A poc més d’una setmana de les eleccions. Parlament fort i plural, govern desconcertat

A poc més d’una setmana de les eleccions comencem a veure moviments, esperats i inesperats, dels partits. En primer lloc de CiU, o millor dit de CDC per un cantó i de UDC per un altre. És per a mi una doble sorpresa el resultat de la coalició i la rapidesa amb la que s’ha ressituat Duran i Lleida tornant a la seva posició d’abans de l’11 de setembre, aquell dia anava coix a la manifestació, avui ha perdut la memòria. El problema per la estabilitat el té Mas més dins de la seva coalició que amb els interlocutors de fora d’ella.

Esquerra manté, de moment, el seu perfil malgrat la dura ofensiva que es va desfermar 24 hores després del resultat perquè s’abracés sense condicions a Artur Mas, un pla B per part dels que volien la majoria absoluta que no han tingut, força groller per cert. Tinc un bon concepte d’Oriol Junqueras que ha augmentat en la campanya i aquesta setmana, em sobta però que desenterri el concepte de “cap de l’oposició” que es van inventar CiU i PSC en els seus vells bon temps, no crec que li faci falta i fa tuf una mica arnat.

El PSC continua la seva deriva, de la pobresa a la misèria, electoral, organitzativa i mental, ho lamento pels socialistes honestos i de cor, però quan els aparells i les ambicions personals es donen la mà i s’amaneixen de pensament dèbil i oportunista, res de bo pot sortir. El problema no eren els catalanistes del PSC, ho eren i ho són els corruptes i els arribistes que sense ideologia l’han convertit en una ombra d’una ombra.

On comença i on acaba l’espanyolisme del PP i “Ciudadanos”? Què hi ha al darrera? Per al PP és clar, usen la bandera, en el seu cas la “roja i gualda” per amagar la cartera, les retallades i les mentides de Rajoy. Per l’altre semblen més una bandera de la legió, quina imatge la del número dos d'aquest partit, real o photoshop, que es diu antipartit, amb uniforme i bandera d’Espanya amb la gallina del franquisme. Una metàfora de no ser de dretes ni d’esquerres sinó tot el contrari!

ICV-EUiA i la CUP, més forts, tan a prop i tan lluny alhora, bons resultats però insuficients per a uns i altres per encapçalar, a les institucions i al carrer, un canvi radical de model econòmic i social. Són però imprescindibles per armar una alternativa, els primers per arrelament i experiència, els segons per joventut i radicalitat. Però sovint quan més a prop, més es veuen un i altri les misèries i els defectes. Serem capaços de mirar un xic més lluny?

No estem pitjor que abans del 25N, bé, ho estan els que volien una majoria còmode per a carregar el mal govern com a factura al dret a decidir. I no estem pitjor, perquè avui el Parlament reflecteix amb claredat la pluralitat de la ciutadania. Ens representa. Caldrà però que assumeixi la responsabilitat que li hem donat.

Un fantasma ha sortit de les eleccions? Alguns li diuen “massa fragmentació al parlament”

No han tardat gaire els que volen posar aigua al vi del dret a decidir, després de l‘estat de xoc en què van quedar en la nit electoral, de vendre fum tot dient que el Parlament és ingovernable tan fragmentat i que si alguns partits no donen un suport incondicional a la “governabilitat”, que és com anomenen a les retallades, esdevindrà l’apocalipsi. Fins i tot amenacen amb què no es pot seguir el camí del dret a decidir si no s’accepta acríticament el model de política econòmica seguida fins ara.

La hipocresia dels que volen majoria absoluta o res, ara es modifica per l’adhesió incondicional o res. Un té la sospita que sòn els mateixos que amb una possible majoria absoluta haurien pressionat també perquè res es fes en el camí del dret a decidir.

Governar amb minoria és fer política, amb majoria absoluta tothom pot “manar”, però governar és una altre cosa, ara bé pels poders fàctics la millor manera d'influir des de l’ombra és tenir un interlocutor amb majoria absoluta. Espanya i Catalunya han estat un exemple d’aquesta manera de governar i vist el com estem no es pot dir que hagi estat o continuï sent un bon sistema de govern.

Ara bé, governar en minoria dona la talla del bon polític i la pregunta és si els tenim al govern i a l’oposició? Aquests mesos ho veurem. Espero que ERC i ICV-EUiA , i en un futur les CUP, siguin capaços de saber articular oposició, fer propostes per modificar polítiques de govern i assegurar que la voluntat majoritària dels catalans i catalanes, el dret a decidir, es pugui acomplir en un termini breu. Si es fa bé recaurà en CiU tota la responsabilitat de complir el que ha dit que faria i no tindrà més excuses que posar.

Mai he cregut que quan pitjor, millor. Tampoc crec en els fantasmes i menys en aquest de la fragmentació. Però no s’ha de mostrar ni debilitat ni intolerància amb l’adversari. Com que crec en la democràcia, espero que siguem capaços de acomplir les expectatives d’una àmplia majoria de la població catalana.

Dret a decidir sí, però sense retallades

Font: ultimahora.es

Dret a decidir sí, però sense retallades. Jo resumiria amb aquesta frase el resultat electoral. Si Mas no entén el missatge no és l’home adequat per dirigir el país. La seva política econòmica li ha passat factura, com a tots els altres governants europeus que s’entesten en les polítiques d’austeritat i carreguen sobre els ciutadans tot el pes d’una deute que no han creat. Em preocupa el discurs del president Mas, va tardar molt en sortir a parlar i podria haver-se escarrassat més. Amb 50 diputats no es governa Catalunya i si ha de trobar aliats, ha de triar.

Les retallades tenen uns aliats, el PP, incompatibles amb el dret a decidir. Si es vol seguir la via que majoritàriament ha triat el poble s’ha de canviar d’aliats i per tant de política econòmica. Espero que ERC ho tingui clar, el seu electorat no li perdonaria que fes de crossa de CiU i col·laborés en fer reviscolar les polítiques antisocials dels darrers dos anys. La gent que conec d’ERC crec que no ho permetrà.

La patacada del PSC ha estat prou forta perquè surti del dubte hamletià de ser o no ser i decideixi quin camí vol. Si vol competir amb el neo-lerrouxisme de Ciutadans o trencar definitivament amb el PSOE, ho han de decidir ràpid o en la consulta que s’albira tornaran a fer el paper de la trista figura que tant bé se li ha donat al seu candidat en aquestes eleccions.

La polarització nacional existeix i és favorable al sobiranisme, la social també i les esquerres nacionals hem d’aconseguir que també ens sigui favorable. Ací tenen un gran paper a jugar ERC, ICV-EUiA i les CUP, cal que parlin, que s’agafin confiança, que articulin un pol social que porti a bon port un canvi en el nostre sistema econòmic i un estat català que el gestioni.

Deixeu-vos de romanços i aneu a votar!

És clar que hi ha raons per estar emprenyats, per rondinar dia i nit, però el poc que ens queda en aquesta democràcia cada dia més minsa és el dret a vot. Per això als poderosos els hi fa por i dediquen tants recursos a afavorir els seus, per això els importa un "pito" que els que podien posar en perill els seus interessos no vagin a votar. Fes el contrari del que volen els que t’estan amargant i vota!

Vota a qui vulguis, escarrassa’t un xic i no ho facis per a aquells que t’estan portant pel camí de l’amargura, pots votar a diferents opcions amb diferents matisos que t’hi pots sentit en bona part identificat i si dubtes amb el cervell vota amb el cor!

Que tingueu, que tinguem un bon dia!

Una dia de reflexió innecessari abans d’un dia decisiu

Font: naciodigital.cat

Sempre he pensat que el dia de reflexió és perfectament prescindible, és una herència de la transició que com d’altres coses d’aquesta època no s’han modificat, penso jo, per inèrcia. Tindria més sentit fer de la campanya un tot correlatiu que culminés amb la data electoral. Ens estalviaríem un dia que no és ni carn ni peix, de dubtosa eficàcia, que ens porta més a oblidar que a reflexionar.

He notat però una campanya més viva, més activa que d’altres. Fins i tot els mítings s’han omplert com feia temps que no véiem. Sovint que s’omplin auditoris és un miratge amb poca repercussió electoral, però és indubtablement una injecció d’autoestima pels candidats.

Els debats m’han cansat una mica, hi he anat com espectador de més menys. No es fàcil per un candidat canviar els registres i no deixar-se portar pels apunts, que queden bé el primer dia, però al segon o tercer debat esdevé reiteratiu i perd en convicció. Cal més respecte i flexibilitat, l’oratòria no s’improvisa, és un art, al que no tots inspira.

Crec sincerament que el model de Campanya està esgotat, però passa com el sistema electoral, que els partits guanyadors acaben pensant que si han guanyat millor no tocar res, no sigui que si es canvia perdin. I així anem...

Demà aclarirem algunes incògnites, si CiU treu majoria absoluta, si la caiguda del PSC es tan forta com s’espera, si Ciutadans prendrà vots al PP, si serà ICV-EUiA o ERC qui sortiran més reforçades, si entrarà la CUP al Parlament...

Però, al meu parer, el més important serà que hi hagi una àmplia majoria sobiranista i que CiU no tingui prou força per a continuar retallant, que no tingui prou marge per les seves polítiques antisocials. Una amplia majoria per fer un estat i prou creixement dels partits de l’esquerra nacional per preparar l’alternativa social a Catalunya i a Europa.

Després del 25N, ens mantindrem fidels al doble compromís de la lluita social i nacional

Estic en una organització on hi ha independentistes i federalistes, ICV. La meva militància és la continuació de la que vaig tenir al PSUC i abans a les JJCC. En els programes i principis ideològics sempre hi havia dos eixos: el social i el nacional. El PSUC defensava en el terreny nacional el dret a l'autodeterminació i el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític.

Doncs bé, ara és el moment històric en què el dret a decidir (autodeterminació) està més reivindicat i acceptat socialment. Però hi ha veus que diuen que he de prioritzar els drets socials o faig el joc a CiU, sincerament no ho crec.

Per què hem de prioritzar entre una cosa i l'altra quan sempre han format part de l’ADN de la l'esquerra catalana on he militat? Per què precisament ara que podem dir que nosaltres sempre hem estat a favor de l'autodeterminació no hem de defensar-la? Fer-ho impedeix lluitar per unes polítiques econòmiques i socials d'esquerres? Ningú amb un dit de front, si no és per sectarisme, per reacció visceral a una dreta catalana que tant de mal ha fet aquests dos anys, pot creure que s’ha d'escollir.

Jo no hi veig la necessitat. Al cap i a la fi el dret a l'autodeterminació estava pensat per aconseguir una Espanya plurinacional, era aquesta la via. La diferència és que ara no és possible des de la pròpia Espanya, és a dir, en aquests darrers trenta anys ha passat de difícil a impossible.

Per això, al meu parer, la separació de debats, ni té coherència històrica ni consistència argumental. Jo vaig ser a la manifestació de l'11S, he estat a totes les manifestacions en contra de les retallades i vaig fer vaga el 14N. I tan tranquil, sense contradiccions ni complexos.

Penso que com jo, una amplia majoria dels que compartim militància ICV i EUiA, vivim aquesta doble lluita com una sola i estic segur que els que ens votin el 25N poden estar convençuts que serem coherents amb aquest doble compromís.

Per què votes a qui t’explota?

Un cop llegida l’enquesta del GESOP que publicava el dijous el Periódico m’he trobat pensant en un munt de paradoxes a l'observar l’opinió del enquestats, una mostra prou representativa, sobre el valors que millor representava cada partit que es presenta a les eleccions.

No ha estat una sorpresa les afirmacions, però si la rotunditat, en la que es valorava a ICV-EUiA, com la que millor representava la justícia social, la igualtat, la transparència... I tot i això la distància d’intenció de vot entre aquest partit i el més votat que és el numero 1 en populisme i especulació és abassegadora, malgrat que aquest darrer representa l’antítesi d’aquests valors.

Què està passant, quin virus ens assalta per què es voti contra uns valors que semblen ser socialment majoritaris i s’accepti amb “il·lusió” els partits que són exponent dels que més es critiquen? Quina doble personalitat tenen bona part dels votants que voten a aquells que els exploten?

Una resposta culte ens parlaria d’alienació, és a dir “combregar amb rodes de molí”. Un escèptic ens diria que molts dels que critiquen si es trobessin governant s’omplirien les butxaques. Un fatalista ens parlaria de la por al canvi, de que estem malament però ens fa por canviar no sigui que anem pitjor. Un cínic ens diria que qui esdevé esclau s'hi acostuma...

Erich Fromm ens parlava de la por a la llibertat, del “complexe de Peter Pan” i del rebuig a fer-se gran i assumir responsabilitats. La política és massa important per a delegar-la, però és molt més còmode... fins ara. Atrevir-se a pensar i fer el que es pensa, ser conseqüents i no tenir por a assumir les responsabilitats que ens pertoquen, solament així superarem la contradicció que ens planteja l’esmentada enquesta, és a dir deixar de votar al que ens explota.