divendres, 5 d’abril de 2013

Tal dia com avui, 5 d’abril, Franco va signar el decret que abolia l’autonomia de Catalunya


Font: sapiens.cat

La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya ja que els sentiments identitaris d’aquest territori atemptaven contra el principi de la unitat d’Espanya que nodrien l’ideari del règim. En conseqüència, les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base pel manteniment d’actituds nacionalistes catalanes van ser prohibides i perseguides. I és que el triomf de les tropes nacionals va suposar per a Catalunya l’inici d’una dura repressió política i l’esclat d’un procés de descatalanització.

Així, la supressió de l’Estatut va anar acompanyada de la prohibició dels símbols de catalanitat, així com dels partits polítics i les centrals sindicals. Un dels principals efectes de la supressió de l’Estatut va ser el canvi de l’ordenació territorial de Catalunya. Així, de les 38 comarques i 9 vegueries que s’havien establert des del 1936 va retornar-se a la divisió territorial en quatre províncies (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida).

El règim franquista estructurarà les seves institucions polítiques i administratives a Catalunya sobre la base d’una duplicitat de poders: el militar i el civil. Els capitans generals eren la primera autoritat del règim a Catalunya, tot i que no tenien atribucions polítiques. En moltes ocasions els capitans generals van intervenir per resoldre conflictes, neutralitzar o desautoritzar els governadors civils. El càrrec de capità general de Catalunya tenia una considerable importància política i estava considerat com un dels més rellevants dins del comandament militar.

Amb el franquisme retornarà a Catalunya la figura dels governadors civils que havien desaparegut amb l’Estatut d’Autonomia. Aquest càrrec tindrà una gran rellevància perquè esdevindrà un dels símbols més clars del règim. Els homes que ocuparan el càrrec seran el blanc de les ires, les intrigues, les enveges i les adulacions més diverses. El governador civil serà també el cap provincial del Movimiento.

Tot i això, el canvi més proper i diferenciat per als ciutadans dins de l’administració local va produir-se als ajuntaments. Les persones que en formaven part en el final de la guerra van ser substituïdes amb l’entrada dels franquistes. Així, el mateix dia d’entrada de les tropes insurrectes a qualsevol població, el militar que les comandava es dirigia cap a l’ajuntament i nomenava una comissió gestora municipal entre les persones afins a les idees feixistes dels vencedors. El militar nomenava l’alcalde i els regidors a dit segons la seva voluntat o criteri. Posteriorment, aquesta pràctica es mantindria per part dels governadors civils.

El personal polític de les diputacions i dels ajuntaments franquistes van ser majoritàriament d’origen català. Així, a la província de Girona el 95% dels alcaldes van ser catalans. Aquests alcaldes, regidors i diputats provincials eren les “forces vives tradicionals”, la gent de dretes de sempre. El 58% dels alcaldes i regidors provenien de la classe dominant local –industrials, grans comerciants i propietaris– i un 20% eren professionals –metges, advocats, etc–. Va haver-hi una continuïtat evident en el poder local de la classe conservadora tradicional que ja havia controlat els ajuntaments abans de 1931. La major part dels alcaldes, regidors i diputats provincials dels anys 40 es consideraven a si mateixos com “homes de dretes de sempre” i catòlics.

El franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931. Han passat 75 anys i els vents centralistes bufant de nou ben fort, paga la pena recordar el passat, saber el que hem viscut, per a lluitar amb fermesa, per a que el futur no ens el dicti ningú més que la voluntat sobirana del nostre poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada