Les arrels d’un conflicte regional que esdevé global.

La segona guerra de l’Iraq del 2003, amb la destrucció, de fet, d’aquest país com estat, així com, mes recentment, la desestabilització de Síria és fruit dels interessos geoestratègics de les potències de la zona com Aràbia Saudí i de les globals com EE.UU. La destrucció sistemàtica del laïcisme àrab és una obsessió de la dinastia Saud, l’avantatge d’aquesta és la seva relació amb el potent lobby petroler i armamentista nord-americà i la enorme influència d’aquest en la política internacional nord-americana.

Aquest arrenglerament dels EE.UU amb els sistemes teocràtics del Golf, que te les arrels en els anys vint del segle passat, va moure l’arabisme laic, de Síria fins Algèria, cap el no alineament, però de fet necessitaven per a reeixir de la complicitat amb el bloc Soviètic. La conseqüència esdevingué argument irrefutable per a que el departament d’estat d’EE.UU veies en aquests estats laics els seus enemics, promovent la dissidència mitjançant el fonamentalisme religiós.

La resposta fou que bona part d’aquets estats per a sobreviure esdevingueren progressivament dictadures, facilitades pel fet que bona part dels líders àrabs laics eren militars, com ho havia estat Ataturk, el pare de la Turquia laica després de la Primera Guerra Mundial, en el que molts d’ells s’emmirallaven. Ataturk, el que va abolir el darrer Califat que sustentava l’Imperi Otomà.

Acabada la guerra freda i despullats de principis ideològics, els interessos econòmics del control de les reserves de petroli i el polítics de prevalença com a potencia dominant, han marcat, els darrers vint anys, la política exterior nord-americana. I el mes greu, ha subordinat qualsevol mena d'autonomia en política exterior dels estats de la Unió Europea. Tenyit el seu espectacle de lluita per la democràcia, on mitjançant guerres n’ha fet bandera, ni una tant sols ha aconseguit materialitzar sobre les runes dels conflictes provocats.

En aquest segle XXI, importants serrells se’ls hi han escapat de les mans als nord-americans, si els muhaidins d’Afganistan entrenats contra els soviètics originaren el Talibans i les arrels de Al-Qaeda, d’aquesta darrera, de les runes de l’Iraq, va néixer Daesh. De la desestabilització local, al terrorisme global. En aquets marc ens trobem ara i la violència esdevé, un cop més, el perill més gran per a mantenir i fer avançar el sistema democràtic

Símptomes de canvi en un pont entre civilitzacions: Turquia.

Confluència per a construir una alternativa, una alternativa basada en les forces d’esquerra i sobiranistes que uneix els diferents pobles que conformen l’actual Turquia. A l’HDP hi conflueixen el moviment d’alliberament kurd i l’esquerra turca, l’oest turc i Kurd, amb l’est, turc. Més de quaranta organitzacions civils, feministes, ecologistes...han confluït i s’han presentat amb les mateixes sigles. A la primera han superat el 10%, que era un vestit a mida per impedir precisament el que ha passat, per això la victòria s’engrandeix.

Selahattin Demirtas, pot esdevenir el Tsipras que necessita Turquia. Avui encapçala un grup parlamentari amb més d’un quaranta per cent de dones, en un moment en que la pèrdua de la majoria absoluta del Partit d’Erdogan li impedeix la involució i obre les portes a acumular forces cara a unes possibles eleccions anticipades. La lluita pel retorn al laïcisme i al reconeixement de la pluralitat nacional és fa més necessària davant de l’ofensiva sectària que es viu a la zona.

Masses tripijocs s’han fet en els darrers anys desestabilitzant estats, usant la força per a resultats molt pitjors que la situació inicial. Una mundialització guiada per a maximitzar els beneficis d’uns pocs han situat el caos i la guerra com a efecte colateral. Son bones noticies que els pobles prenguin consciència del seu destí i rebutgin falsos profetes. Un canvi, tot just una promesa, el que s’està vivint a Turquia, però ens omple d’esperança.