Un nou 20N en un context excepcional

Demà és 20N. Pels que tenim una edat aquesta data no l’oblidarem mai, el vell dictador s’apagava en un marc de patiment que es perllongà uns quants dies per la persistència de la família de lligar i ben lligar els seus interessos pel futur. Sordidesa i misèria humana en el context d’aquells comunicats del “equipo medico habitual”...El franquisme però no va acabar, no tingué que assumir cap conseqüència de la seva immunda i salvatge trajectòria. L’Amnistia pels antifranquistes presos, va esdevenir una llei de punt final pels botxins, una llei d’impunitat.

La mala fe dels que 43 anys després neguen l’holocaust provocat pel feixisme europeu més longeu, expressen cada dia  el seu odi venjatiu contra els demòcrates catalans empresonats o exiliats als que anomenen en el Congrés, dia sí, dia també, colpistes! Els hereus del colpisme més criminal, els que toleren o segueixen amb entusiasme l’apologia del franquisme, usen la coneguda transposició “goebbeliana”, d’acusar a l’altre del que tu ets. El principi de simplificació i de l’enemic únic.

Sempre he pensat i em reafirmo ara, que fins al 81 les concessions davant d’un enemic tant formidable com el vell règim podien estar justificades, el bany de sang de la guerra i la repressió continuada pesava com una llosa. Però superat el 23F, els governs posteriors, amb una dreta desconcertada fins que es va re-fundar amb JM Aznar,  perderen una gran oportunitat . El terrorisme, despietat i criminal -recordem Hipercor i els GAL- d’aquets anys, esdevingué també una coartada que amb el temps esdevingué justificació immobilista, conformisme pur i dur.

Avui de nou els vells fantasmes prenen cos, els aparells de l’estat manifesten el seu veritable rostre i la lluita per la democràcia és indestriable de la lluita per les llibertats dels pobles. Res serà fàcil, però res tampoc és inevitable. Com fa quaranta anys, la resistència als canvis es poderosa, però tenim lliçons apreses o estem a punt de fer-ho. Sense democràcia no hi haurà camí a l’autodeterminació. L’independentisme ha de ser el pinyol dels demòcrates contra el feixisme, de camisa blava o blanca.

20N de 1975: Records d’una jornada particular

Intento recordar que feia el dia de la mort de Franco. Em ve al cap que em trobava a la facultat de Dret de la UAB, on les classe es van suspendre, havíem quedat per reunir-nos el comitè del PSUC de la Universitat per a estudiar les conseqüències, però a l’espera dels que ens havia de dir la direcció de Barcelona, Miquel Núñez, vàrem decidir agafar-nos el dia lliure per a celebra-ho.

Havia quedat amb la gent del meu pis d’estudiants a la Rambla. L’Eudald Carbonell i en Pere Vigo els recordo, segur que érem més, però se’m han anat els altres noms. Anàrem al “drugstore-Liceo” que aleshores hi havia en aquest indret i compràrem una ampolla de cava del més barat, no fórem els únics i recorríem amunt i avall del carrer amb el tele-exprés obert per la primera plana i l’ampolla passant de ma en ma, saludant als altres estudiants qui feien més o menys el mateix. La xefla acabà quan una barreja de “guerrilleros de cristo-rey” i falangistes variats, a cops de porra a tort i a dret, ens amargaren la jornada.

Dinarem  probablement en un dels restaurants gallecs de menú a prop del pis i continuarem la gresca a la tarda, cap a les set m’havia d’absentar i anar a un dels pisos en que rotativament  ens reuníem els responsables de la federació universitària, en Miguel ens rebaixà la eufòria i a grans trets ens devia dir que la lluita encara seria llarga, però recordo que se li escapava un mig somriure. Franco, el darrer dictador feixista d’Europa, havia mort! 

Han passat quaranta anys! Moltes coses han canviat, com no, però quantes han canviat per a que res no canvies?

Reflexions del present per construir el futur

Foto: Photothema.gr

Ja han passat 48 hores del resultat electoral i l’allau blau no ha acontentat els mercats, al contrari continuaran demanant més i més.


Farem oposició però hem de preparar l’alternativa i amb una certa distància vista l’experiència contradictòria del tripartit hem de reformular com governar des de postulats d’esquerres en un moment de grans canvis en l’estructura econòmica per combatre la desocupació i l’exclusió social.


En aquesta campanya ja s’han formulat alternatives programàtiques d’interès. S’ha dit que cal impedir que l’economia segueixi segrestant la política i per això cal mesures fortes per regular els mercats financers especulatius. S’ha afirmat que solament amb una reforma fiscal en profunditat que lluiti contra els paradisos fiscals avançarem en un repartiment equitatiu de les càrregues per a sortir de la crisi.


En aquest sentit no ens cal menys sinó més Europa. Els que volem una Europa més unida i solidària, que lluiti contra el canvi climàtic i defensi els drets humans, hem de combatre els dictats del binomi Merkel Sarkozy que van en direcció contrària. Cal utilitzar el BCE com un instrument de reactivació econòmica i no com garantia de les polítiques conservadores de l’esmentada parella.


El món està canviant a gran velocitat, amb una esquerra institucional que ha fracassat, descol·locada davant d’una economia que ha estat incapaç de controlar i se l’ha acabat menjant.


S’obre una situació de majoria forta del PP i de democràcia dèbil. El grans bancs i els mercats que no tenen ànima ni pàtria volen acabar amb l’estat del benestar i fins i tot amb els governs escollits si no els fan costat.


Cal un front ampli per lluitar i avançar. Una esquerra nacional forta a Catalunya i una ample política d’aliances amb les forces veritablement d’esquerres i progressistes en el marc del Congrés de Diputats. Des d’avui hem de construir el demà.

El 20N no ens quedarem a casa

Comença una campanya electoral ben estranya, marcada per una pesada llosa, l’acció de govern del PSOE que amb la seva actitud claudicant ha deixat com mai, un país poruc i trasbalsat per una crisi que destrossa vides i ideals.

Els 25 diputats del PSC que foren votats per parar a la dreta han passat invisibles davant d’unes polítiques que el PP no hauria estat capaç d’aplicar. Desarmada l’esquerra per aquells que l’havien de protegir des del govern hom veu amb fatalisme l’arribada de la dreta, l’original.

No ens resignem ni social ni nacionalment.  Sabem del parany de les circuncripcions provincials i de la llei d’Hont. Model electoral dissenyat per arrelar un bipartidisme que recorda els més nefastos anys de la primera restauració borbònica.

No ens podem quedar a casa, ens sobren raons per no votar-los. Aquells que tant si val, gat blanc o gat negre sempre cacen els mateixos ratolins, els més febles. Ens sobre raons per a votar a aquells que de de l’ecologia, l’esquerra i la sobirania nacional els hi poden plantar cara.

Sense sectarisme anirem teixint complicitats polítiques i socials, cal una nova esquerra nacional, plural i sobirana. El 20N ha de ser un pas més, gran o petit, tot dependrà de nosaltres.

Per una àmplia aliança en defensa dels drets socials i nacionasl el 20N

Res és igual a Catalunya i a Espanya després d’aquesta reforma que els dels dos partits dinàstics, PSOE i PP, han fet trencant el pacte constitucional de 1978.

És cert que sovint les direccions dels partits són els darrers en ser conscients dels canvis que cal fer, ocupats i preocupats per llistes i campanyes, caldrà parlar fort perquè arribi la veu. El proper dimarts 6 a les 7 serà un bon moment per a fer-la sentir. A partir d’aquest les entitats socials i sindicals haurien d’encapçalar una crida per anar per feina perquè, malgrat que el temps es escàs, amb voluntat i fermesa es pot aconseguir.

Una àmplia aliança social i nacional de la que estan exclosos PP i PSOE i les seves franquícies a Catalunya. El PSC s’ha auto exclòs amb la patètica votació dels seus 25 diputats, un cop més fent bona la imatge dels “25 invisibles”.

CiU, depèn de si fa més cas com fins ara als interessos econòmics d’una minoria de catalans fortament vinculats amb el poder econòmic espanyol o al gruix del seu electoral i bona part dels seus militants en la defensa de Catalunya. Sense fer marxa enrera a les retallades difícilment podem estar en la mateixa aliança.

Tost els altres federalistes i independentistes de l’àmbit polític i social cal que construïm una ampli front per tenir una forta minoria a Madrid que serveixi de veu social i nacional en els anys difícils que venen.

La lluita per la nostra sobirania, com sempre, ha succeït al llarg de la nostra història, necessita d’unitat i fermesa, ací i a Madrid. Fins que siguem plenament sobirans aquest escenari, el parlament de l’estat, hi hem de ser presents i amb força.