Dir la veritat, coratge i refer la unitat.

La política espanyola està crispada, no solament pel tema català on la continuïtat del 155 impedeix l’aprovació de pressupostos, també pels dubtes i contradiccions dins el bloc del 155, on tots es miren de reüll i no pas poques vegades s’atonyinen tots contra tots. Aquest setmana les pensions i l’anomenada “presó permanent revisable” ha fet aflorar aquestes contradiccions.

La manca d’un full de ruta comú del bloc independentista, malgrat els intents contradictoris que hem viscut fina ara, no ens ha permès aprofitar totes aquestes contradiccions del bloc dominant a Espanya. Es cert que si alguna cosa els fa formar unànimement, oblidant momentàniament les seves diferències, és el temor a qualsevol iniciativa unitària que provingui de Catalunya. La Unitat es el que els hi fa més por, d’ací tots els esforços emprats per a trencar-la. L’empresonament de dirigents clau de partits i moviments socials va en aquest sentit i malauradament, per ara,  els hi surt bé.

Sense organització no és possible cap transformació i menys de l’envergadura de l’objectiu que els independentistes ens hem proposat. Organització i autoritat, la que surt de la confiança en el lideratge, vertebren les adhesions individuals i col·lectives, plurals i sovint contradictòries, d’un moviment de llarg abast. Ara patim una crisi tant de lideratge efectiu –en el territori, el que abans a la clandestinitat anomenavem l’interior per a contraposar-lo a l’exili- com d’estratègia unitària de les tres organitzacions polítiques i les dos socials que han treballat fins ara  -amb contradiccions- per un objectiu comú, ideal, la República.

La proclamació d’aquesta el 10 i 27 d’octubre, però sense efectes jurídics ni control efectiu al carrer; el 155 amb el domini de la Generalitat per l’estat sense resistència activa; l’auto-dissolució de fet del govern que ja no tornarà a reunir- se, per que uns, la majoria, son empresonats i els altres s’exilien...ens porta, sense un anàlisi suficient del que va passr a unes eleccions autonòmiques que tots accepten. I es guanyen! Amb una recomposició electoral del bloc independentista contradictòria, de difícil diàleg, amb ells líders empresonats o a Bèlgica.

Contradiccions en el relat, perquè el vell no serveix però el nou encara no ha aparegut amb prou força, ens porta a la situació d’avui. Hem de ser més, però  hi ha el perill que restem i no sumem. La lluita antirepressiva serà clau perquè l’estat no pararà, el govern de la Generalitat s’ha de recuperar però per si sol és insuficient i si no es recomposa la confiança de la gent en els seus representants  ens dividirem,  pas previ per a la derrota. Estem a on mai fa uns anys hauríem pensat arribar, tant lluny i tant ràpid, però som tot just al peu de la muntanya. No per a quedar-se passius sinó per agafar forces per fer el cim. Dir la veritat,  lluitar amb coratge i refer la unitat és el camí, al meu parer,  al que han de comprometre’s aquells que donin el pas per a liderar l’independentisme.