruptura i no per una reforma tutelada.

Fa un any a l'hemicicle del Congrés vàrem recordar la revolució dels clavells davant del president de Portugal i del desconcert de la presidenta de la cambra i dels diputats de la majoria. Unes hores abans ho havíem decidit en la reunió del grup parlamentari d’ERC en el que ens acompanyaven alguns senadors. Aquesta recepció, en un moment de repressió com el que vivíem, no podia ser solament protocol·lària, sinó al cantar una cançó revolucionaria entroncava amb el dret a decidir dels pobles, per la seva llibertat.

Els diaris se’n feren ressò, especialment els de la caverna, per a criticar-nos, obviant el desconcert de molts diputats espanyols d’esquerra que no sabien que fer i de l’actitud del president de Portugal que quan començava també a cantar va ser arrastrat -literalment- per la presidenta del Congrés fora de la tribuna. Amb clavells grocs a les mans al sortir, el president ens els va acceptar. Era extraordinari veure’l en el seu cotxe oficial amb uns clavells grocs, saludant-nos…amb escortes, autoritats i policies sense saber que fer!

Darrera hi va haver-hi preparació…vàrem assajar amb un èxit discutible la cançó, parlarem amb el PDCAT i Podemos per a que s’hi sumessin, amb poc èxit amb aquets darrers i decidirem que en Joan Capdevila -el Capi-, Jordi Salvador i jo mateix comencéssim a cantar, mantenint el to, per a que els altres ens seguissin. I així ho vàrem fer. Un gran record d’un grup parlamentari, el d’ERC al Congrés, del que he tingut l’honor de formar-ne part.

La XII legislatura ha acabat, un breu balanç!

El 19 de juliol del 2016 començarem la XII legislatura al Congrés, havíem participat de l’anterior, “la breu”, com ara s’anomena, que començà i acabà amb en Rajoy i el seu govern “en funcions”, en el camí l’experiment de l’intent de govern Sánchez-Rivera que fou rebutjat, i aquest fet va donar lloc a les eleccions que portaren a la legislatura que ara s’ha acabat. Intensa, complicada, a voltes crispada, molt crispada.

Hem vist la constitució d’un govern Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, prèvia defenestració del seu secretari general, el seu retorn però no per a fer fora al govern sinó per ajudar a aplicar el 155 contra Catalunya, per a un temps després presentar-li un moció de censura on els diputats catalans fórem imprescindibles per a que prosperés. Satisfets de fer caure el govern que empresonà i obligà a l’exili als nostres dirigents polítics.

Sense xec en blanc semblava que podria fer molt més del que ha fet, presoner de les seves contradiccions en el partit i el grup parlamentari, més favorable a les declaracions que a les actuacions, se li acabà el crèdit quan presentà un pressupost sense masses garanties d’execució i tremolant-li sempre les cames quan es tractava d'obrir un diàleg amb Catalunya. L’obertura del procés de discussió d’aquest el mateix dia que començaven els judicis el va portar a una fi ràpida per la via de les esmenes a la totalitat.

La decisió de convocar eleccions es deu no tant a no tenir pressupostos com a aprofitar les circumstancies per a si sona la flauta guanyar-les. Tacticisme, oportunisme…crispació, son les característiques de la política espanyola i el marc en que es desenvoluparan les noves eleccions.

Orgullós de la feina feta pel meu grup parlamentari, ERC, per la qualitat humana dels seus membres i per l’eficàcia al defensar, en un ambient molt hostil,  Catalunya. La caiguda de dos governs en poc més de dos anys marquen un fet que hem volgut deixar clar, que no es pot governar contra Catalunya sense conseqüències. A més hem contribuït sempre a fer possible totes les iniciatives progressistes que s’han donat en el marc del Congrés aquets anys, perquè el republicanisme d’esquerres mai es indiferent al patiment de la gent.

Els sis savis cecs i l’elefant

Com el compte oriental dels sis savis cecs i l’elefant, al meu parer, en el sobiranisme tots tenim cadascun una part de raó però ens manca reunir–les totes per a tenir una visió general i exacta del moment polític que estem vivint  i adoptar les mesures adequades. Si ho intentem i una part de l’anàlisi contradiu la del altre part ens esverem i cerquem enemics i traïdors on hi ha solament companys.

De la presó i l’exili estant ens arriben anàlisis, son imprescindibles. També des de les institucions i el carrer, gens menyspreables. Rebutjo, això sí, les del sofà estant, les que des de l’anonimat o l’egolatria tiren merda a uns i altres. Totes les bones son mirades del mateix quadre, però des de distàncies i posicions diferents. Totes elles sumades ens donen més que cada una per separat.

ERC amb el document polític per a la Conferència Nacional que es farà, el 30 de juny i l’1 de juliol a la Farga d’Hospitalet, proposa aquesta discussió. No podem quedar-nos en el tacticisme de setmana a setmana, ni aprofundir solament en una part de l’estratègia, ens cal una visió global. Aquesta és la funció dels partits. I després del sunami d’aquests darrers anys, ERC en l’àmbit de l’independentisme republicà resta en peus, amb una gran extensió territorial i una enorme pluralitat interna.

Escoltar, reflexionar i prendre la paraula, és el que faré fins que arribi el moment de posar-ho en comú. ERC no pot ni ho vol fer sol. Solament una part  de l'independentisme no pot lluitar contra l’estat i reconstruir i construir lligams entre poble i institucions antigues i noves. Però sense ERC tampoc es pot fer. Responsabilitat i coratge, escoltar i actuar. Usar els cinc dits de la ma, tots els mitjans que tenim, per a que esdevinguin un puny que trenqui la repressió i ens porti a la República.

Un dissabte trist!

En la moció de censura de Rajoy, Pablo Iglesias va trobar el suport del grup parlamentari d’ERC, pocs més va tenir. Ens podíem haver abstingut, tots sabíem que la perdria, però dos coses van ser decisives per votar a favor: qui tenia en contra -Rajoy i Rivera- i la fraternitat en els valors republicans. No ens em penedim. Qui ho haurà de fer i passarà vergonya es qui, anomenant-se d’esquerra transformadora, faci el mateix que els de Rajoy i Rivera, s’oblidi de la fraternitat republicana, no faci campanya i no voti l’1 d’Octubre!

A poc més de 50 dies del referèndum, les ambigüitats calculades, els missatges contradictoris i els posicionaments clarament contraris a l’únic referèndum realment existent, el de l’1 d’octubre, tensiona les relacions, dels que des de l'esquerra volem referèndum, amb Catalunya en Comú. Fet que pot portar a un trencament irreversible. La supeditació a una hipotètica correlació de forces espanyola per a fer fora al PP no es pot construir a Catalunya dinamitant el dret a decidir avui. Perquè no es un problema de partit és del règim del 78.

La declaració del dissabte no es ambigua, perquè no es pot destriar una cosa de l’altre, en el moment que estem vivint, la mobilització és el referèndum, es a dir no participar activament i votar el que tu creguis, es posar-se al costat, per passivitat o comoditat, amb els que no el volen fer possible. La falsa neutralitat afavoreix al govern del PP que per recursos i determinació usarà tots els mecanismes per a impedir l’exercici democràtic de votar.

Però, digueu-me mesell, encara espero, no pas dels més sectaris, dels més ressentits, que rectifiquin i si més no al darrer moment l’1 d’octubre dipositin el seu vot, a favor, en contra o en blanc. Se que molts ho faran i es amb ells que caldrà reconstruir ponts, no pas amb els que s’entestin en fer-nos callar, aquests ja han triat!

Podemos i IU podran formar govern amb el PSOE?

L’acord electoral de Podemos amb IU ha aixecat moltes expectatives, es indubtable que és un gran avenç per a crear una esquerra capaç de disputar al PSOE l’hegemonia a Espanya, però tindrà per a Catalunya uns efectes més aviat limitats. I serà així, perquè la disputa del espai de l’esquerra a Espanya situarà al PSOE, en la defensa del sistema, al costat del PP i de Ciudadanos i, més encara, en tot allò que tingui a veure amb l'autodeterminació de Catalunya. Bones noticies i males noticies.

Aquests mesos he pogut constatar en la pràctica la coincidència entre ERC, Podemos i les seves confluències, però curiosament quan més coincidíem més s’allunyava el PSOE d’ambdós. Les noves eleccions en son conseqüència, cap pacte amb Podemos i amb els republicans separatistes!

Té lògica electoralista que ara en Comú Podem digui que el referèndum està més a prop que mai, però no ho està més que fa sis mesos, sinó és que està més lluny. La legítima eufòria de disputar al PSOE la preeminència, es un vell somni dels que hem estat anys i panys a la seva esquerra, ningunejats un cop i altre per una llei electoral perversa i unes aliances excloents. Ara bé, arribar a vuitanta diputats sobre 350 tindrà, si s'aconsegueix, un gran mèrit, però no permetrà cap aliança de govern i sense ella cap promesa d’autodeterminació per a Catalunya serà real.

Com a mostra un botó, la negativa del PSOE a un pacte a tot l’estat per a fer coalició al Senat i desbancar a PP i Ciudadanos de la majoria en aquesta cambra. Aquest fet explica més que mil arguments el que vol el PSOE i el que no vol de cap manera. I de cap manera vol restar supeditat a una altra força a la seva esquerra i conseqüentment acceptar un nou model territorial que perjudicaria als barons més arrelats, fa anys i panys.

Congrés de diputats: Oli de ricí als dissidents!

L’actitud del PP i Ciudadanos que dominen la Mesa del Congrés, amb la passivitat del PSOE,  em sorprèn un cop i un altre amb una actitud sectària i prepotent, em recorda la vella recepta falangista de “ l’oli de ricí” als dissidents! Valga ‘m Déu el que dirien si trobessin ells, ni que fos en una petita part, aquesta medicina al Parlament de Catalunya. La flamant secretaria Primera del Congrés, Alícia Sánchez-Camacho, hauria perdut la veu, blasmant a tort i a dret contra tanta “ignomínia separatista”.

Podemos, pels que sembla, és un enemic a abatre, perquè festeja al PSOE, la parella de ball necessària, perquè la “Santa Aliança” en uns de les seves variants, coalició o suport des de fora, pugui consolidar-se. Tota l’artilleria de la “Brunete mediàtica”, desqualificant a la tercera força política de l’estat i, a més, s’afanyen a passejar totes les “velles glories” socialistes per a recomanar la “rendició incondicional del PSOE al PP”, entronitzat definitivament, aquest dies, com el “rei de la corrupció”.

I al grup d’Esquerra Republicana, ens han convertit en el “Bildu” de la 11ena legislatura. Ens tenen amb l’ai al cor una setmana sobre si tendrem o no grup. Tot i ser la cinquena força ens envien a la penúltima fila, entre les columnes. No ens envien les resolucions per escrit i ens hem d’assabentar per altres i, la darrera, Ciutadans no es vol seure al nostre costat, com plantejava la proposta de Podemos-ERC per a modificar la distribució a la cambra.

Un cop més aquesta gent representa el franquisme sociològic. El concepte de vencedors i vençuts, s’imposa en l’imaginari dels que sempre han governat perquè creuen que solament ells poden governar. D’ací que la cultura del pacte és inexistent, sols entenen la rendició. Donen la volta als conceptes i per a ells pluralisme és inestabilitat, per tant un perill per a la “democràcia”, perquè aquest concepte l'entenen d'una sola manera: fer el que ells volen i punt!

De nou, a la carrera de San Jerónimo!

Començarem una nova setmana, de nou cap a Madrid, a l’espera de la resolució de la mesa que permeti constituir el grup d’ERC, aclareixi el funcionament de les comissions i la vida parlamentària a l’espera de que el rei proposi un nou candidat, un cop el Rajoy a fet “un pas la costat per donar si s’escau un endavant”. Ens mantindrem en la nostra posició de no anar a veure el rei, si ell no rep als representants de Catalunya que ens esperi assegut a la trona.

Sense despatx encara, he ocupat el del Joan Tardà, amb el seu vist i plau, de fet el compartim, es fa un xic incòmode per que no pots treballar amb normalitat. Hi ha molt a aprendre i cal ordenar idees i espais. Un grup de nou diputats te les seves virtuts i complexitats, ni es molt petit, on es barregen tasques i funcions i mai dones l’abast a tot, ni es massa gran on la jerarquia acaba matant l’espontaneïtat.

El dimecres un cop confirmat el grup os podré informar de les comissions en que seré portaveu i portaveu adjunt. Espero que la maquinària es posi a funcionar perquè amb un govern, ni que sia en funcions, hi ha molt a controlar i moltes iniciatives a proposar. Ja no em perdo tant pels passadissos i em vaig orientant pels edificis. Son quatre: el més antic, que conté l’hemicicle; un d’annex , molt gran que barreja parts antigues i d’altres molt noves; i dos més, funcionals, a l’altre costat del carrer, els números, 36 i 40 de la carrera de sant Jerónimo.

Fins que no vaig descobrir un passadís entre ells, anava d’un costat a l’altre del carrer, resultat: un bon refredat. Coses de ser novell i cul inquiet! Bé, anirem informant.

He pres una decisió.

He pres una decisió: formaré part de la llista d'ERC al congrés de diputats per Girona a les eleccions del 20D com a número dos. He acceptat la proposta perquè crec que en els propers mesos la lluita per aconseguir una república catalana serà molt dura, es donarà en tots els fronts i el de Madrid no serà menor. Puc i vull deixar durant uns mesos la tranquil·litat recentment estrenada i contribuir a fer de la candidatura independentista, la que tinc més propera de les que es presenten enguany, ERC, una peça forta que reforci el camí plural cap a la independència encetat el 27S.

Guanyar, però, per a sumar. Des de la independència personal i amb afinitat i amistat amb els independentistes que han decidit no presentar-se a les eleccions del 20D. Crec necessari, però, defensar amb força la veu de la majoria del Parlament de Catalunya a Madrid. Donar la ma a aquells que des de les diferents nacionalitats que hi ha a l’estat ens entenen i alhora confrontar-me amb raons i fermesa als que ens neguen el dret a ser una nació sobirana.

Em poso la mateixa fita temporal que adopti el Parlament per a desconnectar-nos definitivament de l’estat i tindrà per a mi un significat especial formar part dels darrers parlamentaris catalans al congres espanyol. No nego que la meva formació com historiador m’impel·leix a gaudir d’un lloc privilegiat per a observar al bell mig de l’epicentre la correlació de forces que es desfermarà contra nosaltres, soc conscient també de la hostilitat que rebérem i no m’espanta.

Agraeixo a la gent d’ERC la seva confiança. Arriba un moment a la vida que, amb més passat que futur, no et pots inhibir dels reptes del present. 

Europees(3): Catalunya més a prop de ser un nou estat europeu.

Els catalans volen decidir, una lliçó incontestable que reflecteixen els resultats electorals. Ni amenaces, ni incerteses, ni fins i tot retallades, enterboleixen la voluntat de trencar el statu quo i obrir un camí diferent, esgotat l’anterior. Un desig democràtic i plural que l’electorat no deposita ni en una persona, per molt president que sigui, ni en un sol partit, sense treure mèrits a la victòria d’Esquerra Republicana.

L’ensulsiada del PP és de llibre de politologia, l’autisme dels seu dirigents catalans, no ho reconeixeran, però porten marcades a les galtes la decisió de la ciutadania. Ciudadanos ha frenat un creixement que no s’ha estès a Espanya com s’esperava per què malgrat no es reconeguin com a catalans a Espanya els veuen així.

El PSC, que podem dir, captiu i desarmat? Ni això, s’ha rendit i s’ha desarmat ell mateix, ha abandonat un espai, el catalanisme i s’ha gibaritzat, s’ha reduït a la mínima expressió per a un partit que ho havia governat tot! Si l’actual direcció no se’n adona encara no hauran tocat fons.

CiU ha pagat una factura, les retallades, però n’ha cobrat una altre, la fermesa en el dret a decidir, per això es pot concloure que ni ha guanyat ni ha perdut, però la ciutadania li ha marcat el camí votant com a primer partit ERC.

Però deixeu-me parlar ara d’ICV-EUiA, bé, em direu que no puc objectivar, la veritat es que no ho pretenc. Un excel·lent candidat, l’Ernest que sap parlar de Catalunya i d’Europa, i una coalició que contra corrent ha sabut trobar el seu camí.

El dret a decidir està en l’ ADN d’ICV i EUiA, el dret a l’autodeterminació de Catalunya i per a decidir el futur del nostre país, cal també fer-ho sobre els serveis públics que volem, en definitiva si volem el sistema econòmic que avui porta a molts, masses,  a l'exclusió o el volem canviar. I ací tenim molt a fer i molt a unir! Podemos o Podem, la gent del Procés Constituent i la Cup, malgrat no presentar-se a les darreres eleccions, estan convocades a aquesta reflexió per a l’acció comuna. La gent ho vol!

I per últim, els primers, ERC, així ho han volgut les catalanes i els catalans, s’han cregut a Terricabres i Junqueres, els han votat com a garantia que el procés de decidir tirarà endavant, que no es conformen amb menys. Una gran responsabilitat en la que no poden defallir!

Impressions positives d’un convidat al 26è Congrés d’ERC

Foto: Diari Ara. 26è Congrés Nacional d'ERC celebrat a Girona

Dissabte vaig anar al congrés d’ERC representant ICV, entre els assistents hi tinc amigues i amics amb els que he treballat i treballo a l’educació o a l’Ajuntament, a voltes el decidir militar a ERC o ICV en les nostres contrades és el resultat de variables més familiars i d’amistat  que possiblement les  polítiques. El federalisme i l’independentisme conviuen en les dues organitzacions i la dinàmica política espanyola ens aproximen a tots  cada cop més a la segona opció. És cert que l’ecologisme és per a nosaltres cada cop més un tret identitari, però conec a ERC ecologistes conseqüents. Si parlem de construir una nova hegemonia de l’esquerra nacional ens haurem d’entendre nosaltres i altres.

Veient l’entusiasme final amb el discurs abrandat del nou president entenc que per anar confluint caldrà encara un període d'enfortir  les senyes d’identitat de cadascun. L’acabament per implosió i assetjament del tripartit ens obliga a un període de curar les ferides i de refermament de la pròpia autoestima. Però la “bona gent”, com deia el nou president d’ERC, necessita d’un govern diferent nacional,  social i ecològicament diferent.

Veient com es desenvolupa el govern de CiU a Catalunya i a Girona no ens dona massa marge per a construir amb els que el que fan és desmantellar. En La defensa nacional estarem junts, però per a construir cal un nou bloc de l’esquerra nacional que es centri en la majoria dels catalans i no en una minoria. Que representi  les classes mitjanes i treballadores i no els més poderosos i insensibles a les conseqüències de la crisi.

Amics i amigues d’Esquerra, salut i bon treball!

Ser bona persona és ser intel·ligent

Vivim temps de pors i silencis, la por d'equivocar-nos, el temor a que ens etiquetin de poc realistes. Sembla que defensar una societat, una ciutat on la pobresa no ens deixi indiferents, és de romàntics o encara pitjor: que acabem pensant que els pobres ho són perquè s’ho mereixen.

En defensar l’acció social en temps de crisi, per invertir quan menys tenim en els que menys tenen, m’he sentit etiquetat de “bonhomia”, concepte que s’afegeix al de “bonisme” en el que un concepte positiu -bo- esdevé tot el contrari i s’assimila a ximple.

Sense aquest context no entendríem que tanta gent, bona gent, se’n desentengui dels altres.

Jo els hi retorno l’adjectiu qualificatiu i el torno substantiu. Ser Bo, bona persona, és ser intel·ligent, perquè amb el que està plovent no ens en sortirem sols. No ens en sortirem amb desconfiança i deixant fer als que més recursos econòmics i menys de morals tenen. Cal que la bona gent els hi plantem cara.

No podem deixar que desmuntin el que tant ens ha costat de fer: la salut, l’escola, les polítiques socials i mediambientals. Mai ho reconeixeran, per a ells són efectes col·laterals no volguts, però com en la teoria dels vasos comunicants: t’han de treure per tal que ells puguin tenir més. En aquest cas treure a molts per a uns pocs. Sense deixar-nos temps a pensar, bombardejant-nos amb missatges conformistes i desmoralitzadors.

Us comentava fa poc el cas del centre de dia per a gent gran i els pisos assistits que ara el nou govern municipal no vol fer. Si no parem la política de deixar de fer vindran després retallades a la tele-assitència, a la “Sopa”...

En cap programa electoral, en les darreres municipals, es deia això. No ho hem de permetre.

La participació de les entitats al Ple per fi serà possible

Si tot es desenvolupa com està previst demà aprovarem una moció que permetrà a les entitats de la ciutat participar directament en el Ple.

Arriba en un moment en que la democràcia necessita reinventar-se per tal que es consolidi davant dels vents conservadors que l’encotillen a una pura formalitat. Els mercats veuen amb mals ulls els sistemes que els poden plantar cara i el guariment es més democràcia.

El 2008 vàrem posar sobre la taula, quan estàvem al govern, una moció semblant, malauradament el partit majoritari no l’acceptà i l’altre soci minoritari no ens va fer costat. Malgrat que els vots contraris d’aquestes dues forces feien majoria i per tant no s’aprovaria la moció, tot i les pressions, emplaçàrem a les entitats de la ciutat a fer-nos costat per fer-ho possible. Per diferents circumstàncies solament dues associacions de veïns ens recolzaren. De mutu acord vàrem prendre la decisió de deixar-ho per a més endavant un cop asseguréssim majoria en el Ple.

El compromís públic en la darrera campanya electoral i l’acord majoritari sobre la moció ens permetran tancar el que el 2008 hauria d’haver estat possible.

Entrevista a El Punt (10/1/11)

Dani Vilà entrevista a en Joan Olòriz.

Publicat a El Punt el 10/11/2011.

Foto: MANEL LLADÓ