Uns dies a twiter

Ser l’únic del grup parlamentari al Congrés sense twiter es feia cada cop més difícil de mantenir, sense que les raons de fons anessin més enllà del ser tossut. Un any i dues campanyes electorals han esclovellat força la fermesa de la meva negativa i al final he sucumbit a les “amistats perilloses” entre les que hi ha twiteros compulsius i exitosos.

Els primers dies, tres,  han estat interessants, he seguit un nombre selectiu de persones, mitjans i associacions i m’he emportat la sorpresa dels que han començat a seguir-me. Encara no n’hi ha per tant, algunes piulades adaptant-me al nombre reduït de caràcters i algun enllaç que altre. Alguna rectificació assenyada d’alguna afirmació meva i la visita d’algun troll, de moment pocs.

Un record per a Carles Puigdemont que m’insistia -quan encara no era alcalde ni president- perquè fes un blog i sobretot a l'Albert Piqué que va tenir una paciència de sant per a ajudar-me, ja fa uns anys, a que comences aquest blog –que ja te 1400 entrades- i m’endinses a facebook. Fa ben poc feia una entrada al twiter tot dient que la mala companyia de Gabriel Rufián havia aconseguit el que ell no va poder. Totes les culpes ara i abans son meves, Albert!

Continuaré tocant però de peus a terra, perquè el que veus des d’una finestra no es més que una part de la realitat. I continuaré entenent de la mateixa manera que un amic de facebook pot ser un amic, però que els guanyes o els perds en la vida real i no en la virtual, que un seguidor de twiter representa el mateix que tu seguint a altri. Bé, visca la vida! La real, la de cada dia, i també els somnis que ens ajuden a viure-la intensament.  

El dia després

Després de fer INTRO i que les paraules meditades i revisades molts cops preguessin forma, més enllà de la meva reflexió intima, ho vaig passar molt malament. Ho reconec. El gener del 2011 vaig emprendre, aconsellat per un amic molt estimat, l’Albert Piqué, un bloc, un exercici, que ha volgut ser, equidistant entre la intimitat i la comunitat. Vaig pensar que era l’espai idoni per a fer pública la  meva decisió de deixar la militància. Un cop els meus companys i companyes havien rebut les explicacions oportunes. Mai pots saber si ho has encertat o no, però ho he intentat, si més no.

El facebook al que enllaço el bloc ha estat una antena en un cercle ampli i heterogeni, i així ha estat al interactuar amb el meu post. Mai m’ha agradat el twiter, m’agrada la reflexió i la conversa respectuosa i em repèl el sectarisme i l’actitud de “a veure qui la diu més grossa”. Em refermo en aquesta opinió i pels efectes secundaris que hem observat darrerament, crec que no m’he equivocat.

Agreixo a tots i totes, que m’heu fet arribar la vostra opinió, l’afecte que molt majoritàriament em teniu. En la vida tot el que fas amb el temps esdevé pols i cendra menys el record, l’afecte, de la gent que t’ha conegut i comparteix amistat al llarg dels anys. Sens dubta la meva família ha estat clau per a sentir-me fort i  poder decidir lliurament. Coneguts i amics, tant els que els hi ha semblat bé com els que no, m’han ajudat. I el respecte dels adversaris, que poden entendre el paper privat que te una decisió com aquesta.

Començo aquesta nova etapa amb una barreja d’optimisme i responsabilitat, aniré fent-vos arribar les meves opinions des d’aquest mitjà i els que viviu en una ciutat petita i delicada com la nostra, estic a la vostra disposició per a fer-la petar si ens trobem i teniu temps, jo ara en tindré un xic més.