Un 14 d’Abril, on tot fou possible!

Un dia com avui fa 86 anys començà un somni, uns dies, pocs, Catalunya fou un estat, una república catalana, que dona pas a la restauració de la Diputació del General, com a resultat d’una gran generositat, d’una generació que cauria anys després sota les bombes i els fusells dels que es negaren a perdre privilegis a Espanya i ací.  L'enorme deute amb els que varen morir o malviure a l’exili exterior o interior, ens porten avui a tornar amb esperances renovades a fer possible de nou aquest somni.

Dies confosos aquests del 14 al 17 d’abril. Amb una muntanya d’anècdotes. Aquesta cadena d’esdeveniments ha amagat sovint el fet que un home va ser capaç de ser prou clarivident per anar concretant dia a dia superant les incerteses dels esdeveniments, les dificultats que se li presentaren. Va ser obeït, perquè era el que tenia més clar que havia que fer: Francesc Macià.

Les ordres de Macià son clares, però res no estava preparat i si ho hagués estat hauria quedat inoperant al moment. Calia ser prudent, esperar i alhora decidir. La situació fou d’una dificultat extrema. És aleshores que apareix l’estadista. Envoltat de persones capaces, comença la batalla de la comunicació, jugant amb les paraules de les seves dues proclamacions –a l’Ajuntament i a la Diputació- , precisa el que està fent “ República catalana com a estat integrant de la federació Ibèrica”. La formula legal és magnífica es desmarca d’Espanya, parlant de federació ibèrica, i permet que tot sigui possible, doncs qui te ara la sobirania és l’estat català.

La negociació posterior consolidarà les repúbliques, amb una fase transitòria que les Corts republicanes posteriors, amb el centralisme de nou enfortit, no culminaran. Però el camí s’ha dissenyat i l’experiència permet albirar que tot es possible. Avui i ara en som els hereus. Si no defallim com a poble i qui te les responsabilitats actua amb paciència i fermesa. Visca la República Catalana, ahir i avui!