Cada dia
que passa més tens és l’ambient que es respira al Congrés. La resposta de la
vicepresidenta a Gabriel Rufian, en la sessió de control del govern, fou paradigma de prepotència i autoritarisme.
En Rufi va fer una intervenció plena d’ironia que posà dels nervis a la
caverna. Va despullar la inconsistència del argumentari popular que manipula el concepte de democràcia per amagar el seu neo-franquisme.
Mentiria si
dic que tothom es així. Mal educats, prepotents, esquerps n’hi ha, però també els
que s’acosten, amb cara de circumstàncies i t’interpel·len per a saber com ho
veus. “El roze hace el cariño”, es diu,
penso que aquest també és un paper que hem anat fent. Depèn del caràcter de
cadascun, a mi no se’m fa difícil, molt sovint he estat amb persones amb
diferent ideologia i tarannàs i hem fet coses junts, no poques. Ara bé, quan
els partits manen “a formar”, també has d’entendre que funcionin, malauradament,
a toc de pito.
L’avantatge
del grup parlamentari del que formo part és que té molts de registres, per
formació i experiències personals molt diverses, ha esdevingut una senya d’identitat que el defineix. I, cal
dir-ho, per una bona amistat que s’ha anat consolidant al llarg d’aquets mesos.
Moltes hores junts, moltes anècdotes, i molt, molt sentit de l’humor. Tot junt,
la millor vacuna per superar tensions, no poques, i la hostilitat ambiental
habitual , ara corregida i augmentada.
