Molt de temps sense escriure

 

Per casualitat he repassat el bloc i me’n he adonat que la darrera entrada era del desembre del 2018…par a reflexionar.  I això és el que he fet. Primer de tot constatar que el fet d’estar jubilat i d’actuar com a tal no m’ha impulsat a posar negre sobre blanc les meves vivències quotidianes pel fet de ser molt personals i al meu parer sense rellevància per a altri. A més aquest bloc tenia un sentit pel fet de tenir una vida pública com a resultat de la voluntat dels meus electors i això comportava una obligació que em vaig imposar de comunicar els fets i reflexions que creia rellevants per al meus conciutadans. Tot polític, al meu parer, ha de saber comunicar el que fa a tots aquells que ho vulguin saber i això és el que vaig fer.

Quan fas política aquesta t’absorbeix molt i quan la deixes de fer, cada dia que passa la veus més llunyana. Pot ser sigui el resultat de com es fa la política ara, bé des de fa un temps…El perill doncs és que la política esdevingui el que fan els polítics i acabi interessant solament a ells. En una societat democràtica la política és un àmbit per a resoldre problemes mitjançant la representació dels ciutadans en el seu representat. Els partits en son el mitjà que promou la seva organització i vehicula propostes de govern per a ser referendades per una majoria. Més bé que malament o a voltes més malament que bé aquestes son les claus del sistema. Infinitament millor que les dictadures, on no tens ni veu ni vot.

Però funciona doncs, més malament que bé, quan l’elector es distancia del sistema i veu la política com quelcom aliè si no com a quelcom negatiu. El enemics de la democràcia fan tot el possible per que així sigui, però quanta responsabilitat recau en els polítics demòcrates quan s’obliden dels electors que les han donat la responsabilitat que exerceixen? No tots son iguals, hi tant, he conegut i conec gent molt honesta que fa política, però si no es vigila acabes arrastrat pels que no ho son, o senzillament pels que fan de la política un mitjà per viure.

Aquest distància que com a jubilat he agafat de la política em permet -sempre es bo veure les coses amb una certa distància-  fer aquestes reflexions i si a algú l’interessen pot ser continuï escrivint. Vosaltres direu.

Governar en temps de pandèmia…

 

 

Governar no és pas fàcil i menys en temps de pandèmia, però el que sembla una obvietat a voltes no ho és tant en la mesura que els canvis, sovint necessaris per adaptar-se a aquesta realitat, resten llastrats pel síndrome de campanya electoral permanent a la que aquest temps que vivim ens te acostumats. La incompetència, és a dir la manca de preparació per a realitzar una activitat, pot romandre pel temor a que el canvi necessari pot ser interpretat com una debilitat política i conseqüentment bloqueja la substitució necessària.

És cert que governar és més una acció col·lectiva que no pas individual, però el paper de dirigir equips si que ho és d’individual. I no pas tothom en tot moment ho sap exercir de forma eficient. El responsable ha de ser polític? probablement, però no qualsevol tipus de polític. No li ha de fer por prendre aquelles decisions, un cop escoltat el seu equip, que a curt termini poden tenir la contestació de sectors influents i en no pocs casos la pressió del seu propi partit. Les bones decisions sobre temes importants no es noten mai a curt termini com a molt a mitjà i sovint a llarg termini.

La impaciència per obtenir resultats ràpids porta a decisions contradictòries i a la desconfiança de la població a la que vols adreçar-te. Ser rigorós tot perseverant en l’objectiu marcat i flexible en les formes és un binomi difícil d’aconseguir i encara més de mantenir. El secret està en qui pren les decisions i en l’experiència que tingui en resolució de problemes. L’experiència és imprescindible però no suficient si no saps escoltar i dirigir equips amb gent tant o més qualificada que tu mateix.

Si observem que estan fent els governs de tots els països front a la COVID19 trobarem més desconcert que eficiència, més por que seguretat, més autoritarisme que confiança, això ens podria consolar al no ser una excepció negativa, pot ser, però un sempre voldria que en el seu país predominés més l’autocrítica que la comparació enganyosa de lo malament que ho fan els altres.

A més republicà, més independentista.

 

 

Soc independentista però no soc nacionalista, m’explicaré. Perquè soc  independentista? Ara que per edat tinc més passat que futur, soc procliu a analitzar, en la meva vesant social i política, el que he fet i com ho he fet i sempre trobo un comú denominador que m’ha impedit culminar propostes i accions -a part de les meves limitacions personals- xocar amb un marc legal i unes competències econòmiques sempre  llastrades per l'estat espanyol, que no respecta les minories nacionals que te i actua econòmicament de forma extractiva de la perifèria cap al centre. Marcat per un atàvic autoritarisme que exclou qualsevol alternativa de canvi que no sigui cosmètic. Per aconseguir el que vull -benestar i llibertat- necessito un nou estat, república i profundament democràtic, i aquest desig em porta indefugiblement ha constituir la república catalana. Per això estic independentista.

I perquè no soc nacionalista? Doncs no em crec superior a ningú, ni crec que la meva comunitat sigui superior intrínsecament a cap altre comunitat. Perquè quan parlo d’estat espanyol i manifesto que no vull viure sota la seva tutela, no menystinc ni insulto als que es senten espanyols i hi volen viure. Perquè en la meva nació no vull uniformitat, que tothom pensi igual com jo. Perquè sempre he pensat que on tothom pensa igual ningú pensa gaire. Si m’he sentit minoria nacional no respectada vull el màxim respecte per aquells que no se senten independentistes. La casa que vull, el país lliure que desitjo, hi cap tothom.

Per tot això soc republicà. Perquè crec en l’individu, en la seva creativitat, en la seva llibertat i alhora en la seva responsabilitat comunitària. República vol dir comunitat de dones i homes lliures, on ningú es més que ningú. On els dret no es queden en el paper ni s’apliquen arbitràriament. I els deures tels exigeixes i tels exigeixen. És cert que com molts conceptes, el nom no fa la cosa. Però han estat repúbliques les que més si han aproximat a aquest ideals i han estat republicans els que han lluitat per aconseguir-los.

En definitiva com més republicà em sento més independentista soc.

Cal prendre partit

 

 

“Prendre partit”, es una frase que sempre m’ha agradat, representa el contrari de la indiferència, afirma la necessitat de que un mateix forgi el seu destí, és a dir, formi part de la solució dels seus problemes. Prendre partit no és fàcil. T’has de mullar i a voltes deixar l’espai confortable del que no sap o no respon. Ara bé, sempre he tingut present que la reflexió ha de precedir a l’acció. Que prendre partit ha de ser més una conseqüència del seny que de la rauxa. I mai, mai deixar d’escoltar els que tenen altres opinions, perquè hi pots trobar un millor parer.

Fer partidisme és el contrari, al meu parer, a prendre partit. En el primer cas la reflexió es desa en un calaix, predomina l’antagonisme fanàtic al debat de les idees, el seguiment cec a la lucidesa de l’anàlisi empíric. En el segon cas hi ha un posicionament autocrític del teu comportament fins aleshores i una necessitat d’intervenir en una realitat que sempre es complexa. De fet, prendre partit no és creure que has trobat la veritat, tant sols és un camí per apropar-te a ella.

En el mon real no és fàcil prendre partit ho es més seguir el partit, ho per dir-ho més senzill, l’adhesió és més fàcil que la col·laboració. Ací entrem en un altre conflicte d’interessos, el que te a veure entre el que és individual del que és col·lectiu. Si bé comparteixo l’expressió del poeta Joan Brossa quan deia que “ú no és ningú”, és imprescindible un ambient de col·laboració en el comú per a que frueixin les potencialitats individuals. Els equips d’investigadors en son un exemple.

El gran repte dels partits polítics al segle XXI – bé, aquells que volen ser transformadors d’un present injust- és el potenciar la democràcia interna i la capacitat col·lectiva que no exclou els lideratges però defuig el personalisme, promou el debat i fomenta l’autocrítica. Fer més fàcil en definitiva que els individus prenguin partit al reconèixer que aquest pas, no pas fàcil, és correspost per unes estructures que ho faciliten. Tot i que encara hi estem lluny, confio en les noves generacions, en el seu compromís que em porten a veure el got mig ple.    

El trumpisme i la toxicitat política

 

 

Trump no renovarà com a president dels EE.UU. Malgrat els escarafalls i el postureig per a no reconèixer que ha perdut, la diferència de vots en els estats en litigi es prou àmplia com per a descartar un tomb provocat per sentències judicials. És cert que, al no repetir, tindrà una altre oportunitat per a tornar-se a presentar d’ací a quatre anys i caldrà que Biden-Harris ho facin molt bé o el coixí de 70 milions de vots que te Trump pot imposar-se, si la frustració de les expectatives porta a un sector que ha votat demòcrata a abstenir-se en el futur.

Però això ho anirem veient en aquets propers quatre anys. El que ens ha quedat avui -em temo que serà persistent- és el trumpisme, que no és solament una dolència nord-americana. Tampoc es solament populisme, malgrat te algunes de les seves característiques, ni exactament feixisme, tot i mantenir bona part de les seves fòbies i agressivitat, és sobretot, al meu parer, un moviment reaccionari adaptat a les pors del segle XXI.

Reaccionari des del conservadorisme social, el proteccionisme econòmic i l’exclusió de les minories de tota mena. Veu en l’exterior enemics, però també a l’interior, fent del que no pensa com ells no pas un adversari sinó un enemic. Qualsevol mitjà és legítim, fins i tot la mentida, per a combatre al conciutadà que veus com a enemic. Encara més, fas de l’enemic interior, el de casa, el principal a abatre, el més perillós.

Aquesta toxicitat política és un virus per a la democràcia i destrueix alguns des seus principis bàsics que es fonamenten en la confiança en el sistema electoral i l’acceptació dels resultat malgrat aquests no et siguin favorables. Tota elecció tensiona la ciutadania, però el fet de que les eleccions siguin periòdiques et fa confiar en un resultat present o futur diferent, acceptant que guanyar o perdre no és tot o res. I que qui a votat diferent que tu avui, pot fer-ho al teu costat demà. Les raons, el dialogar, el voler convèncer s’imposa a l’exclusió de l’altre i enforteix i valida el consens social i polític.

No serà fàcil desempallegar-se de la toxicitat política, la tenim també a casa nostra i ha penetrat dins, ben dins, d’un sector de la ciutadania, pot ser minoritària però estrident i persistent que contamina bona part de l’arc polític.

El trumpisme ha guanyat, Trump encara no ho sabem…

 

Escric aquestes paraules en un moment d’incertesa sobre el resultat de les eleccions presidencials nord-americanes. Incertesa sobre qui serà president però amb una afirmació clara el trumpisme ha guanyat. Victòria trumpisme com a moviment polític i social que ha vingut per quedar-se. Un neo-populisme que posa de manifest una evidència, la debilitat de la democràcia en aquest nou segle que ens ha tocat viure.

El professor Daniel Innerarity, ja fa quatre anys en explicava en un llibre dels que tinc com a capçalera, “Política para perplejos”, que el fenomen Trump es tant resistent per la interacció de quatre factors: el desconcert de les elits, la cultura populista del vell jeffersionisme, el capitalisme de la globalització financera i un esgotament del paradigma multicultural. Aquest anàlisis és fa més actual que mai a la llum dels resultats avui de Trump.

A ningú se li pot escapar que la crisi de la democràcia americana te un efecte multiplicador i facilita el que Alba Sidera, corresponsal del Punt a Roma, anomena com a “feixisme persistent”, a escala europea. El feixisme ni es crea ni es destrueix, solament es transforma. I les seves mutacions debiliten tant les democràcies més recents com les més arrelades.

D’ací unes hores, o pot ser dies, sabrem qui és el president dels EE.UU pel propers quatre anys. Però sigui quin sigui el resultat, òbviament prefereixo que no sigui Trump, el mal està fet i , avui per avui, no veig que hi hagi ni el més mínim símptoma de que hem après dels errors i que al feixisme, també el de nou tipus, solament se’l guanya combatent-lo. I el combat solament es pot guanyar amb una amplia aliança democràtica que transformi les arrels socials, econòmiques i culturals que ens han portat a aquesta perillosa situació.

Cal més respecte per la ciutadania

 

La pandèmia s’estén i un altre cop els que no entenem de mesures de lluita contra les epidèmies -que som la gran majoria- tenim la impressió de que les que es fan i desfan tenen molt de prova i no sempre rectificació per la manca de consens clar en el mon científic i de tacticisme en el mon polític. I, cal dir-ho també, una escena mediàtica,  amb contades excepcions, que ha d’omplir i vendre els seus espais amb soroll i xarrameca.

Ni ací ni arreu hi han solucions clares, ni full de ruta contrastat, solament cal veure països que en la primera onada se’n sortiren prou bé i ara acumulen més problemes que mai. Xina  és una altra cosa, per cultura ancestral i per un sistema polític que els occidentals no acceptaríem de cap manera. També amb matisos bona part dels països del llunyà orient. Ni tampoc som un arxipèlag ben administrat com Nova Zelanda, solament cal comparar-la amb la seva veïna Austràlia.

Al meu parer, la desafecció democràtica pot esdevenir, més enllà de la desgràcia dels que pateixen els efectes més durs de la pandèmia, tant sanitaris com econòmics, la darrera conseqüència negativa, fruit del pessimisme que genera aquest maleït virus. Pot ser no tenim els governants més preparats per liderar la lluita contra la pandèmia…pot ser. La por a ser impopulars marca una manera de fer política dels nostres temps i en temps d’incerteses -malgrat els experts , no sempre d’acord- fan de les seves decisions quelcom sempre provisional i mal explicat.

El ciutadà compleix en general el que li diuen, però els que no compleixen tenen l’excusa perfecte per a qüestionar el que la majoria intenta -sovint rondinant- portar a terme. Per això es fa més necessari que mai deixar les picabaralles públiques, ací i a Madrid. No solament per la vergonya que fan, sinó especialment per que son una manca de respecte greu a la ciutadania.