La Font del Bisbe torna a rajar.

Uns dies apartat de la política, posant una certa distància en quilòmetres i  l’ajuda inestimable de desconnectar les dades del mòbil, m’han permès descansar, no parant, amunt i avall. Soc conscient del valor de les coses i sobretot de les coses que no tenen preu. Privilegis de l’edat i de l’educació al llarg de la vida. Torno a escriure en el bloc...uns quants dies de silenci, dotze, no arriben a ser gaires.

I la política? A Espanya sense novetat. El bipartidisme imperfecte del 78 en crisi no permet marge que no sigui la subordinació d’un partit a l’altre, i abans eleccions que cedir ni un pam, ni menys si es a canvi del coll. Ciudadanos , fa de comodí, però es irrellevant si no es suma el PSOE i aquests no creu en sacrificis humans. Bé, el rellotge començarà a funcionar el 30 d’agost i si no hi ha canvis a Euskadi el 25 de setembre, on el PNB necessiti un xic de peix al cove, tindrem eleccions el dia de nadal.

I a Catalunya anar-hi anant, a casa nostra a l’espera de la moció de confiança toca preparar la mobilització. Ja soc inscrit a l’Eix Salt en el tram 21. Mobilització popular i govern aquesta és la gran diferència entre un i altre context polític. Es cert que podríem ser més dels que som, però la política espanyola te efectes colaterals en els que podien ser els nostres aliats i dubten.

No me’n puc estar de veure amb preocupació un agreujament de la desconfiança amb la política i els polítics. L’error, al meu parer, continua essent el pensar que la política la fan els polítics i fonamentalment a les institucions. Sense mobilitzacions, sense la gent polititzada i crítica, la política com a joc dels disbarats, que tant bé es fa a Madrid, tornarà a imposar-se. No ens ho podem permetre!