Si, ho confesso,
soc un dels que ahir va riure i es va emocionar, va reflexionar i es va
engrescar, amb el discurs reflexiu i senzill de la benedictina Forcades. Molta
gent, pel lloc i l’hora, molt diversa, d’edat i procedència, va anar escoltant
amb interès unes propostes que en una hora i de forma didàctica va anar
desgranant.
Una barreja
d’ingenuïtat, més franciscana que benedictina, i de lliçó magistral, ben fonamentada
i millor explicada, ens va anar embolcallant amb el seu fil discursiu. Ens deia i ho comparteixo que sense esperança
no hi ha mobilització. Un procés constituent que ha de venir des de baix, des de
la ciutadania, polititzant-se, en el millor sentit de la paraula. Inclusiu i no
sectari.
Va dir
clarament que per aconseguir un canvi de ruptura pacífica cap a una democràcia
política i social, cal que aquest moviment no es tanqui, que sigui plural, que
accepti que no tots pensin el mateix, tot acceptant un tronc comú. Sabies paraules
que sovint l’ambició d’uns i el sectarisme d’altres ho malmena.
Quantes
forcades son necessàries per aconseguir-ho, no ho sabria dir. Quanta gent,
quants fontajaus ens mancaran, tampoc ho se. Però hi ha gent, molt diversa i
persones com aquesta monja que ens assenyalen el camí. Caldrà unir anhel i
treball, persones i organitzacions, no per a substituir uns politics per uns
altres, sinó per a canviar de model de política.
