dimarts, 17 d’abril de 2018

Militarisme, un mort amb bona salut.



Surto de la comissió de defensa del Congrés amb la convicció de que son pitjors els militaristes que els militars. És a dir, aquells civils que amb l’adulació i paraules falsament castrenses respallen als uniformats perquè assumeixin un paper polític que no els correspon. Lamentablement aquesta visió que tant mal ha fet en la nostra història, és encara present en ple segle XXI.


El clericalisme, amb menys força, seria part també d’aquest confusió política, malgrat que sempre - i especialment a les nacionalitats-  l’església ha jugat un paper més plural, malgrat el nacional-catolicisme dominant, a redós del poder polític. Un i altre perviu en el vell PP i persisteix en Ciudadanos.

L’estat juga el paper de refugi i amalgama de tots ells i la monarquia borbònica esdevé un fidel reflex i aixopluc d’aquestes actituds  miserables. Avui per avui som com l’oli i l’aigua, d’ací la no negociació que l’estat ens ha ofert en tots aquests anys. Aquella alternativa republicana i socialista que intentà bastir una alternativa fa 87 anys sembla que va desaparèixer a les cunetes i a l’exili.

És cert que hi ha bona gent a Espanya que  no combrega amb el que els hi diuen i amb qui ho diu, me’ls trobo pels carrers de Madrid, però no s’albira una aliança política capaç de fer front a la dreta, la vella del PP  i la remasteritzada de Ciudadanos. De nou caldrà continuar, més sols del que voldríem, però més segurs del que volem. Els presos i les preses, els exiliats, ens marquen el camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada