La democràcia és imbatible!

Arribo a casa amarat de la solidaritat republicana, d'aquells que em diuen la vostra victòria, la vostra república, serà un far per a nosaltres! Aquesta solidaritat esborra el record dels insults ultres que també hem sentit aquests dies. La causa de la llibertat és la de la humanitat, les lluites per aconseguir-la son locals i històricament determinades. Tinc a la retina la foto dels diputats i diputades catalanes de En Comú, ERC i PDCAT, davant dels lleons del Congrés, amb la paraula DEMOCRÀCIA! No ens pararan.

Arribo de Madrid després de que els nostres vots fossin imprescindibles per a rebutjar l’intent del PP de carregar-se la iniciativa legislativa per una renda mínima promoguda pels sindicats CC.OO i UGT. Claus per a crear una comissió d’investigació, llargament esperada per les víctimes. També per un vot de diferència vàrem rebutjar definitivament les revalides d’ESO i Batxillerat d’una LOMCE amb efectes negatius que encara cuegen.

Solidaritat amb solidaritat es paga. Exemples també els trobem a Catalunya mateix, amb els estibadors, tant criticats per alguns en la seva lluita, els mateixos que ara piquen de mans. Nosaltres sempre hem estat al seu costat. Així ens ho han recordat, de la millor manera, actuant amb generositat i sense por.

Per tot això arribem forts, molt forts a poques hores de l’1-O. Sempre hem dit i ho repetim que ens hauria agradat un referèndum acordat, amb totes les garanties, amb la participació de tothom. Però la covardia i la por del govern espanyol ha preferit fer la seva campanya retallant garanties, boicotejant i manipulant les lleis i la justícia. Han volgut convertir una activitat democràtica, votar, en delicte, i als ciutadans en delinqüents. No els ha sortit bé, han perdut. Diumenge ho confirmarem, tothom a votar!

Compte enrere. La democràcia és imbatible!

L’estat cada dia que passa perd i nosaltres guanyem. Perden credibilitat, conculquen lleis fonamentals, usen forces de seguretat que haurien de fer altres missions en alerta 4 de terrorisme, desprestigien la fiscalia, promouen decisions arbitràries de jutges ultres...les seves accions els desacrediten, quan qui tenen davant és la ciutadania que vol votar. Senzillament, poder decidir el que li es propi, malgrat una situació dificil provocada per l'estat. Cal dir que volíem un referèndum pactat, però és l’estat qui el nega. El que farem l'1O és l’únic possible!

Quina cara més dura! Qui critica la manca d’algunes garanties, son els mateixos que ens les neguen totes. El que veuen amb bons ulls la persecució de càrrecs públics i ciutadans que exerceixen la llibertat d’expressió i/o reunió, blasmen per les sessions extraordinàries d’un Parlament que te la seva majoria de la mesa imputada per voler-les fer ordinàries. Impedeixen o veuen amb bons ulls les dificultats que es posen a l’exercici lliure de la ciutadania i hipòcritament diuen, al mateix temps, que no hi ha garanties.

Bona part dels que no volen que es voti, com el fiscal Maza, menyspreen la maduresa de la població catalana. Tant els que volen votar sí, com els que volen votar no. Ni abduïts, ni adoctrinats ...és molt més senzill som ciutadans lliures que ens neguem a acceptar que ens prohibeixin quelcom que forma part dels nostres drets, dels drets humans. Emparant-se en una interpretació partidista i restrictiva de la llei.

Viurem dia a dia, sabent que passaran moltes coses. Però actuarem amb coherència, amb la fortalesa de les nostres conviccions i de saber que una majoria ho vol. I, també amb la il·lusió de fer el que cal fer. Votarem! 

Segona quinzena d’agost!

Ens trobem en una estranya segona quinzena d’agost, preludi d’un setembre que se’ns farà molt llarg. Conseqüència d’un fet que políticament es fa cada dia més evident, la única proposta a Catalunya, ara per ara, s’anomena referèndum. Cap altre proposta que no giri en torn a ell. Per a defensar-lo i participar som molts, molts més dels que volen i diuen. L’11 de setembre serà de nou un clam. I els nervis, molts, d'aquells que no el volen, que es mouen entre l’agitació, la propaganda i els previsibles serveis del Tribunal Constitucional.

Qualsevol error que es comet des del independentisme, o dels que senzillament creuen en l’autodeterminació dels pobles, son i seran convenientment amplificats per part dels servidors de les clavegueres o pels que es mouen per la rancúnia i la ràbia de que els coses no son com voldrien. Aquells que creuen encara en la anomenada “mentida del procés” i no desitgen de cap manera que la realitat els desmenteixi.

Afortunadament al carrer hi ha serenitat. Molta més de la que es viu a les xarxes, a la premsa escrita o a les tertúlies televisives. La gent continua gaudint i patint en la seva quotidianitat. Moltes d’ells, conscients del moment polític que vivim, saben també que el que volem fer a Catalunya forma part d’un profund i arrelat sentiment democràtic, que exclou tota mena de violència. Per això estem tranquils.

Per molt que s’escarrassin en dramatitzar la situació, el problema el tenen els que no tenen propostes a oferir. La resignació no és de rebut a Catalunya. D’ací a l’1 d’octubre anirem amb el pas segur i amb la ma estesa. El dia després construirem un nou país amb tothom, malgrat els que s’escarrassen en impedir-ho.

Els que volen fer el referèndum, els que el volen impedir...

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre es fa més evident que el referèndum es farà. El símptoma més clar es la profusió de crides i manifestos per no anar a votar. Si fos cert el que molts han dit fins ara, que això del procés no anava en lloc... per que tanta crida i tanta mobilització per a punxar un globus que es creia desinflat? Més enllà de les cloaques de l’estat, del govern del PP, sembla que hi ha qui prefereix la confortabilitat de ser “sospitós habitual”, “anti-sistema homologat”, que donar la veu a la gent i implicar-se en funció de les seves conviccions en una ruptura democràtica.

No menystinc les  probables actuacions de l’estat per a impedir el vot dels catalans, seran moltes i variades i ja han començat! Però un govern català i una majoria parlamentària al seu costat dificulta enormement les seves accions. La reacció de la gent organitzada que de forma transversal ha impulsat el moviment des del 2010 encara les situa amb menys marge de maniobra.

Si no poden impedir-ho, l’únic camí es desacreditar-ho! Ja ho estan fent amb el tema de les garanties. Quan s’ha vist que el culpable és qui les vol donar i qui ho impedeix de totes, totes, no en te cap de responsabilitat? Quina possibilitat  de fer-ho amb totes les condicions es pot tenir quan un estat et nega la major, el dret a fer un referèndum? Quina altre via per a les generacions actuals hi ha si qui te amplia majoria a l’estat – a Catalunya, no- no en vol ni sentir parlar?

Entenc que qui no vol, ni hi creu, en el dret de l’autodeterminació de Catalunya, cerqui totes les vies - l’abstenció es la darrera trinxera- per a que quan es faci el referèndum es minimitzi el seu valor. No es de rebut, però, que qui crida a l’abstenció es digui autodeterminista. Pots dir que no vols la independència, que no hi creus, però això es concreta en un no en el moment de votar. Resten dies encara per a reflexionar i debatre, per a decidir qui ha de ser l’adversari, els que volen fer el referèndum o qui ho vol impedir? Res serà igual el dia després!

Una tarda de sol a Madrid

Una tarda de sol a Madrid, que uns pocs centenars de feixistes no han pogut tornar gris, com les seves idees. Fer una conferència davant la “Cibeles”, a l’actual Ajuntament de Madrid -antic edifici de correus- te molt de simbòlic en un moment en que voldrien els fanàtics dinamitar ponts. Amb fermesa i convicció Romeva, Junqueras i Puigdemont desgranaren arguments sòlids, perquè votar és el fonament de la democràcia.

No per coneguts els arguments del govern català deixen de tenir vigència, al contrari la guanyen en un marc com aquest. Trencar estereotips, en un lloc en que per repetits molts els tenen com a veritats absolutes, es fa imprescindible. Ens dona autoritat i demostra les seves febleses. L’Auditori , ben ple, demostra l’interès que promou. Això fa que determinades absències siguin més evidents i algunes insultants.

Hi havia absències cantades, PP i Ciudadanos, d’altres explicables, el PSOE, però que cap diputat del PSC no hi fos present demostren que de lluny estan els que hi romanen de les pràctiques que feren aquest partit un element central del catalanisme. La presencia de Podemos i les seves confluències, amb Pablo Iglesias i Xavier Domènech fou més que significativa i davant de tants hipoventilats cal que consti a títol d’inventari.

La “Villa y Corte” entra de nou en ebullició, després de la inesperada victòria de Pedro Sánchez. La tranquil·litat política que no judicial que esperava el PP no es consolida i poden passar moltes coses. Es en aquest marc que les propostes clares que es fan des de Catalunya i la fermesa en el seu projecte s’havien de presentar alt i clar ací, a Madrid. Missió complerta. Ara sumar i seguir!

De pressupostos a mocions de censura.

Dies de compareixences de pressupostos. Una flaire persistent de corrupció recorre despatxos i passadissos del Congrés que malgrat tones d’ambientador no la fan minvar. Es cert que la resistència del PP enfortida en els darrers 14 mesos  esdevé crònica i com no la decadència corrupte del Pujolisme els hi don un baló d’oxigen imprescindible però insuficient.  La dimissió de Rajoy hauria de ser sobre la taula...i si no, censura!

A l’espera de l’acord amb el PNB - depèn en bona part del “cupo”  i d’un seguit de serrells competencials- un cert nerviosisme s’ha instal·lat en els factòtums del PP. La crisi de tots els aparells de l’estat  fa pujar el preus del vot favorable i alhora el dificulta. Aquest llarg cap de setmana a la “Villa y Corte” més d’un restarà  a la sala de màquines. De moment els arbres de la corrupció els impedeixen seguir més a prop el tema “Catalunya” com voldrien, per a nosaltres, bé.

Com a grup parlamentari no parem. Estar a sobre dels temes ens dona serietat i solvència. Els desconcerta,  tant a amics com a adversaris, i ens dona autoritat. No em ve de nou la hipocresies que els partits majoritaris tenen  quan passen de la declaració i la fot a situar partides pressupostàries. En temes de dependència i pobresa infantil ha estat clamorosa l’estrena de Ciudadanos conformant-se amb escorrialles i abandonen compromisos amb entitats.

I malgrat tot es mou...la moció de censura, que mentre escric ha presentat Podemos, te la virtut de situar sobre la taula la corrupció, o millor dit no resignar-nos a acceptar Mariano Rajoy, president corrupte d’un partit corrupte. Te poques, poquíssimes possibilitats de prosperar, però si accepta el referèndum a Catalunya no en serem indiferents...

Hi ha una República possible...la Catalana!

Hi ha a Espanya un moviment popular majoritari que defensi la República? No, rotundament. Fins i tot Podemos i les seves confluències no en fan esment, malgrat algunes de les veus dels que la composen. Aleshores poc enténc el supeditar una República catalana a un règim, l’Espanyol, que difícilment deixarà de ser una monarquia, i no pas una qualsevol, doncs  te origen en la restauració per Franco en la “ley de sucesión” i consolidada en la constitució del 78 com un fet acomplert i sense possibilitat de tria.

Situar una possible república catalana - ací, a Catalunya,  és àmpliament majoritari l’esperit republicà- a un estat indefinit que difícilment ho pot acceptar al ser monàrquic, es un somni o una collonada? Possiblement tant com pensar que majoritàriament el poble espanyol avui acceptaria un referèndum, de separació de Catalunya. El 80 per cent a favor del referèndum a Catalunya esdevé -si li trèiem els electors catalans-  un 80% en contra a Espanya.

Serà que una part dels que ho diuen no el volen el referèndum i menys la independència, si més no ara i qui diu ara vol dir en els propers anys? Creuen que un canvi de govern autonòmic, on hi siguin ells, es suficient, per arreglar-ho tot! Ni recorden els límits dels passats tripartits, ni els que tenen els governs progressistes com el de València i Ses Illes. Inestable, mal finançats i amb el recurs constant del govern central al tribunal Constitucional paralitzant lleis.

Sense confrontació l’estat no cedirà en res i avui la única important i que fa tremolar les arrels del sistema és la catalana. Però hi ha revolucionaris que no ho volen veure...El que es veu clar en les corts de Madrid ací es dilueix en velles fòbies i amb rancúnies paralitzadores. Per canviar el món no es suficient canviar-se el nom! Cal una estratègia clara i sempre, sempre, una política d’aliances. Ho vaig aprendre al PSUC de dirigents que comparats amb els actuals eren gegants!

París, sempre ens quedarà París...!

En la resposta a la ministra de Medi Ambient –entre altres coses- vaig usar la ironia, un recurs imprescindible per a intervenir en aquest Congrés, entre hostil i indiferent, si no segueixes la doctrina oficial. Pots cridar però no fer mal al sistema. Quan citava un conegut moment de Casablanca, la pel·lícula, París, sempre  ens quedarà París... no solament em referia als acords del clima sinó que també es podia fer extensiu a totes aquelles polítiques que des fora contradiuen el funcionament dels governs espanyols i l’obliguen a canviar el rumb. I com es resisteix a fer-ho!

Aquests dies veiem la rebolcada que ha significat el tema de les clàusules sol, la que els bancs amb la impunitat de la conxorxa amb els govern espanyols, els hi ha permès saquejar als hipotecats. De nou des de fora, Brussel·les, esmenen la pàgina al model de capitalisme extractiu  que des de bell antuvi controla Espanya. I com no, feta la llei feta la trampa.

Els meus temors del que pot passar amb la llei de canvi climàtic i transició energètica, es confirmen amb l’acord PP-PSOE al que s’ha sumat l’escolanet Ciudadanos, on es situa de nou als bancs i no als ciutadans les avantatges del procediment a seguir per a reclamar el que ha estat indegudament apropiat. I com no, la naturalesa, en forma de nevada, han tornat a deixar clar que l’oligopoli de els grans elèctriques fan i desfan amb el desvergonyiment que els hi permet la complicitat del govern d’avui i els d’ahir!

Poc a fer, més enllà del rondinar a qui vol ser oposició dins del sistema. De nou resta palès que un sistema fet per assegurar la desigualtat no es pot canviar des de dins, s’ha de posar en crisi i actuar en conseqüència.  Fins quan alguns que es diuen revolucionaris se resistiran a entendre que avui la única finestra d’oportunitat –com es diu ara- es troba a Catalunya i en el seu referèndum insubmís. Continuarem lluitant i cercant arguments, l’estat espanyol ens obliga al primer i ens dona en abundància del segon.

Pàtria? Quina pàtria?

Hi ha qui s’entesta en considerar que Catalunya no és una nació i ara apareixen els que diuen que tampoc és una pàtria. En un cas i en un altre creuen que solament hi ha una nació i una pàtria i aquesta és Espanya. El nacionalisme espanyol excloent contamina bona part de la política espanyola, abans i ara. Ens deixarem entabanar per la promesa d'un referèndum, sense precisar ni quan, ni com, ni amb qui es farà? Com ja fa uns anys pel caducat “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya?”

Sense Catalunya, sense els seus vots, no hi ha majoria en el Congrés dels diputats per una alternativa d’esquerres a Espanya, això ho sabia el vell PSOE i ara la “nova socialdemocràcia”, ara bé per que aquets es produeixi cal entabanar a una part de l’electorat abans autonomista i ara independentista perquè surtin els números.

Diuen que els humans som capaços d’ensopegar més d’un cop en la mateixa pedra, seria lamentable que els catalans fóssim els que més ho féssim de tots els humans. Hi han records que em voldria estalviar perquè ens perjudiquen i ens aclaparen en la pura i simple marginalitat.

Veure els diputats catalans de la confluència amb Podemos, sotmesos a la disciplina del seu grup estatal, en fa mal de panxa. Ho vaig veure com, a contracor, ho feien abstenint-se en una miserable proposició del PP-Ciudadanos-PSOE, contra el govern de Veneçuela, al ple del Congrés, per tactisme del seu líder carismàtic.

Si els darrers federalistes i/o autonomistes creuen que cal caure en el parany, ho lamento, després del 26J, en tornarem a parlar per a construir quelcom junts ací, a Catalunya. Però independentistes que ho facin, si us plau... 

I ara què? fermesa i ma estesa.

Quan més ens apropem al 26 J més me’n adono que aquestes seran decisives no solament per a veure qui formarà govern a Espanya, sinó per a ampliar les forces catalanes que proposen un nou marc jurídic basat en la nostra sobirania com a nació. Si l’autodeterminació no prospera i, més encara, si esdevé l’excusa per a la Gran Coalició, els que la proposen ací, es veuran obligats a decidir si s’afegeixen a l’únic procés de canvi realment existent o es conformen en ser oposició a Madrid esperant temps millors.

Els 14 mesos que ens queden per acabar les lleis de desconnexió necessitaran d’una convocatòria d’eleccions constituents per a fer possible la República Catalana, el nou Parlament l’elaborarà el text constitucional, promovent una àmplia participació, i promourà el referèndum a partir del qual, si es favorable, es produirà la definitiva assumpció de tota la sobirania.

Necessitem un nou pressupost per millorar les partides socials, evidentment, però també per a finançar aquest camí. En Joan Tardà ho explicava molt bé, el divendres passat a Llagostera. Som conscients que el nou govern que sorgirà a partir del 26J usarà tost el seus instruments per a impedir-ho. Tola la violència institucional, amb la manipulació de serveis i tribunals, però quan més ataqui més s’aïllarà de les vies democràtiques i més autoritat tindrem per a continuar avançant.

Ens cal avui una gran capacitat de diàleg, d’assumir diferències per a construir un projecte comú. Però també fermesa i capacitat de resistència. Cada espai on es dirimeixi el nostre futur hi hem de ser present amb veu pròpia. El més important és el que fem a Catalunya, que no defallim, però a Madrid cal i caldrà, en aquets temps que s’escolti la veu del republicanisme, de l’independentisme, sense sectarismes, amb la ma estesa però sense donar ni un pas enrere.

Del processisme al referendisme?

Mai hem tingut tant a prop la independència de Catalunya, mai han estat tant desconcertats a Madrid de com reaccionar, temptats entre fer que no existeix el perill i les velles formes autoritàries. Ara bé, a Catalunya com a conseqüència de l’amplitud i diversitat del moviment independentista no ens és fàcil gestionar la seva pluralitat i atiats pels qui volen posar-hi punt i final al procés, s’obren dia si, dia també, escletxes fruit dels nervis d’uns i altres.

Descartat un únic lideratge, les urnes i la pluralitat de forces així ho decidiren, el camí ha de fer-se amb un lideratge compartit. Això no és fàcil i més quan els grans poders econòmics han desertat, si és que mai en formaren part. Aquest retraïment d’una part de la dreta, econòmica i mediàtica, fonamentalment, però també política, està en el rerefons de la crisi de la seva principal força i el motiu d’una refundació sobre una part, la més menestral i popular.

El processisme en el que tant bé s’ha mogut la vella CiU, ja no és possible, perquè el moviment plural per la independència ha basculat cap a l’esquerra. Una esquerra d’ampli espectre, un centre-esquerra majoritari en la societat catalana, que va del petit empresari al jove treballador precar¡tzat. Davant d’aquest nou marc apareix però un nou factor desmobilitzador, el referendisme. Aquest sorgeix de l’esquerra, que sap traduir el sentiment de bona part de la gent de l’àrea metropolitana per a donar una darrera oportunitat a Espanya, aquella que representa minoritàriament Podemos-IU.

Bo seria el referendisme si el referèndum fos possible en un termini determinat, però el perill es com en el processisme, instal·lar-se en una promesa impossible, de moment, i viure el dia a dia en el vell i caduc autonomisme. Molts dels que hi poden creure no son enemics del dret a l’autodeterminació, ni tampoc molts d’ells de la independència, el camí per a convèncer de que és un cul de sac és obrir portes i finestres a la realitat. Realitat que s’imposarà després del 26J, quan s’imposi, més enllà del creixement de les forces renovadores, a Catalunya i Espanya, la Gran Aliança. Aleshores, punxat el processisme i el referendisme, ens tocarà moure peça: República catalana.

Un 9N imprescindible pel nou 9N.

Avui fa un any que, a primera hora, les voluntàries i els voluntaris de L’Institut Santiago Sobrequés de Girona començarem la jornada molt especial. Ja ho havíem deixat tot preparat la tarda anterior i les meses es constituïren amb rapidesa i eficàcia. Ningú ens va ordenar ni obligar a res i, des del director al darrer del voluntaris, vàrem fer la feina amb alegria i emoció.

Una munió de gent esperava que obríssim i l’afluència fou constant  tota la jornada. Poques experiències d’autoorganització i d’acció comunitària s’han donat més reeixides que el referèndum- consulta que a tota Catalunya vàrem organitzar.

Recordo el bon humor i la franquesa que destil·laven les voluntàries i  voluntaris de l’institut, per exemple mitjançant un grup de whatsapp  que encara avui està viu. L’emoció del recompte i la contundència del resultat ens confirmà que la feina feta havia valgut la pena.

Ha passat un any i avui el Parlament aprovarà una declaració que obre el camí cap a la independència, sense el 9N no hauria estat possible, ni el que fem avui ni la victòria electoral del 27S. Tindrem en el futur, sens dubte, nous entrebancs, però no dubto que, recordant l’esperit del 9N, trobarem forces i instruments per a superar-los.

Quina setmana...! Molt resta per fer, però ara no tot sembla impossible!

Avui clou una setmana intensa políticament, el dilluns poc que hauria pensat que es desencadenessin els esdeveniments a la velocitat vertiginosa amb la que s’han desfermat. Dels dubtes sobre si hi haurien eleccions, a la seguretat de la convocatòria; de la divisió segura a una unitat, si bé incomplerta, potent; del oblit interessat a Madrid, tot pensant que a Catalunya ens rendíem abans de donar la batalla, a llamps i trons com en els bons moments, amb audiència reial inclosa.

Caldrà insistir en el concepte d’eleccions plebiscitàries, aquestes es fan per què no ens van deixar fer un referèndum legalment reconegut i per què no podem esperar “in eternum” a que ens el reconeguin. Cal saber ja quants volem la independència per, de manera ferma, si ho vol el poble, seguir aquest camí, això és el que farem el 27 de setembre.

Aquest serà el mandat dels i les parlamentàries independentistes si son majoria. Amb aquest compromís es demanarà el vot i amb voluntat de guanyar i de no defraudar, per què la seva funció principal serà la desconnexió amb les lleis espanyoles que no ens permeten la sobirania. No se si es farà una promesa semblant a la que els estats general francesos van fer, quan el rei borbó els hi va dir que no complien la llei i els ordenà dissoldre’s -“ es disposa que tots els membres d’aquesta assemblea prestin, a l’instant, jurament solemne de no separar-se mai fins que la constitució sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids...”-  el que si sé es que si hi ha una majoria sòlida es proclamarà la sobirania efectiva de Catalunya.

Alguns diuen que el que es vota és un nou govern autonòmic, això serà cert si els que no volen la independència son majoria. Permeteu-me que sense dramatitzar afirmi que això seria la pitjor derrota possible.  Imagineu-vos la mena de govern que hi hauria. Diuen, alguns, que la llista és molt heterogènia i encara més si s’uneix la CUP, doncs digueu-me com seria aquest govern autonomista! El que tindrem, si guanya la independència, serà una mena de govern provisional que com a màxim durarà 18 mesos, amb l’objectiu d’assegurar la transició, amb un ampli consens en el govern i en el plenari del Parlament.

Molt resta per fer, però ara no tot sembla impossible! 

Radicals i separatistes!

Ho ha dit molt clar l’inefable Rajoy, l’amenaça d’Espanya, la seva, són els radicals i els separatistes. Per resumir-ho, Tsipras i Catalunya són l’eix del mal i des de la serra de Madrid, arropat per la FAES i Aznar, Rajoy dona el crit d’alerta i eslògan de la seva futura campanya electoral, urbi et orbe!

Hi ha a Catalunya qui sol veu per un sol ull, uns Grècia i Tsipras, els altres el plebiscit del 27S, sense veure, al meu parer, que com diu el nostre adversari son dos cares de la mateixa moneda.

Si mirem amb els dos ulls la victòria de Tsipras trenca l’estatus quo a Europa sense aquest trencament Catalunya no pot ser independent. Alhora la independència de Catalunya és la única forma de trencar l’estatus quo d’Espanya i fer les reformes socials necessàries.

Grècia ha fet un plebiscit, un referèndum, per que es un estat i ha plantat cara a la troika, nosaltres hem de fer el 27S unes eleccions plebiscitàries, precisament per que no som un estat i el volem aconseguir. Radicals i separatistes tenim el mateix combat!

Voluntaris! El perquè de tot plegat.

Ahir vaig anar a un sopar de voluntàries i voluntaris del 9N, no és una anècdota, és la conseqüència del que anomenaríem “bon rotllo” que es va donar entre els milers i milers dels que formaren el voluntariat que fou la saba de l’èxit de l’enquesta-consulta-referèndum. La capacitat organitzativa i l’esperit cívic que facilitaren la més gran mobilització de la història de Catalunya.

Deia Raimon en una cançó: “per unes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure!”. Així ens sentirem totes i tots els que participarem activament i l’estat amb les seves amenaces va desaparèixer. En aquelles hores fórem independents i tot funcionava perfectament!

Els que no varen participar estan en el seu dret i pot ser que hi hagin tantes raons com persones, de fet en conec unes quantes i cap m’ha donat la mateixa raó. Moltes, al menys de les que conec, participaran en un referèndum, d’altres es quedaran a casa, però a favor de Rajoy i del No sistemàtic i antidemocràtic, ben poques.

Ara és l’hora de construir i dissenyar una futura constitució catalana, que aprengui dels errors de la que ha estat empresonada pel bipartidisme a Espanya, que permeti amplies llibertats individuals i l’exercici dels drets socials, que no tingui la darrera paraula sinó que faciliti les paraules de la gent...per què la gent mobilitzada el 9N i els que s’ho van mirar des de la finestra formem un sol poble, plural i divers. Però quin poble tenim, que fort és, amb una avantguarda ciutadana de més de dos milions de persones!

9N: El Pla B no existeix!

El Periódico ens despertava ahir amb un pretès pla B, donant per fet que la consulta no es farà el 9 N. Un govern de concentració i unes plebiscitàries eren el gruix de l’esmentat Pla. Permeteu-me que me’n foti: primer, per que un govern de CiU I ERC, si es que aquest darrer s’avé, no es un govern de concentració, com a màxim arriba a tripartit; segon, per que fer durar la legislatura de les retallades fins al 2016 és una aixecada de camisa a la ciutadania; i tercer, qui ens assegura que abans del 2016 no apareix un pla C i de les plebiscitàries res de res?

Entenc que la pressió de la Catalunya dels calers sigui gairebé insuportable per a CiU, entenc que a ERC les enquestes li pugin al cap i es vegi gestionant la Catalunya autonomista fent el relleu a CiU, però això no cola al carrer, de la mateixa manera que el 2012 el pacte fiscal, no nat, fou desbordat pel dret a decidir.

Solament hi ha un Pla, el 9N, i el referèndum és possible amb el mitjans que tenim. En una recent conversa amb gent de CiU em deien que ha de ser reconegut internacionalment, que s’ha de fer bé. I tant, vaig contestar, fer-ho bé és posar tots els mitjans, fer campanya per a una amplia mobilització i aguantar a tota la pressió del govern central. Si no ens tremolen les cames es pot aconseguir.

El bipartidisme PPSOE no ho vol, però l’alternativa és el satus quo, baixar el cap, continuar com estem o pitjor. Que poden suspendre l’autonomia? pot ser...però fins quan i quin seria el resultat a les primeres eleccions que es fessin...segur que no els agradaria i hauríem guanyat credibilitat. L’exemple avui és clau, per això no hi ha pla B que valgui. 

Sí i Sí. Tenim pregunta i tenim data. Tenim un poble que vol decidir!

No me’n puc estar de fer quatre ratlles sobre la noticia d’avui. Del fet que ha estat possible decidir una pregunta i una data per a celebrar el nostre dret a l’autodeterminació. No ens ho han deixat fàcil, ni els que no ho volen, ni els que la volen a la seva manera, que per a ells es la única manera.

Es un pas, imprescindible i necessari, per aconseguir acumular les forces que ens permetin resistir els atacs tant del govern de l’estat, com del principal partit de l’oposició a Espanya, que en aquets qüestió pensen el mateix. Es un pas per guanyar-nos a la gent que dubta de la independència però  no dubtava del dret a decidir,  per que a mes tancament  de Madrid i més odi contra la lliure expressió democràtica,  més a prop estaran del segon sí.

Aquells que apostaven a que no seriem capaços de l’entesa han quedat amb un pam de nas, ara hem d’aconseguir que els que diuen que no es farà la consulta, el mateixos d’abans, es tornin a quedar amb un pam de nas.

Començo a llegir crítiques a la pregunta, de bona fe algunes  i de ves a saber per què d’altres, a voltes penso que hi ha gent que te tantes ganes de donar les culpes de tot als altres, de desemmascarar pretesos hipòcrites i botiflers, de fet els hi fa por que guanyem la independència  i es quedin sense arguments. Som molts més, molts i molts més, els que volem sumar el comú denominador que ens porti a una Catalunya independent, on tot, ho podrem decidir.

Queda molt camí per fer, però hem superat una etapa difícil, tenim pregunta i data, tenim 88 diputats sobre 135, tenim tres grups al congrés espanyol per a presentar la proposta, si ens volen retardar la compareixença dels representants del parlament. El socialistes catalanistes seran benvinguts, però ha passat la època de les indefinicions i han de donar un pas endavant o restaran còmplices dels que no volen que parlem. El 9 de novembre votarem i es amb la veu forta i clara del poble. Espanya i Europa ens hauran d’escoltar, tant si volen com si no volen.

Cara i creu del Ple d’ahir al Parlament de Catalunya

Font: gironanotícies.com

La cara del dia, el parlament català ha aprovat aquest dijous, amb 84 vots a favor dels 131 emesos per la cambra, una proposta de resolució per convocar, prioritàriament durant la pròxima legislatura, una consulta perquè els catalans puguin determinar “lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”. Una decisió molt important i necessària.

La resolució aprovada, després de l'anunci d'avançar eleccions a Catalunya per al 25 de novembre, diu: “El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins de la pròxima legislatura”.

La creu: CiU no vota la resolució d’ICV-EUiA, de què el referèndum es faci en la propera legislatura i no amb l’ambigüitat de “preferentment”.

L’abstenció del PSC i Esquerra que ha evitat la reprovació de la gestió del govern de la generalitat pels 21 mesos de govern retallant.

El PSC ha salvat amb la seva abstenció al president de la Generalitat a aclarir davant la cambra si està implicat en el cas Palau.

Els vots dels PSC també salven la gestió del conseller de Salut, Boi Ruiz.

Es rebutja la proposta d’Iniciativa per a limitar la despesa electoral i compartir la bustiada en la propera campanya de les eleccions catalanes.

Aquest és el perill de la propera legislatura si no impedim la majoria absoluta de CiU i reforcem les posicions sobiranistes i radicalment socials.

En les Fires s’ha sabut rectificar, per què no es dona la paraula als ciutadans?

Font: eldimoni.com

Sembla que el govern de la ciutat rectifica en el tema d’escurçar excessivament les Fires. Ha escoltat les entitats i el sector de la restauració que veurien disminuït sensiblement els ingressos. Va bé replantejar-se les coses quan porten molt de temps i sovint s’encarcaren i necessiten canvis, però aquests s’han de fer amb mesura i escoltant a la gent. Bé està el que bé acaba.

Ja posats a demanar rectificacions, no estaria malament que s’ho plantegés també el govern amb el tema del Referèndum sobre el soterrament del tren convencional. Que, més enllà del primer no del portaveu de CiU, hi hagués una reflexió més acurada. L’esforç de les entitats denunciant els incompliments d’ADIF i dels governs espanyols porten a un dubte raonable de que s’acabi realitzant el soterrament amb un temps i unes condicions adequades.

A més la forma en qué es va decidir el soterrament del TAV, sense cap mena de consulta ni exposició al públic ens ha de fer esmenar els errors en el convencional. Paga la pena ser capaços de fer un bon debat i assegurar les condicions més adequades per al futur del ferrocarril al seu pas per la ciutat.

Tenim temps per a parlar-ne, tres forces polítiques ja ens hem pronunciat a favor, CUP, ERC i ICV-EUiA. Obrim-nos al consens, mirem les possibilitats i arribem al Ple amb un acord que ens permeti donar un tomb a un tema que se’ns pot complicar molt i molts els anys que s’acosten.

La crisi no és soluciona amb menys democràcia. Ni a Grècia ni arreu.

El primer ministre de Grècia fa unes declaracions dient que pensa portar a referèndum l’acceptació del Pla  aprovat pels caps d’estat de la UE i s’aixeca un linxament mediàtic pràcticament unànime. Què ens està passant? A quin nivell tant baix de pluralisme ens està portant aquesta crisi?

La Grècia heretada per Papandreu és la del frau fiscal, dels crèdits escombraria promoguts pels bancs alemanys i francesos, la de l’economia submergida impulsada pels governs de dreta de l’anomenada “Nova Democràcia”, els homònims del PP que governaren ininterrompudament els anys de la bombolla especulativa. Tot això se sabia però els que ara s’esguintzen la roba hipòcritament  aleshores hi guanyaven molts diners.

Papandreu ha aplicat fil per randa el que els mercats mitjançat la parella Merkel-Sarkozy li ha anat dictant, de retallada en retallada ha esdevingut l’home més impopular de Grècia. Amb l’excusa de salvar el seu país ha vist com de dubte en dubte el que realment interessava era salvar els bancs dels països de la parella.

En una entrevista a un setmanari francès un dels magnats grecs, que té la seva fortuna fora del seu país, s’atrevia a donar lliçons tot dient que calia aplicar durament els acords aprovats per redreçar l’economia grega i que calia fer un esforç per salvar el futur. L’entrevistador no va gosar fer la pregunta que qualsevol persona sensata li faria: I vostè que fa per salvar el seu país?

La Unió Europea està segrestada pels governs i aquets pels mercats.  LA SOLUCIÓ NO ÉS MENYS DEMOCRÀCIA.

Defensar el referèndum no és l’apocalipsi, no significa la vinguda de l’anticrist, és posar les coses al seu lloc.