Govern per a fer què?

Reconec que no és fàcil, front a un adversari tant potent i amb tants pocs escrúpols com l’estat espanyol, encertar amb l’estratègia  adequada. La força de la raó, la resistència pacífica, han estat instruments clars i útils...menys encertada, al meu parer, una certa tendència a l’excés de simbolismes i les astúcies exagerades. És cert que no  hem partit de zero i malgrat les insuficiències des del  govern de la Generalitat hem pogut avançar, el que des del carrer per si sol no hagués estat possible. Però què fer ara?

La resposta no és facil, perquè no depèn dels que fem nosaltres solament, també de l’adversari. I aquest,  avui per avui,  te com a objectiu principal mantenir o assaltar el poder de l’estat - PP i Ciudadanos- més que solucionar la qüestió catalana. Aquesta esdevé un instrument per tirar-se el plats pel cap, i és en aquest sentit que la nostra acció no pot raure en els gestos que esdevenen caldo de cultiu per a la propaganda dels adversaris, sinó en accions que consolidin la nostra força.

L’Estat no es solament ni fonamentalment el virrei i les forces de seguretat ací presents, ni tants sols el palmeros de les sucursals del partits estatals a Catalunya. Son veritablement els poders de l’estat i dels lobbys que li donen suport, que des de Madrid irradien a tota la península. Un poder molt potent, no invencible, però indestructible a camp descobert. D’ací els més de 300 anys que portem sotmesos.

Mai però s’havien trobat en front amb una massa crítica tant potent a Catalunya que els hi fos hostil. Ni que tingués en els seves mans tant instruments de confrontació. L’1 d’octubre i les eleccions del 21D, en son prova fefaent. No ens han vençut, però no hem guanyat. Sense acumular més forces podem perdre, per això cal govern, cal eixamplar la nostra massa crítica independentista i republicana. Usar tots els dits de la ma, tots els instruments per a resistir i avançar, quan l’accentuació de les contradiccions del adversari ens ho faciliti.

L’acció col·lectiva és la nostra fortalesa.

A l’espera del nou govern, ja tenim president de la Generalitat. Soc d’una generació que va lluitar pel retorn d’aquesta institució i se el que va costar recuperar-la. Que estigui en mans del PP es inadmissible. Quan sento des d’un sector de l’independentisme menystenir el seu valor em resulta inacceptable. Cert que volem república però aquesta no la construirem del no res.

Fer el republicanisme gran, amb els vímecs del vell independentisme es necessari però no suficient. La incorporació de centenars de milers de persones aquests darrers anys en la lluita per la independència ens confirma que aquest és el camí, però el vertigen en que ens hem mogut ha fet més senzill dir el que molts volien escoltar que el que realment succeïa. 

Convertir el procés en processisme ha estat la temptació dels que no volien perdre poder pel camí. Els malentesos, les contradiccions entre les diferents forces polítiques, al bell mig de la confrontació amb l’estat, s’han mogut en aquests paràmetres. Quan la repressió s’ha desfermat, més forta del que molts pensaven, ens ha unit de nou, però no ha fet desaparèixer les contradiccions.

Jo tinc una cultura política que s’ha malfiat dels lideratges exagerats. Mai em va agradar el pujolisme, entre altres coses, per això. Els nostres veïns al nord i a l’oest en son propicis, malauradament nosaltres també. Seguiré lluitant en el camí difícil que tenim per davant i desitjo que amb l’acció col·lectiva del govern i del carrer superem tendències que ens empetitirien com a moviment i, el que es pitjor, impedirien aconseguir la república.

Del 14 al 17 d’abril: els dies de la República catalana.

La nit del 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente del Gobierno Porvisional: Esquerra Republicana de Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monarquicos. Esquerra Republicana de Catalunya saluda al presidente del gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo de nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana” Durant el 13 al carrer, es sentien cada cop més el crits de “visca la República i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”.

Sovint confosos en una muntanya d’anècdotes, la successiva cadena d’esdeveniments produïts aquells quatre dies d’abril, ha amagat el fet que sense una estratègia decidida hagués estat impossible el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i la possibilitat d’un pacte, de tu a tu, amb el govern provisional de la República espanyola.

Mentre que a Espanya continua vigent la monarquia, el matí del 14, a Catalunya, Companys n’havia canviat el règim polític, proclamant la república i Macià l’estat, al proclamar la república catalana. Al dia següent la República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí. Els passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la República a tots els indrets del país.

Però des del primer moment, Madrid recela de la República catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s’hi oposen rotundament. La pressió creix per moments i sembla que pot fer perillar la mateixa república. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. Macià aleshores cerca entre els seus col·laboradors els que puguin anar a Madrid. Es reuneixen amb una delegació dels republicans espanyols i arriben a una acord.

El 17 serà el darrer dia de la República catalana i el primer de la Generalitat de Catalunya restaurada després de molts anys. No es tracta de comparar el present amb el passat però si d’entendre que hi ha un fil roig que els uneix i que ens explica com a poble. Audàcia i pragmatisme, sempre sumar i seguir. Recordem avui amb afecte i admiració a Macià i a Companys.

Escriure, Jordi, escriure...

Escriure, escriure , escriure ...una bona recomanació per aquells que des de l’activisme han accedit a les administracions públiques com electes i amb errors i encerts han copsat les limitacions i les potencialitats dels àmbits representatius. Reflexionar, cercar nous paradigmes teòrics, que reforcen l’experiència i et permeten nous reptes. Ahir a la 22, Jordi Navarro ens presentava el seu llibre: República i Ecologia.

Un llibre ben fet. Les seves 287 pàgines de densa informació són alhora fàcils de llegir, no és habitual aconseguir-ho. És mèrit de qui porta anys explicant el que creu i enfortint teòricament el que pensa. Espero davant d’unes braves de can Manolo, a la plaça Assumpció, tenir l’oportunitat de nou de compartir amb vells amics el que aquestes planes em, ens, motiven.

Una de les virtuts que hi he trobat és que defuig de la superioritat moral, que tanta gent de les esquerres traspua conscient o inconscientment i els allunya del comú de les persones, explicar no es pontificar i ser avantguarda no substitueix el fet que els canvis veritables, els que es consoliden,  necessiten de la majoria de la gent. Empatia i voluntat de convèncer és el secret.

Diuen que la reflexió ha de precedir a l’acció, hi estic d’acord. Però també de l’acció, del seu anàlisi, ha de sorgir la necessària reflexió que ens permeti avançar, defugint de tòpics i paraules sovint buides. La república que somiem es construirà amb moltes veus, amb molts matisos i d’entre ells els que somia i escriu en Jordi serà imprescindible.

23-M. Perseverança i unitat.

23-M, una altre data a tenir present en la nostra lluita per la llibertat, per a poder decidir el nostre futur, per a construir una república. La posada en presó del candidat a president de la Generalitat al bell mig de les sessions d’investidura, la detenció també d’altres ex-consellers, de l’anterior presidenta del Parlament i l’exili forçat de la secretaria general d’ERC en una nova onada repressiva de l’Estat que el separa del sistema democràtic que hauria de garantir.

Una salvatjada que és també un gran error i recorda al que encertadament fa pocs dies recordava en un article de premsa l’historiador Borja de Riquer del “govern nacional” encapçalat per Maura el 1918, ara fa 100 anys! És continuar la cursa repressiva iniciada el 20 de setembre de 2017, però corregida i augmentada. Del escrits poc jurídics, que tenen més de pamflet que de fonament probatori, del senyor Llarena, es dedueix que el que volen es acabar amb l’independentisme en el seu àmbit institucional.

Tenir nou govern es imprescindible. Que si per si mateix no és suficient, òbviament, per a arribar on volem, la república, és del tot necessari per a reduir l’abast d’actuació impune de l’estat a Catalunya. És recuperar la Generalitat, que no és només una autonomia. Representa un fil històric i un seguit d’instruments de govern imprescindibles per acumular forces. L’1 d’octubre no s’hauria pogut fer sense govern, les noves finestres d’oportunitat que es puguin obrir en el futur també el necessiten.

Noves incerteses tindrem a l’exterior, detencions i decisions judicials d’extradir o no als nostres exiliats, ens caldrà enfortir la unitat independentista i vertebrar al seu voltant un ampli front democràtic contra la repressió i per la recuperació de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Perseverança i fortalesa, unitat en el govern i en l’acció antirrepresiva. Menys tacticisme i millor estratègia.

Dir la veritat, coratge i refer la unitat.

La política espanyola està crispada, no solament pel tema català on la continuïtat del 155 impedeix l’aprovació de pressupostos, també pels dubtes i contradiccions dins el bloc del 155, on tots es miren de reüll i no pas poques vegades s’atonyinen tots contra tots. Aquest setmana les pensions i l’anomenada “presó permanent revisable” ha fet aflorar aquestes contradiccions.

La manca d’un full de ruta comú del bloc independentista, malgrat els intents contradictoris que hem viscut fina ara, no ens ha permès aprofitar totes aquestes contradiccions del bloc dominant a Espanya. Es cert que si alguna cosa els fa formar unànimement, oblidant momentàniament les seves diferències, és el temor a qualsevol iniciativa unitària que provingui de Catalunya. La Unitat es el que els hi fa més por, d’ací tots els esforços emprats per a trencar-la. L’empresonament de dirigents clau de partits i moviments socials va en aquest sentit i malauradament, per ara,  els hi surt bé.

Sense organització no és possible cap transformació i menys de l’envergadura de l’objectiu que els independentistes ens hem proposat. Organització i autoritat, la que surt de la confiança en el lideratge, vertebren les adhesions individuals i col·lectives, plurals i sovint contradictòries, d’un moviment de llarg abast. Ara patim una crisi tant de lideratge efectiu –en el territori, el que abans a la clandestinitat anomenavem l’interior per a contraposar-lo a l’exili- com d’estratègia unitària de les tres organitzacions polítiques i les dos socials que han treballat fins ara  -amb contradiccions- per un objectiu comú, ideal, la República.

La proclamació d’aquesta el 10 i 27 d’octubre, però sense efectes jurídics ni control efectiu al carrer; el 155 amb el domini de la Generalitat per l’estat sense resistència activa; l’auto-dissolució de fet del govern que ja no tornarà a reunir- se, per que uns, la majoria, son empresonats i els altres s’exilien...ens porta, sense un anàlisi suficient del que va passr a unes eleccions autonòmiques que tots accepten. I es guanyen! Amb una recomposició electoral del bloc independentista contradictòria, de difícil diàleg, amb ells líders empresonats o a Bèlgica.

Contradiccions en el relat, perquè el vell no serveix però el nou encara no ha aparegut amb prou força, ens porta a la situació d’avui. Hem de ser més, però  hi ha el perill que restem i no sumem. La lluita antirepressiva serà clau perquè l’estat no pararà, el govern de la Generalitat s’ha de recuperar però per si sol és insuficient i si no es recomposa la confiança de la gent en els seus representants  ens dividirem,  pas previ per a la derrota. Estem a on mai fa uns anys hauríem pensat arribar, tant lluny i tant ràpid, però som tot just al peu de la muntanya. No per a quedar-se passius sinó per agafar forces per fer el cim. Dir la veritat,  lluitar amb coratge i refer la unitat és el camí, al meu parer,  al que han de comprometre’s aquells que donin el pas per a liderar l’independentisme.

Que les diferències no ens divideixin, que l’obcecació no ens paralitzi.

Soc d’aquells que creu que més enllà de les diferències, que mai hem amagat, dins del camp independentista, s’acabarà consolidant l’ètica de la responsabilitat. Hem arribat molt lluny en suport popular, organització i resultats electorals. Ens manca però eixamplar social i territorialment la nostra majoria. Rajoy no ha guanyat, però l’Estat no ha perdut. Si assumim aquestes constatacions, ens impliquen nous reptes per a aconseguir, amb mitjans renovats, el que ara no te marxa enrere, la República catalana.

Caldrà renovar acords i llimar desacords entre les tres forces que ens donen la majoria parlamentària. Ser més cauts en llançar acusacions sense el filtratge de la responsabilitat compartida. I ser conscients que si no es var anar a la confrontació directe al carrer amb l’estat, per fer efectiva la proclamació de la república en el seu moment, fou per que la resposta de l’estat –cruenta- no es podia assumir. Ara caldria explicar si es donen noves condicions per assumir-la.

La sortida de Catalunya del President i la presó del vicepresident marquen una realitat. L’exili i la lluita a l’interior. Mantenir un president a l’exili en el temps solament és possible si a l’interior tenim prou instruments per a mantenir vius els nostres anhels i construïm els camins definitius pel nostre alliberament.

Legitimitat a l’exterior i govern efectiu a l’interior, no son incompatibles sinó necessaris mútuament. President executiu (conseller en cap de fet) a l’interior i President legítim a l’exterior no son incompatibles. Espero que com en tants altres moments ens en sortim. Ni l’obcecació, ni el sectarisme, mai ens han ajudat. De fet alguns dels més sectaris avui, defensaven altres coses i altres persones, fa un temps, amb la mateixa obcecació.

Però atenció, malgrat ens en sortim, encara ens queda el pitjor. Articular la lluita contra la repressió d’un estat acostumat solament a firmar la pau quan el contrari està vençut i desarmat, i quan les tropes nacionals han aconseguit els seus darrers objectius. Aleshores per a ells acaba la guerra i per als vençuts comença la nit més llarga. Units i eixamplant, lluitant i construint, no els hi permetrem que la història es repeteixi.

Un 14 d’Abril, on tot fou possible!

Un dia com avui fa 86 anys començà un somni, uns dies, pocs, Catalunya fou un estat, una república catalana, que dona pas a la restauració de la Diputació del General, com a resultat d’una gran generositat, d’una generació que cauria anys després sota les bombes i els fusells dels que es negaren a perdre privilegis a Espanya i ací.  L'enorme deute amb els que varen morir o malviure a l’exili exterior o interior, ens porten avui a tornar amb esperances renovades a fer possible de nou aquest somni.

Dies confosos aquests del 14 al 17 d’abril. Amb una muntanya d’anècdotes. Aquesta cadena d’esdeveniments ha amagat sovint el fet que un home va ser capaç de ser prou clarivident per anar concretant dia a dia superant les incerteses dels esdeveniments, les dificultats que se li presentaren. Va ser obeït, perquè era el que tenia més clar que havia que fer: Francesc Macià.

Les ordres de Macià son clares, però res no estava preparat i si ho hagués estat hauria quedat inoperant al moment. Calia ser prudent, esperar i alhora decidir. La situació fou d’una dificultat extrema. És aleshores que apareix l’estadista. Envoltat de persones capaces, comença la batalla de la comunicació, jugant amb les paraules de les seves dues proclamacions –a l’Ajuntament i a la Diputació- , precisa el que està fent “ República catalana com a estat integrant de la federació Ibèrica”. La formula legal és magnífica es desmarca d’Espanya, parlant de federació ibèrica, i permet que tot sigui possible, doncs qui te ara la sobirania és l’estat català.

La negociació posterior consolidarà les repúbliques, amb una fase transitòria que les Corts republicanes posteriors, amb el centralisme de nou enfortit, no culminaran. Però el camí s’ha dissenyat i l’experiència permet albirar que tot es possible. Avui i ara en som els hereus. Si no defallim com a poble i qui te les responsabilitats actua amb paciència i fermesa. Visca la República Catalana, ahir i avui!

Hi ha una República possible...la Catalana!

Hi ha a Espanya un moviment popular majoritari que defensi la República? No, rotundament. Fins i tot Podemos i les seves confluències no en fan esment, malgrat algunes de les veus dels que la composen. Aleshores poc enténc el supeditar una República catalana a un règim, l’Espanyol, que difícilment deixarà de ser una monarquia, i no pas una qualsevol, doncs  te origen en la restauració per Franco en la “ley de sucesión” i consolidada en la constitució del 78 com un fet acomplert i sense possibilitat de tria.

Situar una possible república catalana - ací, a Catalunya,  és àmpliament majoritari l’esperit republicà- a un estat indefinit que difícilment ho pot acceptar al ser monàrquic, es un somni o una collonada? Possiblement tant com pensar que majoritàriament el poble espanyol avui acceptaria un referèndum, de separació de Catalunya. El 80 per cent a favor del referèndum a Catalunya esdevé -si li trèiem els electors catalans-  un 80% en contra a Espanya.

Serà que una part dels que ho diuen no el volen el referèndum i menys la independència, si més no ara i qui diu ara vol dir en els propers anys? Creuen que un canvi de govern autonòmic, on hi siguin ells, es suficient, per arreglar-ho tot! Ni recorden els límits dels passats tripartits, ni els que tenen els governs progressistes com el de València i Ses Illes. Inestable, mal finançats i amb el recurs constant del govern central al tribunal Constitucional paralitzant lleis.

Sense confrontació l’estat no cedirà en res i avui la única important i que fa tremolar les arrels del sistema és la catalana. Però hi ha revolucionaris que no ho volen veure...El que es veu clar en les corts de Madrid ací es dilueix en velles fòbies i amb rancúnies paralitzadores. Per canviar el món no es suficient canviar-se el nom! Cal una estratègia clara i sempre, sempre, una política d’aliances. Ho vaig aprendre al PSUC de dirigents que comparats amb els actuals eren gegants!

El procés s’acaba, la República es a punt!

He llegit que els anys èpics per fi s’acaben, però ho deia no algú que ha lluitat sinó un que fa la crònica per un diari que com els seu cap Cebrián ha fet una viatge d’anada i tornada a l’autoritarisme centralista habitual en la història contemporània espanyola. Quan diu que s'acaben, vol dir que serem els demòcrates derrotats. Una crònica, o contra-crònica a l’acte que ERC, amb gran sobrietat, protagonitzà multitudinàriament a Barcelona ahir. Desitjos d’uns pocs versus realitat construïda amb moltes i moltes mans!

El d’ahir no era un acte aïllat, culminava centenars d’actes amb el nom de la República que volem, on sectorialment i per tot el país s’han anat engranant propostes i perspectives de futur. Ha servit per a mobilitzar un actiu imprescindible en els temps que s’acosten. Un cop més la realitat publicada s’allunya de la realitat social, tant més quan més lluny està aquesta de la ciutat de Barcelona i del seus mitjans.

Quants coneixen que la Garrotxa és avui una de les comarques més industrials i exportadores de Catalunya? A Madrid no en tenen ni idea, os ho puc assegurar, però i a Barcelona? Ensimismament de l’opinió publicada i d’una part important de la vella i nova classe política. Catalunya va molt més enllà de les línies de metro que conflueixen a la plaça de Catalunya de Barcelona. És un país divers, mutifacètic i acollidor, treballador i actiu, amb unes enormes ganes de prosperar i alhora solidari.

Avui la mobilització popular, si POPULAR, com va deixar molt clar Joan Tardà, protagonitza el més gran moviment europeu per la llibertat i la democràcia. Si, no agrada al poder, el d'allà i el que talla el bacallà ací, als que el tenen o en viuen a redós, però les seves il·lusions, que aquest desapareixi, xoca amb la dura i crua realitat, ja os podeu posar fulles, la lluita per al independència de Catalunya té més bona salut que mai!

Ni competències, ni incompetències

Malgrat el títol no entraré en interpretar la intervenció d’Ébole del dissabte passat. Cadascú es propietari de les seves paraules, clares o ambigües, en un moment polític on la polarització ens dificulta la percepció dels matisos. Sé quin és el meu adversari principal i es d’aquest del que parlaré avui, el govern del Partit popular. Si algú ho dubte, escolteu el discurs de Rajoy en la cloenda dels seu congrés on el varen aclamar.

Ni un mil·límetre es volen moure i parlen d’amputació, intentant fer creure a l’opinió pública espanyola que la nostra demanda de referèndum és una acció violenta. Fan un relat victimista on el govern es defensa de l’atac d’uns catalans enganyats pels seus dirigents. Fan tot el possible per a que les seves futures accions, aquestes si violentes, es vegin com un rescat dels hostatges, el catalans, en mans dels terribles independentistes.

S’estan gastant molt calers, en la intoxicació i en introduir tota mena de bulos i provocacions, a voltes troben un terreny abonat en els impacients i els sectaris, especies més abundants del que voldríem. Però més enllà de la confusió o de facilitar debats estèrils, el nostre futur depèn de la nostra responsabilitat i no valdran excuses, per fortes i reals que siguin.

Més enllà del nostres errors, incompetències, i de la manca de competències per abordar tot allò que és necessari, precisament perquè fem un anàlisi autocrític de ambdues coses, cerquem una sortida democràtica, el referèndum, que ens permeti albirar, si la majoria ho vol, una república catalana, fruit dels esforços col·lectius i amb voluntat de superar els errors del passat.

El 2016 s’esgota i el 2017 està a punt de començar!

Han passat moltes coses en aquests 365 dies que estem a punt de completar. Internacionalment nefast, estatalment bloquejat i nacionalment esperançador. Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει: "Tot flueix, res no s’està quiet" –deia Heràclit- segur que molts ho recordeu de les classe de filosofia. La dialèctica, els principis filosòfics més desconeguts pels polítics espanyols, per als quals tot es immutable en la mesura dels seus interessos.

Negar la realitat si aquesta no està d’acord amb el que et convé. Els estats son immutables, diuen, en una Europa, que s’han fet i desfet amb una velocitat vertiginosa. La constitució és immutable, quan n’hem tingut des del segle XIX, vuit no comptant òbviament els períodes d’absolutisme i dictadures on també hi havien “lleis immutables”. Diuen que la ignorància es cura llegint, però no pas el Marca, com a lectura de capçalera.

Es cert que una Unió europea en crisi i un EE.UU dirigits per un personatge barreja de “tio Gilito” i “Al Capone” no ens donen gaire tranquil·litat, però fa cent anys ens trobàvem en plena primera guerra mundial! Qui s’atreveix a dir que els temps passats foren millors! Navegarem amb aigües agitades, no serà pas la primera vegada. Fa cent anys teníem la Mancomunitat, ara estem més a prop que mai de ser República, permeteu que l’optimisme de la voluntat brindi amb cava el cap d’any!

La història s’escriu després dels fets, els protagonistes de la qual solament en tenen fragments que després l’historiador refarà com si es tractes d’un puzle. Quan la vivim estem sotmesos a les incerteses. Diuen que el millor pla de batalla no aguanta el primer tret. Ens espera un any 2017 ple d’incerteses, però també d’esperances. Planyo als que s’ho miren com espectadors, planyo als que mai veuen el moment de ser protagonistes, planyo els perepunyetes.  I amunt els cors i la intel·ligència, ens faran falta els dos!

No anirem a la inauguració solemne de la Legislatura!

Aquest cop el Rei presidirà la inauguració solemne de la XII legislatura, la setmana vinent. Aquest cop sí! ja tenim govern i sembla que Felip està tranquil, ja gairebé ningú recorda que es va saltar l’anterior, incomplint el que diu la llei, però d'això els Borbons en tenen un bon currículum. Si algú vol preguntar-me si els diputats del grup d’ERC hi anirem, li confirmo que no. No solament perquè som republicans i això de l’homenatge al rei ens rellisca, també perquè no es mereix respecte qui no ha tingut respecte pel parlament de Catalunya no rebent la seva presidenta quan tocava, ni s’ha disculpat després.

Algú ens parlarà de cortesia, com si ens trobéssim a Versalles i no al mateix Congrés que per majoria ha aprovat tramitar el suplicatori a Francesc Homs. La cortesia es dona entre iguals i quan una institució, la monarquia, es furta a la sobirania popular, no ho és, es tracta de “pleitesia”, es el besamans que abans es donava als dictadors. En això que no ens comptin. Perquè els gestos en un moment de tanta tensió , en un moment ens que es deté una batllessa per exercir el seu mandat, no ho mereixen.

De la transició van sortir coses bones, al menys fins al 1981, on el cop d’estat sembla que va triomfar “en diferido” i les va tallar en rodó. Els pactes necessaris per sortir de la dictadura sense sang no foren fàcils, però les cessions que havien de tenir data de caducitat s'han mantingut anys i panys. D’aquella pols aquest llot on ens trobem empantanats. D’aquesta situació Catalunya vol sortir, per això els partits del règim són minoritaris a casa nostra. Allà on son majoritaris, com al Congrés,  no es estrany que es peguin cops de colze per anar  a la sessió i es trenquin les mans aplaudint al Borbó.

Cal fets amb contingut, però també gestos que exemplifiquen que no ens sentim vinculats per una monarquia que no es pas neutral com les nòrdiques, sinó que forma part de l’entramat juridicopolític que no ens deixa exercir la nostra sobirania. Pot ser no ens trobin a faltar, però la nostra gent poc que acceptaria que anéssim de comparses, avis a navegants que si que hi van!

La resposta catalana: fermesa i complir el mandat electoral.

Quan els esdeveniments es desencadenen, cap pla, per ben dissenyat que estigui, es manté inalterable. Aquesta afirmació ens la corrobora la història un cop i un altre, però ens entestem a pensar que un bon pla ha de ser forçosament garantia d’èxit. I exigim, sovint, que ens expliquin fil per randa el camí a seguir. El nostre procés d’autodeterminació està sotmès a aquests desitjos i exigències i sovint els que exigeixen la perfecció, de fet cerquen una excusa per a no definir-se.

Ens ha de preocupar que la fulla de ruta sigui canviant? De fet, el que em preocuparia es que no ho fos. Si tota acció genera reacció, te lògica que les noves accions hagin de modificar- se com a resultat de l’anterior. L’experiència ens orienta però no pot determinar res. Aquesta lluita dislèctica de contraris és el que ens fa avançar i el que explica les profundes modificacions del moviments catalanista els darrers sis anys.

Què no ha de canviar? La determinació en concloure el procés. L'aprovació de les tres lleis de desconnexió. La fermesa en aguantar les dificultats i la capacitat de guanyar raons per enfortir la decisió dels amics i trencar el convenciment de l’adversari. L’adopció d’un instrument o altre, RUI, DUI...dependrà de la correlació de forces en el camp propi i en el de l’adversari, en el moment concret que calgui prendre la decisió.

L’estat ha se saber que qualsevol agressió tindrà la virtut d’enfortir-nos. Això dependrà de la capacitat integradora d’un moviment plural i heterogeni que ha de defugir qualsevol mena de sectarisme que faciliti agrupar quan més gent millor en la construcció de la República catalana. La nostra força és la nostra diversitat i la nostra fermesa es el ciment que l’uneix. D’ací la importància de que els electes siguem exemple d’una i altre.

Ara no és l’hora?

Ahir el Parlament de Catalunya va fer el que els electors de la majoria li van encomanar. Els que volen que tot continuï igual van fer allò previsible, votar amb les cames o quedar-se d’estaquirots com si no anés amb ells. Els que veig com aliats, els que haurien de ser-ho, per història i trajectòria, votaren que no, amb un argument del seu arxienèmic, ara no toca! No és això companys!

Derrotats a Espanya, sense marge de maniobra ni tant sols per a tenir grup parlamentari, en un marc en que el temps els hi va en contra i és el principal aliat del vell bipartidisme borbònic, volen fer passar el temps! Mai és l’hora, per als Comuns, sempre trobaran alguna pega al guió per a no comprometre’s, sempre l’aliat serà un adversari. I el temps passa i més enllà de gestionar algun ajuntament gran o petit, res canvia per a que tot sia igual.

Com es poden fer les transformacions que la gent necessita sense sobirania? Si llegeixes els seus programes bé que en parlen d’aquesta necessitat! I es pot aconseguir aquesta amb acord amb l’estat? No hi detecto a Madrid cap senyal, no n’hi ha cap ni se l’espera. Atenció, sense cap sotrac polític, sense la sobirania catalana, el comportament electoral a l’Espanya profunda i un sistema electoral que la fa determinant impedeix qualsevol majoria fora del sistema.Tant a prop i tant lluny de Catalunya on tenim una majoria absoluta pel canvi!

Els sindicalisme es va esperar a que els hi donessin el dret de vaga o se’l van prendre? Les sufragistes esperaren que els hi regalessin el dret de vot o varen lluitar –sí, contra les lleis establertes!- per aconseguir-lo? Per alguns sembla que mai serà l’hora i argumenten que portem al poble a la frustració...mireu, els electes assumirem qualsevol conseqüència, donarem exemple, no ens fan por, perquè, com diu la cançó, "és el poble el que més ordena"!

El que ens faria por, vergonya - per a ser més precís-, és no complir el mandat que els electors ens han donat a tots els republicans independentistes, i no ens intimiden les conseqüències que un poder judicial i polític corrupte, ens vulguin fer caure a sobre. República Catalana? Sí, ara és l’hora!

A pocs dies del 18 de juliol!

Resten pocs dies per als 80 anys –em nego a parlar de commemoració- del començament de la pitjor guerra d’extermini que hi ha hagut a Espanya i una de les pitjors a Europa. Començà el 18 de juliol de 1936  i de fet va anar més enllà de la seva fi, l’1 d’abril de 1939, quan les darreres tropes republicanes es rendiren. Em ve al cap les històries que escoltava de petit d’en Benet Bou, “el tio Benito”, germà petit de la meva avia, al front d’Aragó i després de la guerra, als anys quaranta, presoner-esclau, en la primera fase de construcció de l’anomenat  “valle de los caídos”. "Els nostres caps mai vas ser presoners. Al sortir el nostre anhel de llibertat és encara més fort", em deia. Amb aquestes arrels no hem perdut els orígens, aquest és el secret de la nostra persistència, de la nostra força!

El “tio Benito”, nineta dels ulls de la meva àvia, amb els pulmons destrossats per les llargues i dures jornades de treball en el “Mathaussen mesetari” del “valle de los caidos”. Amb els dits groguencs per liar cigarretes, em posava a la seva falda i m’explicava els seus viatges com a mariner amb 14 anys, com va entrar a treballar a la Telefònica –en aquells temps una companyia americana- de la ma del meu avi, com s’afilia al PSUC, poc després de la seva fundació, conservant, però, el carnet de la CNT. Dies lliures, bons i amargs alhora.

Dies de llibertat i de lluita, però també terribles, com quan pistola en ma va tenir que defensar al meu avi, responsable de la telefònica a Barcelona i afiliat a ERC, el 1937, d’un escamot de la FAI que el volia afusellar! Temps, en que sortia el millor i el pitjor de les persones. El meu avi mai va deixar el seu lloc de treball, solament el va perdre al ser “depurat” per un tribunal franquista. Va morir abans que Franco i l’enterràrem amb una petita estelada que havia guardat, molt i molt amagada, anys i panys.

Aquest dies os faré arribar des d’aquest bloc els meus comentaris al voltant d’aquesta data i les seves conseqüències, dels dies d’esperança i honor, de ferro i terror. Sense la memòria dels que lluitaren, patiren i, molts, deixaren la pell, res del que som existiria.

Ara què? Ara com?

Es cert que hi ha gent que li fa por o no la vol la independència de Catalunya. També es cert que, no pas poca gent, se sent més catalana que espanyola o tant catalana com espanyola i honestament recolzaria un referèndum sobre la independència de Catalunya. Si tinguéssim un estat espanyol plenament democràtic no hi hauria problema, els independentistes i aquest altre sector, que son conjuntament l’àmplia majoria de la societat catalana podríem decidir lliurament el nostre futur. Malauradament no és així i l’estat -el govern present i futur i els 244 diputats sobre 350 al Congrés- no ho permetran.

Si no podem fer el referèndum pactat amb l'estat, aleshores què fem i com? El què, passaria per empoderar l'espai de sobirania que representa als catalans, el Parlament,  i el com per a crear les condicions per a que es pugui decidir lliurament la independència sense el permís d’un estat que mai ens el donarà. Cal que el Parlament aprovi les lleis que permetin desconnectar-se de l’estat  i construir els instruments garantistes per a que la decisió dels ciutadans sigui efectiva. Aquestes  lleis de desconnexió i transitorietat jurídica són imprescindibles.

Ens caldrà en aquest període molt de diàleg entre ambdós sectors, sent conscients que el futur estat català, la futura república, ha de representar el millor de tothom i que l’enfrontament amb unes institucions espanyoles , corruptes i autoritàries, ens demanarà sacrificis, especialment dels electes i dels polítics responsables d’aquest procés. El judici de l’antic president i de dos conselleres solament serà una petita mostra del que ens espera.

Mai res s’aconsegueix sense donar exemple, si el setembre la moció de confiança es guanya, esperem que amb la més amplia majoria possible, els fets seran imprescindibles i la desobediència necessària.  Mai se'ns ha de poder acusar de no haver arribat fins al final, donant el màxim de tots nosaltres. Fa 39 anys vàrem passar de la dictadura a la democràcia, s’han fet moltes coses, de bones i no tant bones, l’autonomia que aconseguirem s’ha esgotat, ara toca República Catalana.

Catalunya i República, substantius o adjectius?

L’ús de les paraules no és mai casual, darrera hi ha conceptes i el seu ús manifesta unes idees determinades, és a dir ideologies concretes. Trobareu en molts programes electorals el mot/concepte de Catalunya, en menys el de República. No pas pocs subordinen aquests conceptes a d’altres, Espanya i monarquia, convertint Catalunya en un adjectiu dels primers, un toc de color, un bri de “diversitat”. I com a molt subordinen i posposen la República a un temps indeterminat. La Catalunya que es fa respectar i la República que volem, substantius i no adjectius, es defensen des de la independència com a objectiu i com a forma d’actuar republicana.

Venim de lluny, tenim una història plena de derrotes i d’esperances que tornen a reeixir per la tossuderia del fets en el que es fonamenten les lluites per la llibertat i la igualtat. Les derrotes sovint son el resultat de la força de l’adversari, de força bruta n’hem patit mantes vegades al llarg de la nostra història. Però a voltes som nosaltres el que ens les hem autoinfrigit per baralles internes. La diversitat, necessària en tot projecte majoritari, significa cessió de allò que és particular a la síntesi general, nacional.

Ara tenim doncs un doble repte, vertebrar una majoria plural pel canvi cap a una República independent i cap a una Catalunya sobirana, refer els ponts que s’han trencat i ampliar l’abast del projecte; per altra banda, explicar per la via dels fets que el nostre projecte no és insolidari, que no som indiferents al patiment d’altres pobles amb els que en uneixen llaços fraternals.

Les candidatures republicanes a Madrid tenen aquest doble vesant i ho hem demostrat aquests darrers mesos des dels nostres grups parlamentaris al Congrés i al Senat. És la via més directe per a ser representat dignament el moviment independentista, socialment compromés i solidari. En la correlació de forces el dia després de les eleccions no defallirem en la lluita per Catalunya i la República, aquest és el nostre contracte amb la ciutadania. No defallirem!

Del processisme al referendisme?

Mai hem tingut tant a prop la independència de Catalunya, mai han estat tant desconcertats a Madrid de com reaccionar, temptats entre fer que no existeix el perill i les velles formes autoritàries. Ara bé, a Catalunya com a conseqüència de l’amplitud i diversitat del moviment independentista no ens és fàcil gestionar la seva pluralitat i atiats pels qui volen posar-hi punt i final al procés, s’obren dia si, dia també, escletxes fruit dels nervis d’uns i altres.

Descartat un únic lideratge, les urnes i la pluralitat de forces així ho decidiren, el camí ha de fer-se amb un lideratge compartit. Això no és fàcil i més quan els grans poders econòmics han desertat, si és que mai en formaren part. Aquest retraïment d’una part de la dreta, econòmica i mediàtica, fonamentalment, però també política, està en el rerefons de la crisi de la seva principal força i el motiu d’una refundació sobre una part, la més menestral i popular.

El processisme en el que tant bé s’ha mogut la vella CiU, ja no és possible, perquè el moviment plural per la independència ha basculat cap a l’esquerra. Una esquerra d’ampli espectre, un centre-esquerra majoritari en la societat catalana, que va del petit empresari al jove treballador precar¡tzat. Davant d’aquest nou marc apareix però un nou factor desmobilitzador, el referendisme. Aquest sorgeix de l’esquerra, que sap traduir el sentiment de bona part de la gent de l’àrea metropolitana per a donar una darrera oportunitat a Espanya, aquella que representa minoritàriament Podemos-IU.

Bo seria el referendisme si el referèndum fos possible en un termini determinat, però el perill es com en el processisme, instal·lar-se en una promesa impossible, de moment, i viure el dia a dia en el vell i caduc autonomisme. Molts dels que hi poden creure no son enemics del dret a l’autodeterminació, ni tampoc molts d’ells de la independència, el camí per a convèncer de que és un cul de sac és obrir portes i finestres a la realitat. Realitat que s’imposarà després del 26J, quan s’imposi, més enllà del creixement de les forces renovadores, a Catalunya i Espanya, la Gran Aliança. Aleshores, punxat el processisme i el referendisme, ens tocarà moure peça: República catalana.

14 d’abril: la República ara i ací!

Construïm la República, és la millor noticia que podria haver donat al meu avi i a la meva mare que varen viure la proclamació de la República Catalan, un 14 d’abril de 1931. Quan cops un altre m’ho varen explicar, amb quina il·lusió, poc abans de la seva mort, em parlava la mare de la independència, a tocar, deia ella.

La república sempre ha estat en les meves converses polítiques i amb quina frustració vàrem viure l’acord de la transició , acceptant-lo per obrir el camí d’un be major, la democràcia. Però que d’esllanguida ens ha quedat després dels darrers governs dels partits dinàstics. Ara, la república és l’únic camí, el millor mètode per acabar amb la corrupció que ha viscut, que s’ha arrelat a l’ombra del sistema.

Ens hem d’inspirar en aquelles generacions plenes de coratge, en aquells anhels carregats de desitjos de canvis socials i nacionals. En els errors també i en la capacitat d’esmenar-los. No ho tenim pas fàcil però la república bé que s’ho val.

Hi hauran eleccions a Espanya, de nou, o no. Però el que em queda clar és que per a encetar una república espanyola els hi cal una república catalana. Tenim els instruments, la gent i les complicitats necessàries, aliats que hem de assegurar amb generositat i reconeixement d’una major pluralitat. De Madrid em queda la bona gent d’altres llocs de l’estat amb els que confluïm, però també que avui o ho fem nosaltres o des de Madrid no es farà. Visca la república!