27S: Mas aconsegueix una segona volta de les eleccions que va perdre?

En aquesta negociació sense fi entre Mas i Junqueras en que ha esdevingut el camí post 9N molts hem acabat perdent el fil. Després del joc de mans del president de transmutar un referèndum en una mobilització amb paperetes, penso que va entendre la lliçó al inrevés no fou la proposta la que tingué èxit per cer encertada, fou la mobilització d’electors i voluntaris la que la va convertir una proposta mal formulada en un èxit.

Mal assessorat o pensant que ara si que l’havia encertat, ha reclamat, indegudament de nou, la direcció única del procés, ja ho va intentar en les darreres eleccions anticipades i el poble li va dir que no, que el procés es plural i que com a tal s’ha de desenvolupar.

En la seva conferència a les darreries del 2014 va dir que si calia aniria el darrere de tots, vaig pensar que era una afirmació valenta, que s’ho creia i que no era un simple recurs retòric, em vaig equivocar a la llum de com ha portat fins ara les negociacions. Ha exclòs  a tots els altres partits sobiranistes que no fos ERC i ha jugat a la pressió mediàtica i subterrània per a fer de l’altra interlocutor l’ase de tots els cops, sense veure que desprestigiant a l'altri debilitava el conjunt del procés.

Per acabar-ho d'adobar, al vendre'ns el seu mal govern en minoria com un èxit va tractar-nos a la majoria d'estúpids, si molts l’han aguantat, s'han empassat les retallades, ha estat com un mal menor davant de la necessitat de un bé major, el procés. Porposar-se de nou com el messies, l’únic que ens pot portar a la terra promesa, és no haver aprés res del seu fracàs i del que ha passat aquests dos darrers anys.

A aconseguit en el darrer moment, per responsabilitat del dirigent d’ERC o per debilitat després del linxament mediàtic, que acceptes unes eleccions tard, el 27 de setembre, i malament, hauran d’aprovar uns pressupostos autonòmics que són més de la mateixa medicina neoliberal, la que des dels governs del millors ens tenen acostumats. Ni una paraula de corrupció, ni un mot de regeneració, llistes partidistes amb "independents", com ens tenen habituats els partits des de sempre. Els primer lloc, com no, per al dirigents partidistes. Que lluny queda el moviment unitari i transversal que ha estat la sal i el fonament d’aquest procés.

Si el que vol és una segona volta, tindrà el mateix resultat o pitjor que la primera, amb la torna que haurà fet perdre al procés tres anys i debilitar-lo amb conseqüències que encara no podem copsar. No se si Mas es “astut" però dubto que sigui el que ens porti a la independència.

Mas, cap o cua? Diàleg o capteniment?

Ahir el President Mas va fer una conferència intensa i extensa, barreja de propostes previsibles i alguna d'imprevista. No em va deixar indiferent. Malgrat els interrogants i les propostes a mig fer, és, malgrat tot, la proposta més completa de que fer després del 9N i te la virtut de no seguir roda del que passi a Espanya, sinó avançar-se per a poder influir en els plantejaments futurs.

Se que corro un risc al donar la meva opinió sense esperar a veure que diuen els meus i els altres, soc d’ICV , però sempre he dit el que penso dins i fora de l’organització, en moments tant importants com els que vivim, no faré de menys.

Quin punt fort i quina mancança hi trobo en el discurs del president? com a element clau i positiu una llista unitària en la que ell no hagi de ser el cap, a ningú se li escapa les crítiques de messianisme que ha tingut i la sospita d’aprofitament partidista que se li pressuposa. Que l’encapçali una persona de consens amb data de caducitat per a ell i tota la llista genera confiança, de present i de futur. La principal mancança, el model i la política del govern entrant en l’acció simultània de portar-nos a l’estat propi i al referèndum i governar el país, per que no podem esperar a assumir els reptes socials que ens commouen.

Per tot això, crec que no ens podem tancar amb prejudicis i tacticismes partidistes,  cal arremangar-nos per a negociar una llista àmplia i plural encapçalada per un/una independent de prestigi, que representi la pluralitat que suma, i alhora un govern que situï l’acció social coma prioritat, es a dir que desfasi les polítiques que en salut, educació, medi ambient i benestar ens han fet retrocedir aquests darrers anys.

Si hi ha voluntat per totes bandes ens en podem sortir, i estic obert a millors propostes, les escoltaré totes, però que sumin, que actuïn sobre la realitat per a transformar-la, que es posin al servei del poble, de la nació.

9N: el pla B no pot ser Mas, ha de ser la llibertat de Catalunya.

Acabo d’arribar del consell nacional D’ICV, cansat encara, no recuperat del Ple d’ahir, desprès d’un matí intens de classes a l’institut, anar a Barcelona i tancar-se un grapat d’hores... reconec que l’edat em pesa. Tenia interès en tenir informació directe de la magnitud de la tragèdia que per a mi es el fet de trencar-se la unitat i com es habitual donar la meva opinió.

Comparteixo en part l’anàlisi de la direcció d’iniciativa, Mas no podia convertir el Pla B del 9N en una enquesta per molt participada que sigui i centra-se en una plebiscitàries amb candidatura única encapçalada per ell mateix. El poble volia i vol, com l’alternativa àmpliament majoritària,  votar en un referèndum.

Però discrepo de la posada en escena i en el missatge que s’ha donat. No podem donar la imatge de sortir del bloc sobiranista i hem de defensar amb ungles i dents una alternativa unitària que s’ha de concretar en un gran acte, amb urnes el 9N i en eleccions anticipades, que no han de  tenir forçosament una única candidatura, però sense descarta-la si és clarament unitària, sense protagonismes i amb participació dels moviments socials.

Intervenció aplaudida, no de forma majoritària, quedant-me un cert regust amarg. Els independentistes, jo m’anomenaria roig-separatista, no som pocs però no majoritaris en la direcció nacional i possiblement tampoc en el conjunt de l’organització, on pesen molt altres tradicions i una major presència militant a l’àrea metropolitana. Hem conviscut sense excessius problemes, però sabrem continuar junts? Darrerament em faig sovint aquesta pregunta després de quaranta anys de militància ininterrompuda.

No m’ha agradat la intervenció de Mas avui, el faig el màxim responsable del trencament, però no puc donar aquests fets per bons i retirar-me en el ja ho deia jo. No em conformo. Vull que el 9N sigui un gran dia de reafirmació nacional, del dret a votar, de rebuig a la imposició del “corbs” de l’estat, fills i nets de franquistes que s’han apropiat de la constitució. Vull la màxima unitat i que en unes noves eleccions una amplia majoria en un nou parlament obri el procés constituent d’un nou estat català. I estaré sempre amb el poble, defugint partidismes i tacticismes de saló. 

Tres discursos i un destí. Sobre el debat d’investidura

Font: iniciativa.cat

No em semblen incompatibles els discursos d’Oriol Junqueras i Joan Herrera. Tampoc ho és el de David Fernández.

Em semblen bé les mesures fiscals pactades per ERC amb CiU en el pacte de legislatura. Són una part substancial de les que portava en el programa la meva coalició i no per ser insuficients s’han de menystenir. Obren un forta escletxa a un model neoliberal que fins ara semblava inamovible i genera contradiccions entre la dreta econòmica i la política. És en aquest pla de defensar  la importància de les polítiques de creixement contra les polítiques d'austeritat extrema promogudes per la UE on tenim un punt de trobada.

Estic d’acord amb Junqueras en que cal cercar grans consensos, més enllà del pacte de governabilitat, en àmbits com l'educació o la recerca. Indubtablement els grans eixos de la reactivació econòmica són la recerca, la internacionalització, les infraestructures, el finançament i les exportacions.

Quan tots tres conflueixen en la necessitat de trencar amb les polítiques econòmiques endegades per la troika i seguides fil per randa pel govern Rajoy, no se’ns pot escapar que no podríem aplicar una alternativa amb les actuals competències de la Generalitat, per això ens calen les competències pròpies d'un estat.

Ací és quan penso que en Joan Herrera ho va encertar, quan diu que aquest país mereix una oposició d’esquerres a la política d’austeritat salvatge però també que cregui en el dret a decidir. Al d'un pacte contra la corrupció i refundar la democràcia garantint el rendiment de comptes davant de la ciutadania. Mereix una oposició però també construir un futur govern que doni sortides a la crisi amb noves polítiques.

David Fernández de la CUP-AE ha ofert mà oberta per l'autodeterminació, i el puny tancat contra les retallades, i ha dit que els adversaris de Catalunya eren l'estat espanyol i els mercats financers. Ítaca avui és intervinguda i rescatada per la troica. De manera que ens trobarem més problemes quan hi arribem. I ha acabat citant un poema de Blai Bonet que m’agrada especialment: 'Lluita si pots, i si no pots batalla. La impotència ens dirà què cal fer'.

Caldrà doncs fer un esforç perquè els tres discursos puguin tenir un mateix destí, un estat propi que contribueixi a fer una Europa diferent. Perquè el dret de decidir no és només un dret, sinó una eina indispensable per a preservar el nostre estat del benestar, per a aportar el millor de nosaltres mateixos com a país i com a societat al desenvolupament de les institucions europees. Tan sols amb un estat podrem fer les millors aportacions al conjunt d'Europa.

Impressions del discurs del president Mas a la fira de Girona

Font: publico.es

En aquesta 51 edició de la fira, abans “Certamen”,  hem escoltat el ja tradicional discurs del president de la cambra de comerç, el de la Diputació i l’alcalde de la ciutat, enguany ha parlat també el president de la Generalitat. No me’n puc estar de fer algunes consideracions de les seves paraules davant d’un públic proper i majoritàriament conservador.

M’ha xocat primer de tot el to, molt majestàtic en comparació amb el pobre contingut gens èpic, cada cop, i no és el primer, s’assembla més al seu homònim del programa de TV3 “Polonia”.

Primer de tot ha parlat del paper social de l’empresa en contraposició al seu paper econòmic, comença bé he pensat, en un moment de tant atur els hi demanarà compromisos en l’ocupació... Doncs no,  ens ha dit que la societat no valora prou l’empresa i l’empresari  i que cal promoure una mena de campanya pel seu reconeixement. Xocant, res d’inversions, de millorar el crèdit de la banca, de promoure la investigació i el desenvolupament.

Segon element, la defensa del dret a decidir, fent referència al president de la Cambra que havia, tot cofoi, explicat el suport de la seva institució a l’estat propi. Li ha contestat que ell no ho demanava als empresaris aquesta adhesió, deixant entreveure que no calia però gràcies...

Tercer posicionament, fent referència a que s’obrien possibilitats de diàleg amb el govern de l’estat i ell ho celebrava, informació que ens ha deixat una certa estupefacció després del pronunciament entre altres del expresident Aznar. Sembla que es referia a les compareixences darreres a Barcelona del govern espanyol en pre-campanya tot dient el que ens estimen als catalans.

He sortit de la conferència preocupat per la visió de país que té, molt allunyat del patiment de molts, cada dia més, dels seus conciutadans, i del futur que s’albira en les seves mans, on la contradicció entre el que diu i el que és capaç de fer ens pot portar a una gran frustració.