El discurs de Rajoy: crònica d’urgència

Una hora i mitja de discurs: mitja hora per a proposar-se com a únic candidat possible; mitja més de programa i tal; i mitja –sí, mitja hora- de defensa de la unitat d’Espanya davant de l’independentisme català. Un terç dels discurs! Aplaudiments sincopats dels seus cada cinc-deu minuts, discrets, que han esdevingut entusiastes quan ha dit allò que “España” és la nació més antiga d’Europa...des de la Constitució de Cadis de 1812!

Aquesta defensa de la “Unidad”, impostada, a voltes passada de voltes, deixava entreveure un relat, com si el seu objectiu fos fer una OPA a Ciudadanos. “Para español yo, el que mas”. I d’aquesta Espanya “carpetovetónica”, malauradament te raó. I, el més fumut és que tot estar en minoria a l’hemicicle, no hi ha una alternativa que trenqui amb aquest parany d’unitat o res! Que defugi el criminalitzar que una nació com Catalunya pugui decidir democràticament el seu lligam o no amb Espanya.

Ací rau la força del seu discurs i el fet que pugui ensenyar la cabellera de Ciudadanos com un trofeu, davant d’un PSOE que va pactar amb ells un programa semblant. Sense tanta pebre anticatalana, però sense proposar una alternativa clarament diferent. Si el fonament d’Espanya és la constitució de 1812, la de “los espanyoles de ambos hemisferios”, el resultat ha estat 19 països independents, si comptem Filipines. Catalunya amb la ignorància i la prepotència d’aquets discurs pot arribar a ser el vintè.

Veurem demà el que diuen els portaveus. El nostre, Joan Tardà, no us decebrà. Des de les posicions d’esquerra que compartim un grup tant plural com el nostre, des d’una visó fraternal amb els pobles d’Espanya, deixarà clar que front al model autoritari que ens proposen nosaltres lliure i pacíficament seguirem la via democràtica. I res ni ningú, ens desviarà d’aquets camí.