El dia després

Després de fer INTRO i que les paraules meditades i revisades molts cops preguessin forma, més enllà de la meva reflexió intima, ho vaig passar molt malament. Ho reconec. El gener del 2011 vaig emprendre, aconsellat per un amic molt estimat, l’Albert Piqué, un bloc, un exercici, que ha volgut ser, equidistant entre la intimitat i la comunitat. Vaig pensar que era l’espai idoni per a fer pública la  meva decisió de deixar la militància. Un cop els meus companys i companyes havien rebut les explicacions oportunes. Mai pots saber si ho has encertat o no, però ho he intentat, si més no.

El facebook al que enllaço el bloc ha estat una antena en un cercle ampli i heterogeni, i així ha estat al interactuar amb el meu post. Mai m’ha agradat el twiter, m’agrada la reflexió i la conversa respectuosa i em repèl el sectarisme i l’actitud de “a veure qui la diu més grossa”. Em refermo en aquesta opinió i pels efectes secundaris que hem observat darrerament, crec que no m’he equivocat.

Agreixo a tots i totes, que m’heu fet arribar la vostra opinió, l’afecte que molt majoritàriament em teniu. En la vida tot el que fas amb el temps esdevé pols i cendra menys el record, l’afecte, de la gent que t’ha conegut i comparteix amistat al llarg dels anys. Sens dubta la meva família ha estat clau per a sentir-me fort i  poder decidir lliurament. Coneguts i amics, tant els que els hi ha semblat bé com els que no, m’han ajudat. I el respecte dels adversaris, que poden entendre el paper privat que te una decisió com aquesta.

Començo aquesta nova etapa amb una barreja d’optimisme i responsabilitat, aniré fent-vos arribar les meves opinions des d’aquest mitjà i els que viviu en una ciutat petita i delicada com la nostra, estic a la vostra disposició per a fer-la petar si ens trobem i teniu temps, jo ara en tindré un xic més.