dimecres, 24 de juliol de 2013

Els jutges contra la corrupció tenen l’enemic a casa, el mateix poder judicial.



Una sentencia del suprem que deixa en nou mesos la condemna a Jaume Matas. Un president del tribunal constitucional amb carnet del PP. Son masses les noticies que afecten a un dels aparells de l’estat que haurien de garantitzar la divisió de poders i el bon fer del sistema democràtic. Desgraciadament s’acumulen masses decisions que posen en qüestió l’esmentada independència.

Durant molt anys els llocs de poder han estat acumulats per una casta, un grup de famílies que detenten els mecanismes que l’estat te per a controlar el poder econòmic i polític i assegurar la sobirania popular.

Al llarg de la nostra història contemporània forjada en tres guerres civils al segle XIX, anomenades carlines, i una altre al segle XX, anomenada pels guanyadors “cruzada”, la classe dominant guanyadora no solament s’assegurava via lliure en crear i aprofitar-se de les condicions d’explotació de la majoria dels ciutadans, també va saquejar impunement el mateix estat convertint-lo en un factor clau per la seva apropiació de la riquesa de tots.

El franquisme fou el sistema perfecte per a questa classe depredadora, la corrupció era el sistema i els corruptes els seus vigilants. La destrucció de tots els mecanismes de control, entre ells l’aparell judicial, creats en la efímera segona república, va permetre farcir-lo d’aliats al règim, corruptes i panxacontents. La reforma política, l’anomenada transició, el pacte entre oposició democràtica i franquistes, va deixar sense tocar a l’aparell judicial.


Ni els primers governs Suárez, ni el PSOE de Felipe Gonzalez, ni òbviament els govern del PP han reformat a fons el vell aparell judicial franquista, com a màxim de tant en tant una capa de pintura i poca cosa més. Ha continuat el maridatge amb la vella i encara actual casta dirigent, la casta extractiva transversal que han mantingut els partits de govern fins ara,  i amb honorables excepcions, han mantingut el statu quo. En cas d’urgència,  com les resolucions abans esmentades deixen en evidència,  han de forçar la maquina per a salvar els seus. Com fa quaranta anys ens cal una ruptura democràtica, donar la veu al poble i que sigui ell el que construeixi un sistema on la llei no sigui manipulada per uns pocs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada