Una
campanya es com un joc de miralls, en un et veus gras i en l’altre
prim...sensacions que et poden portar de l’eufòria a la depressió mística. És
també un joc d’aparences en la que sovint has d’amagar la panxa cap en dins per
a semblar més esvelt. Alguns ho portem més bé –un xic d’escepticisme i sentit
de l’humor, ajuda-, en altres casos es passa a una mena de febre en el que et
pots creure qualsevol cosa. Afortunadament, el dia després del 26 J, tots i totes
tindrem que tocar de peus a terra.
Es similar
a quan participes en un Congrés especialment disputat, entres amb una gent de
la que no ets especialment rival i en surts tots emprenyats. Em sobta aquest “mode
rondinaire” a la que molts candidats rivals s’entesten en fer la campanya i
reparteixen, a tort i a dret, pensant que així faran més partidaris. O, si més no, encoratjaran a la pròpia parròquia dient les maldats de les rivals.
El carrer
és un bon antídot i les reunions o mítings, a les que van solament el teus, un
pur verí. Les xarxes han corregit i augmentat l’abast de la malaltia. És cert
que no tinc twiter, m’he resistit al consell de tots els assessors de campanya
haguts i per haver, perquè no m’agrada barallar-me amb desconeguts, dels que no en
ser res i pot ser ni son el que diuen que son. Uso Facebook i tot i que te un perill semblant, com decideixo jo qui és “amic” i qui no, em fa creure que el diàleg és sincer. També penjo el meu bloc en
els mitjans que em deixen.
