Hi ha una revolució en marxa i es diu: Independència!

Sense emocions no hi ha revolució, sense organització no és possible consolidar-la, sense contradiccions no hi ha unitat que la faci possible. Tot això em venia al cap ahir. Tot el que veia em portava a tenir confiança en el futur, a assumir que el “volem l’estatut de 1977” era avui, el 2015, “volem la independència”!

El 27S serà un pas decisiu per aquesta revolució democràtica, per això jo, com molt altres, no votarem el partit que hem votat sempre. No votarem aquells partits que no proposin clarament la via revolucionària de la independència.

Perquè volem guanyar en escons i vots, perquè no volem que se’ns conti com a no! Perquè sabem que molts dels que diuen que no és un plebiscit el primer que farien, si el resultat del sí no es prou clar, seria dir que ha guanyat el no!

Sense un resultat tant contundent com la mobilització al carrer d’ahir no podrem continuar endavant. I si no anem endavant, ens tiraran enrera. Jo no seré còmplice, ni per acció ni per omissió, en una derrota del meu poble.

Estic però esperançat, no em dormiré aquests quinze dies, reflexionaré en veu alta i parlaré fraternalment amb aquells que encara no ho veuen clar. Per que el dia 28 no podrem avançar cap a la república catalana, si el 27 la independència no guanya amb claredat, amb molta contundència.

Si no és ara quan? Si no som nosaltres qui? Deia en David Fernàndez, no fa pas gaire. Compateixo amb la CUP i Junts pel si la resposta: és ara i som nosaltres.

Per què el govern d’Espanya creu que les eleccions del 27S son plebiscitàries ?

“Coneix el teu enemic i et coneixeràs millor”, ho deia Sunt Tzu, un general xinés que abans de ser citat com a metge de capçalera del executius agressius fou un geni de l’estratègia militar. Un altre Geni, polític i militar, Mao, deia que cal saber destriar quines son les contradiccions principals i quines les secundàries.

Bé, segur que em direu per que poder exagero amb tanta cita xinesa, però que voleu que faci, els xinesos tenen una civilització més antiga i continuada que la nostra i no per desconeguda menys important. I de segur entre tant assessor i tant de servei d’intel·ligència el govern espanyol te més d’un i més de dos extremadament intel·ligents que saben no solament de cites sinó de política.

Ells saben que si hi ha una revolució a Espanya començarà a Catalunya, per això Barcelona és la ciutat més bombardejada de la història contemporània i qui ho ha fet més és l’exercit espanyol. D’ací que els hi fa por que a Catalunya guanyin aquells que defensen el si a la independència, per que per impedir-ho no tenen més que la força i ara i avui no és, fins ara, la forma “europea” de resoldre conflictes.

Algú, benintencionat, em dirà que no, que tenen por a “Podemos” i la seva reforma federal, però ja han engreixat “Ciutadans” com a tallafoc i sempre és efectiu el vell virus del “felipisme” que contamina rapit tota esquerra espanyola que vol governar.

Ells ho tenen clar, però encara hi ha, a casa nostra, qui pensa que avui la contradicció secundària, la lluita entre l’esquerra i la dreta catalana, és la principal. Res soluciona les contradiccions fins que és resolen i la catalana la resoldrem si som capaços de solucionar la principal, independència sí o no. Estem a temps, si no ens distraiem!

27S: els límits d’una llista civil qui els posa?

Quan es passa de la tàctica a l’estratègia, les costures del "status quo" tiben i molt! El guanyar eleccions autonòmiques era per a uns mantenir el poder i per als altres, el dolç objecte del desig. Uns i altres els darrers anys han vist els límits d’aquest sistema. L’endeutament i la manca de capacitat financera, han ofegat CiU , com també la seva alternativa tripartita.

La independència ha estat una estratègia popular que ha descol·locat a uns i altres. Els  actors polítics s’han transformat molt més en els darrers anys que en els trenta anteriors. Sempre com a conseqüència de les mobilitzacions i d’uns resultats electorals líquids. L’ensulsiada de Mas a les darreres eleccions autonòmiques sols les va poder capejar assumint la convocatòria del 9N i un cop prohibit, el Nou 9N, que portava indefugiblement a unes eleccions plebiscitàries.

Què entenem per plebiscitàries i quina diferència te amb constituents? S’ha enredat la troca al no acceptar-se un lideratge únic donada la pluralitat política i les enormes diferències de model, sòcio-econòmic, entre els diferents partits. Ara bé, un te la clau de convocar o no, les eleccions, que li dona l’obsolet estatut vigent, deu ni do la paradoxa!

El diferenciar plebiscit d’eleccions constituents s'ha generat un profund sotrac en aquells que volien que tot es mogués però res canviés. Guardar la clau, romandre en el sistema autonòmic, era el previsible i un cop més la independència  esdevindria un objectiu contradictori amb el dia a dia autonòmic de les conselleries i del partit en el govern.

El 27S, cal demostrar de forma immediata allò que dius que faràs però cada cop més gent creu que no faràs mai. Esop a l’obra “el fanfarró”, en un fragment satíric qüestiona un atleta rodi que es nega a saltar presumint de ser el millor,  diu: ἰδοῦ Ῥόδος, ἰδοῦ και πήδημα (la traducció aproximada, seria: "Ara ets a Rodes, fes ara el salt). Acabaré, parafrasejant un polític en exercici: Si no és ara quan, President, si no som nosaltres qui? La resposta l'ha de donar, un cop més, la societat civil.

27S: Canviar de govern autonòmic o canviar el sistema?

No és un consol, però si una evidència, que paral·lelament a les turbulències que he passat al prendre una decisió complexa, al meu voltant, al nostre voltant, en l’àmbit de la política, s’està produint el que, sense exagerar, podríem qualificar de terratrèmol. L’ensulsiada del PP a l’estat, l’emergència de noves confluències, la recuperació -efímera?- del PSOE en són clares evidències. Però, tot i la importància que tenen totes elles, es donen sense qüestionar el marc constitucional, la tripleta PP-PSOE-Ciudadanos, te la clau per a bloquejar-ho. Les forces emergents poden representar una cauterització de la ferida sagnant de la corrupció, una millor i més honesta gestió, qüestionen l’ordre del factors, però no l’ordre establert. 

A Catalunya en canvi, malgrat que alguns no ho vulguin veure per què la lluita contra els arbres que tenen davant seu, el govern de CiU, no els hi deixen veure el bosc, el 27S posa en qüestió el model, esdevé una proposta rupturista que obliga a una profunda transformació no solament a Catalunya sinó també a Espanya. La ruptura, el que alguns encara anomenem revolució, es dona quan les reformes sempre ens porten al punt de partida inicial o a voltes a la involució i el camí passa aleshores per un canvi de sistema, una ruptura constitucional, un procés constituent. Avui i ara de i per Catalunya.

Ma estesa a tots aquells que a Espanya volen i fan canvis, per tímids que siguin, però sobirania plena per a fer a casa nostra les modificacions profundes que ens cal fer. No podem esperar quelcom que a Espanya pràcticament ningú espera ni vol. Una Carmena ens pot entendre, però mai encapçalarà ni la deixarien, una transformació profunda en sentit confederal.

Per a pactar amb Espanya, i la política son pactes, cal la llibertat prèvia per a que aquest sigui entre iguals. Solament un estat català pot pactar amb un estat espanyol de igual a igual. I això no es fa contra ningú, ni genera ciutadans exclosos, ni genera insolidaritat, ni perjudica l’internacionalisme ni...Perquè la llibertat és el fonament de qualsevol acord amistós. El 27S ens juguem doncs romandre o no en l’actual autonomisme, ser capaços o no de canviar l’actual sistema injust.

Independentisme per a no fer la independència?

Perquè tenim molts la sensació que l’acord in extremis entre CiU i ERC s’ha tancat en fals? Ningú, ni el més holigan dels partidaris de l’acord tipus Homs, pot negar que quan més dies passen més es sembla el 27S a unes eleccions autonòmiques normals i corrents, bé tant normals com ho poden ser en les circumstàncies actuals.

S’acumulen dissensions entre la parella de l’acord, de fet aquest no s’ha publicat i hi ha dubtes que sigui així. S’han perdut aliats quan calia aconseguir-ne més per assegurar la plena sobirania de Catalunya, pas previ per a la independència si aquesta és la voluntat de la ciutadania.

Comptar els independentistes amb l’acord bipartidista en ma es reduccionista i posa en perill el procés democràtic imprescindible per aconseguir una amplia majoria. Qui no es va atrevir el 9N a enfrontar-se amb el tribunal constitucional i es va tirar enrere en la convocatòria de la consulta, després del 27S es negarà a prometre la constitució i promourà que el parlament es declari com a únic representant del poble de Catalunya?

El possibilisme governamental ha estat un bon sistema per a mantenir-se en el govern però és un pèssim instrument per aplegar amples majories que ens portin a la independència per ampli consens de la població catalana. Usar el independentisme com instrument per a romandre al govern és un bon resultat tàctic però pèssim mitjà per a generar confiança i assolir una estratègia que faci de la independència una realitat.

27S: Mas aconsegueix una segona volta de les eleccions que va perdre?

En aquesta negociació sense fi entre Mas i Junqueras en que ha esdevingut el camí post 9N molts hem acabat perdent el fil. Després del joc de mans del president de transmutar un referèndum en una mobilització amb paperetes, penso que va entendre la lliçó al inrevés no fou la proposta la que tingué èxit per cer encertada, fou la mobilització d’electors i voluntaris la que la va convertir una proposta mal formulada en un èxit.

Mal assessorat o pensant que ara si que l’havia encertat, ha reclamat, indegudament de nou, la direcció única del procés, ja ho va intentar en les darreres eleccions anticipades i el poble li va dir que no, que el procés es plural i que com a tal s’ha de desenvolupar.

En la seva conferència a les darreries del 2014 va dir que si calia aniria el darrere de tots, vaig pensar que era una afirmació valenta, que s’ho creia i que no era un simple recurs retòric, em vaig equivocar a la llum de com ha portat fins ara les negociacions. Ha exclòs  a tots els altres partits sobiranistes que no fos ERC i ha jugat a la pressió mediàtica i subterrània per a fer de l’altra interlocutor l’ase de tots els cops, sense veure que desprestigiant a l'altri debilitava el conjunt del procés.

Per acabar-ho d'adobar, al vendre'ns el seu mal govern en minoria com un èxit va tractar-nos a la majoria d'estúpids, si molts l’han aguantat, s'han empassat les retallades, ha estat com un mal menor davant de la necessitat de un bé major, el procés. Porposar-se de nou com el messies, l’únic que ens pot portar a la terra promesa, és no haver aprés res del seu fracàs i del que ha passat aquests dos darrers anys.

A aconseguit en el darrer moment, per responsabilitat del dirigent d’ERC o per debilitat després del linxament mediàtic, que acceptes unes eleccions tard, el 27 de setembre, i malament, hauran d’aprovar uns pressupostos autonòmics que són més de la mateixa medicina neoliberal, la que des dels governs del millors ens tenen acostumats. Ni una paraula de corrupció, ni un mot de regeneració, llistes partidistes amb "independents", com ens tenen habituats els partits des de sempre. Els primer lloc, com no, per al dirigents partidistes. Que lluny queda el moviment unitari i transversal que ha estat la sal i el fonament d’aquest procés.

Si el que vol és una segona volta, tindrà el mateix resultat o pitjor que la primera, amb la torna que haurà fet perdre al procés tres anys i debilitar-lo amb conseqüències que encara no podem copsar. No se si Mas es “astut" però dubto que sigui el que ens porti a la independència.