Entre la moció de censura i l’1 d’octubre.

A Catalunya  un cop decidit el dia i la pregunta pel govern, tenim un camí difícil però clar a seguir, on la veu la té la ciutadania. A Madrid, un cop la moció presentada per Podemos i les confluències sigui derrotada, tot continuarà igual. Qualsevol canvi del règim del 78 es avortat per una majoria aclaparadora. En aquesta cruïlla ens trobem i hem d’actuar en conseqüència.

El procés, tant pels que l’hem fet nostre com pels que en parlen en sentit pejoratiu, ha ant fent camí. Ha tingut moment difícils,  fins i tot crítics però ha fet valdre dos coses que els seus detractors els hi manca: un moviment popular que els empeny i una major coherència en els objectius. Perquè si be es cert l’heterogeneïtat de les forces independentistes  no es menys cert que els que no ho son tenen entre ells moltes més diferències, fins i tot irreconciliables.

El cost de la no independència sembla cada dia més alt que el de romandre amb el vell statu quo. Perquè no ens enganyem el fet que en tots aquests anys ha estat impossible el presentar una tercera via factible exemplifica que a l’altre costat de la independència solament hi ha més del mateix. Ací i avui per avui i, pel que sembla, durant tant de temps que deixa de ser una alternativa.

Fins i tot, al meu parer, els que no volen la independència però no estan d’acord amb el statu quo, únicament la participació democràtica en el referèndum del 1 d’octubre pot, sigui quin sigui el resultat, fer trontollar el vell sistema i obrir alternatives de canvi. Quan parlem de garanties, la millor es la participació. Perquè els col·legis i les urnes i seran!

9N: No miraré des de la finestra, si el poble es troba al carrer!

Demà aniré a votar. Ja ho se que no és un referèndum, ni tant sols una consulta. No ho és per que el govern espanyol no ho ha permès, ni tant sols permet el que demà farem. Votaré per que crec que és un arma carregada de futur. Un pas més, i no pas poc important per desfer-nos d’un règim corrupte a un cantó i altre de l’Ebre.

Miquel Caminal en un dels seus darrers article deia  que “tant sols una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això pugui succeir. En aquest cas la ruptura esdevé inevitable i la nació catalana, sempre oberta a l’acord i a la convivència amb els altres pobles hispànics, no li resta res més que iniciar el seu propi camí, navegar sola, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força”. Res ha canviat des del 6 octubre del 2003 en que va escriure aquests ratlles. Pot ser encara està més clar aquest camí, no?

Per això no solament votaré sí i sí, també participaré activament des del meu lloc de treball, l’institut Santiago Sobrequés, en l’organització de la diada. I ho faré tenint clar que no em conformo solament amb la independència, vull una societat més justa, sense corrupció ni explotació. Se que el dia després d'acondeguir ser un estat, alguns del que m’acompanyen seran els meus adversaris, ja ho són ara,  però estaré més lliure per combatre’ls políticament des d’un estat propi.

Demà pensaré en la meva mare que desitjava poc abans de morir-se viure en una Catalunya independent i socialista, faré, farem, un petit pas, però ferm per aconseguir-ho. Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc, d’alguns.

Ens veurem demà. Visca Catalunya lliure!