Tornant de Madrid trist però orgullós!

Tornava ahir a la nit de Madrid amb un estat d’ànim contradictori. Cansat i fastiguejat de l’actitud dels poders de l’estat, venjatius, en un marc d’intoxicació de l’opinió pública espanyola que tant sols es pot comparar a una situació de pre-guerra. També orgullós de la dignitat mostrada per Oriol Junqueras davant del tribunal. Manifestant-se com un home de pau i diàleg, rebutjant les mentides del fiscal i ometent qualsevol acatament que ells entenen com a renuncia a les pròpies idees.

En la resistència a l’opressor el camí més dur és patir les seves presons, sofrir la seva justícia sense sotmetre’s. No hi ha res més poderós que l’exemple, que la tenacitat de les pròpies conviccions, que son les que comparteixes amb el teus electors, que t’han encomanat que els representis. Em repugnen, però, els bocamolls que es senten més valents que ningú però que serien incapaços d’aguantar ni un dia a la presó. En moments com aquests, difícils, veiem el verdader rostre de les persones.

Solament forjant l’acer de les nostres conviccions serem capaços de mantenir els nostres anhels i seguir camí davant d’un estat que ha estat disposat i ho continua estant a usar tots els mitjans en contra nostra. Com diuen ells:  “los pararemos por lo civil o lo criminal”. No ens rendirem i ens caldrà molta constància i bons lideratges. En el foc del patiment és forja l’acer de fer política en majúscules.

Continuo amb aquests estat d’ànim ambivalent, però predomina l’orgull pels companys i companyes compromesos i l’esperança de que la veu de més de dos milions de persones és tant potent i les seves conviccions tant fortes que guanyarem. Ho farem amb els altres, amb la ma oberta a tots i a tothom, pe que no hi ha dreceres per arribar a la República.