I ara què?

I ara què? És la pregunta que més he sentit al llevar-me. No és pas una pregunta retòrica, és la conseqüència de les informacions contradictòries i un xic improvisades, lògicament, amb les que la gent se’n va anar ahir a dormir.

El PP ha guanyat però no en te prou; el PSOE ha perdut però continua sent la segona força; Podem ha pujat molt, però no ha superat al PSOE, amb una doble estratègia, unitària a Galícia, País valencià i Catalunya i de confrontació amb IU a la resta, deixant-la amb tant sols dos diputats per Madrid, marginant-la al grup mixt; i Ciutadans de “gran esperança blanca” a quarta força, sense que la seva suma pugui ser determinant.

Formar govern a Espanya?  Aquesta és la qüestió. En els propers dies sabrem que, qui i a canvi de què. Reforma constitucional ? bé, els dos partits de sempre i un dels “nous” -PP/PSOE/Ciutadans- tenen la paella pel mànec. Un xic més de dos terços al Congres i el PP, tot sol, majoria al Senat! Realment el sistema de la transició és irreformable si el vell bipartidisme no vol. Si es descarta Rajoy, la pregunta que es farà a l'esquerra transformadora pot ser: o Sánchez o maig?

D’ací que la gran victòria de “En comú podem” a Catalunya ens porta a un dilema que hauran d’abordar quan la via del referèndum pactat sia, de nou, un camí sense sortida. Esperar a unes noves eleccions, anticipades o d’ací quatre anys, per a treure majoria absoluta al Congrés i al Senat o incorporar-se a un camí de ruptura democràtica, de procés constituent a Catalunya ara?

Ma estesa des de l’independentisme d’esquerres per a treballar a Catalunya en una nova Constitució i col·laboració a Madrid contra les polítiques continuistes del partíts dinàstics. Espero que ací i allà ho aconseguim!

24M: Girona m’enamora, però també em fa patir!

No és fàcil, per a mi, comentar els resultats electorals a Girona, la meva ciutat. Però els hi dec, al menys, als 1512 ciutadans i ciutadanes que han votat la llista de ICV-EUiA, però que al no arribar al 5%, per poc, no estaran representats a l’Ajuntament. Em direu que jo havia passat plana, que anava a un lloc simbòlic de la llista, darrer suplent, però em sento tremendament colpit, malgrat que no és ni de lluny el primer cop que he patit exercint dignament la política.

El canvi de llista no és fàcil, però la Eugènia a fet un gran paper, molts m’ho han fet arribar, l’estirabot de la número quatre, malgrat ho tanquessim ràpid fou una llosa important i el fet de que els que hem estat lluitant anys i panys avui no es veu com un mèrit si no és lliga a una marca nova i que sembli lliure de tot i tothom. En el llocs on s’ha fusionat ambdós propostes, s’ha tingut un gran èxit, Barcelona és un exemple avui paradigmàtic.

I Girona, com queda el dia després del 24? doncs molt semblant al 23, però sense ICV-EUiA. M’explicaré: CiU com fa quatre anys, és la única força que pot governar. Amb 10 regidors, el que més se li acosta en té quatre. Amb una dreta extrema, que s’ha repartit el tres regidors que tenien entre el PP i Ciutadans. I les esquerres continuen sumant 12, repartits en grups de quatre entre Esquerra, la CUP i el PSC.

No s’ha volgut fer una alternativa “en Comú” i qui la podia liderar sembla molt cofoia en guanyar un regidor, per aquesta via, de quatre a tretze, a 1 cada quatre anys, caldrà esperar 36 anys per poder complir el programa! El 2051. A mi m’agafarà criant malves.

Via fora la melangia! No dubto que la gent d’ICV-EUiA a Girona agafarà el testimoni i com he dit més d’una vegada: amb ICV-EUiA no n’hi ha prou però sense, com ara, no hi haurà alternativa. Caldrà esperar al menys quatre anys, lluitant dia a dia des del carrer, com a mínim ara no ens podran dir que som casta!

Aigües. S’exhaureixen els terminis, s’acaba la paciència.

Ningú pot negar al govern de CiU el mèrit d’haver endegat l’auditoria de gestió del 2012 de l’empresa AGISA. Sense aquesta auditoria no haurien sortit els dubtes i les preguntes que han permès els treballs de la comissió d’investigació coneguda amb un altre nom. No dubto del seu interès de fer funcionar millor el serveis i d’aprendre del errors. Però no el noto gens entusiasta de fer assumir les responsabilitats als gestors actuals que son els d’abans i aclarir les responsabilitats polítiques que en corresponguin.

Tota comissió te unes regles i partíem d’una voluntat comuna de arribar a una conclusió on s’adjuntés tota la documentació. No hi havia cap voluntat d’amagar res, però els esdeveniments no han ajudat a mantenir aquesta regla lògica en tota investigació seriosa.

I no em refereixo al fet de decidir publicar una cosa o altre per part d’un grup dels que havia acceptat l’acord, no, aquest no es el fet més greu ni de lluny. El problema ha estat en la lentitud de les compareixences, que com el Guadiana a voltes desapareix sense deixar rastre per reaparèixer mes lluny, en definitiva més tard. I el fet, de retardar-se la publicació de les actes de les darreres sessions, encara a hores d’ara no es tenen, malgrat els hi vaig reclamar personalment a l’alcalde en el Ple del dilluns.

Fa un mes es va voler matar la comissió, ara està morint d’inanició, no s’han programat, encara, les dues compareixences que resten i estem a punt de tocar al 15 de març, data que ens vam posar com a referència per acabar la comissió i fer les conclusions. Si no ens en sortim, l’únic camí que ens restarà serà fiscalia, amb els instruments que te al seu abast. Millor que ho fes l’ajuntament, el govern, si no vol ho farem nosaltres.