Una monja a Fontajau

Si, ho confesso, soc un dels que ahir va riure i es va emocionar, va reflexionar i es va engrescar, amb el discurs reflexiu i senzill de la benedictina Forcades. Molta gent, pel lloc i l’hora, molt diversa, d’edat i procedència, va anar escoltant amb interès unes propostes que en una hora i de forma didàctica va anar desgranant.

Una barreja d’ingenuïtat, més franciscana que benedictina, i de lliçó magistral, ben fonamentada i millor explicada, ens va anar embolcallant amb el seu fil discursiu.  Ens deia i ho comparteixo que sense esperança no hi ha mobilització. Un procés constituent que ha de venir des de baix, des de la ciutadania, polititzant-se, en el millor sentit de la paraula. Inclusiu i no sectari.

Va dir clarament que per aconseguir un canvi de ruptura pacífica cap a una democràcia política i social, cal que aquest moviment no es tanqui, que sigui plural, que accepti que no tots pensin el mateix, tot acceptant un tronc comú. Sabies paraules que sovint l’ambició d’uns i el sectarisme d’altres ho malmena.

Quantes forcades son necessàries per aconseguir-ho, no ho sabria dir. Quanta gent, quants fontajaus ens mancaran, tampoc ho se. Però hi ha gent, molt diversa i persones com aquesta monja que ens assenyalen el camí. Caldrà unir anhel i treball, persones i organitzacions, no per a substituir uns politics per uns altres, sinó per a canviar de model de política.

Si som capaços de fer un estat propi en els propers anys, caldria també fer-lo millor, aquest és el repte!