Una onada
de rebuig a la política tal i com s’ha portat des de la transició sacseja
Catalunya i Espanya. Es cert que a Catalunya l’onada centralista i excloent del
PP ha permès que partits que formen part del sistema s’hagin arrenglerat amb el
moviment popular per la sobirania i la independència, però continuen sacsejats
per les conseqüències de les seves polítiques i per la corrupció.
La paradoxa
de tenir un govern català d’arrels neoliberals que s’enfronta a una altre de la
mateixa corda a Madrid és més que un símptoma de la desfeta del sistema, en
altres èpoques ja s’haurien entès, peix al cova i endavant. Ara ni ho poden fer
i alguns d’ells ni ho volen. Però CiU
continua sent un pèssim company de viatge, sempre amb l’ai al cor de qui serà
el nou corrupte que enganxaran a Andorra!
La gent vol
fer net i cau en un populisme que no te pas que ser negatiu però descol·loca a
tots i tothom fins i tot els que des de posicions ideològiques fortes han
lluitat contra el sistema i es poden veure titllats de casta o d’innecessaris. Això
explica el tacticisme del partits, de tots! i les dificultats d’una alternativa
clara després del 9N a Catalunya. Esperem que les eleccions a Espanya clarifiquin
l’escenari o influïm en l’escenari avançant nosaltres les eleccions? Canviem d’interlocutors
o salvem el President? Què és primer l’ou o la gallina?
La política
espanyola està en estat de xoc, terroritzats els partits que han governat i
aquells poderosos que els han manipulat. Avui a un cantó i l’altre del Ebre no
hi haurà canvi, la gent no el seguirà, si no es modifiquen profundament les
regles de joc i una nova generació pren les rendes de la política. A Catalunya el procés necessita
de nous lideratges i si no hi són clars o els que hi son representen el vell
règim, caldrà fer foc nou.
