Madrid: al carrer i a l’hemicicle.

Vaig estar ahir a Madrid a la concentració de les autoescoles catalanes –també s’hi sumaren d’altres llocs de l’estat- per a reivindicar que la DGT arbitri les solucions oportunes per a desbloquejar el conflicte que te paralitzats els exàmens de conduir. Els vaig acompanyar al registre del Congrés on entraren el document. Si te alguna cosa de gratificant la tasca de parlamentari es aquesta: facilitar que la ciutadania s’expressi i reclami allò que creu just. I també, contribuir a cercar les solucions, facilitant les negociacions entre els agents socials i els poders legislatiu i executiu.

Des del setembre passat, si miro enrere, estic raonablement satisfet de la feina. Hi he posat temps i dedicació, he cercat coneixements que no tenia, tot i que no ha estat fàcil adaptar-te a una feina, la del Congrés, que te una dinàmica diguem-li especial. He tingut la sort de treballar en un grup parlamentari amb un lideratge ferm però amb un alt grau d’autonomia, de confiança, que m’ha permès treballar sense la lenta burocràcia de grups més centralitzats.

Des del primer dia vaig comprometre’m a defensar les resolucions del govern i del Parlament. Com a grup ho hem fet i bé. Però també com a diputat he treballat per la meva circumscripció i pels ciutadans de Catalunya que tinguessin problemes per a cercar solucions. Avui ha estat un exemple, de moltes accions, algunes més anònimes, altres amb més rebombori. Moltes preguntes per escrit. Moltes intervencions a les comissions de les que soc portaveu -set comissions- , de fet més de dues-centes intervencions; en el Ple una trentena més; dues preguntes també en el Ple al ministre d’educació i una dotzena de Proposicions No de Llei de les que s’han aprovat cinc, molt diverses des del reforç econòmic als bancs d’aliments a la protecció del consumidor davant l’oli de palma.

Ser útils fins al darrer dia - quan el govern i el Parlament ho disposin- cercant la denuncia quan és necessària i els acords quan son beneficiosos i possibles. Els propers mesos seran clau per a moltes coses. Farem tot el possible per estar a l’alçada dels reptes que venen i de les persones que ens donen suport.

Un joc de miralls

Una campanya es com un joc de miralls, en un et veus gras i en l’altre prim...sensacions que et poden portar de l’eufòria a la depressió mística. És també un joc d’aparences en la que sovint has d’amagar la panxa cap en dins per a semblar més esvelt. Alguns ho portem més bé –un xic d’escepticisme i sentit de l’humor, ajuda-, en altres casos es passa a una mena de febre en el que et pots creure qualsevol cosa. Afortunadament, el dia després del 26 J, tots i totes tindrem que tocar de peus a terra.

Es similar a quan participes en un Congrés especialment disputat, entres amb una gent de la que no ets especialment rival i en surts tots emprenyats. Em sobta aquest “mode rondinaire” a la que molts candidats rivals s’entesten en fer la campanya i reparteixen, a tort i a dret, pensant que així faran més partidaris. O, si més no, encoratjaran a la pròpia parròquia dient les maldats de les rivals.

El carrer és un bon antídot i les reunions o mítings, a les que van solament el teus, un pur verí. Les xarxes han corregit i augmentat l’abast de la malaltia. És cert que no tinc twiter, m’he resistit al consell de tots els assessors de campanya haguts i per haver, perquè no m’agrada barallar-me amb desconeguts, dels que no en ser res i pot ser ni son el que diuen que son. Uso Facebook i tot i que te un perill semblant, com decideixo jo qui és “amic” i qui no, em fa creure que el diàleg és sincer. També penjo el meu bloc en els mitjans que em deixen.

Però insisteixo, el carrer, cara a cara amb la persona que et critica o et dona suport, és, al meu parer, el vehicle més adequat per a contrastar el que fas i veure’t amb altres ulls. Des d’aquest bloc os faig arribar el que sento i com ho sento. De fet, he abandonat un xic el publicar en la premsa escrita, perquè aquest vehicle em permet més immediatesa entre el que escric i els que voleu llegir-me. Bé, la campanya continua...fins al proper post.

Gestionar el present o canviar el sistema? Una ullada retrospectiva.

Soc d’una generació en la que alguns vàrem optar per l’esquerra en la clandestinitat contra el darrer franquisme rabiós, l’esquerra majoritària, “el partit”, era el PSUC. Amb la transició aparegueren demòcrates com a bolets, en una bona temporada. El PSUC aguantà bé fins el 1980 i aleshores explotà per contradiccions internes i se’l feu implosionar per aquells que donaven per acabada la transició i no volien canvis profunds, ni socials ni nacionals, en el marc internacional de la darrera etapa de la guerra freda.

Érem partit de lluita i partit de govern, la forca al carrer i a les institucions com a resultat del pes, de l’extensió, implicació i qualitat de la seva militància, tot això ho feia possible. El seu desmantellament fou eina imprescindible per a implementar la desarticulació social i la desindustrialització. La posada apunt del capitalisme indígena per a l’ingrés a la CEE com a soci subsidiari. Coincidí amb el desmantellament del PCF, cremat en el govern Miterrand i poc després, amb la mort d’Enrico Berlinguer, que va obrir les portes a la desaparició del PCI.

El Felipisme i el Pujolisme regnaren a partir del status quo consolidat amb el 23F. Les restes del naufragi ens reinventarem amb l’obertura al feminisme i l’ecologia i en alguns cassos en la gestió en alguns ajuntaments, el cas de Farrés a l’ajuntament de Sabadell fou un exemple. Però de fet, amb la consolidació del sistema ens mantinguérem en la pura i simple supervivència.

En aquest cicle trencarem amb la tradició de tenir un referent a Espanya, com a partit. A la fi, en coalició amb EUiA, entrarem en els dos governs anomenats “tripartits”, de la presència en ells tenim una valoració, alguns diríem autocrítica, pendent.

Avui nous agents polítics i socials es troben en un mateix espai, en el marc d’una crisi del sistema consolidat a la fi de la transició. De nou, al meu parer, cal proposar continuar a la lluita i formar govern, com a objectius compatibles, si som capaços de superar la contradicció entre fer política sense viure de la política, d'estar al carrer sense conformar-nos en la protesta. D’adaptar el temps de la militància, el de la vida laboral i la familiar, el de la minoria compromesa i la majoria democràtica. Sols paga la pena construir un nou estat si el fem millor que el que ens ofega. Com diríem els resistents, aquets cop, sí!