Joan Tardà o la dignitat republicana.

Escric pocs minuts després de que acabi la primera jornada de les esmenes a la totalitat dels pressupostos de l’estat. Ho faig corprès per la dignitat i contundència del discurs i de la rèplica del Joan Tardà. Un ja te una edat i he tingut en la joventut la companyia de gegants polítics dels que he aprés bona part del que soc, gent amb anys de presó i amb la dignitat dels lluitadors contra el franquisme. Ara aprenc d'un altre gegant!

Tardà és un dels gegants avui de la política catalana quan més falta fa gent d’aquesta mena. Traspua convicció i fermesa i avui l’ha projectat a un Montoro, caricatura de si mateix, caricatura d’un règim corrupte que s’apropia de la democràcia per a negar-la. Personatge immoral que ha volgut ridiculitzar els fonaments del que ha dit Tardà i el que ha aconseguit ha estat demostrar la seva debilitat, la que s'amaga darrera la constitució sacralitzada que deixa entreveure la camisa blava i el “cara al sol”.

El rei està despullat, malgrat demà tinguin prou vots per aprovar el pressupost, però el seu relat està llastrat per la corrupció. Per això Tardà ha lloat la moció de censura a un règim corrupte. A un femer que necessita d’un canvi profund i radical. Canvi que farem a Catalunya el setembre, en el que encetarem amb voluntat democràtica una República. Perquè la democràcia es imbatible!

Ho confesso és un privilegi formar part d’un equip plural que lluny de partidismes te una missió, donar la veu al poble i construir una República en que ningú sigui més que ningú. Hi ha moments en que et trobes amarat per les emocions. Benvingudes siguin. Salut i República!

Rajoy i les veus de l’independentisme republicà.

De l’entrevista d’avui amb en Rajoy no n’esperem pas res. ERC fa del reconeixement del dret a l’autodeterminació quelcom irrenunciable i és el partit que te la independència de Catalunya com un dels eixos bàsics que conformen el seu programa polític. Ara bé, l’entrevista te quelcom de significatiu pel fet de reconèixer com interlocutor una força a les seves antípodes. Direm el que no vol escoltar, que Catalunya serà lliure, malgrat tot els seus esforços, clavegueres incloses. No n'esperem res, però hem de ser a tot i per tot.

Soc conscient del paper que ens ha tocat, gràcies a la confiança de molts catalans, fins i tot d’una part de l’electorat que no volia votar a les espanyoles i ho han fet per primer i darrer cop. Cert que no es pot assegurar que no hi hagin unes terceres eleccions, demostració de la impotència dels partits espanyols, i que tinguem de renovar el contracte fins que desconnectem definitivament. Però tot fa pensar en algun acord in extremis per a mantenir el sistema.

La pilota, però, està a la nostra teulada, a Catalunya. Insisteixo és a casa nostra que caldrà continuar movent fitxa, sabent que les clavegueres i l’edifici de l’estat remourà cel i terra per a derrotar-nos. Tenim un any, més o menys. Confio amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras per a pilotar aquest viatge, menys en alguns de la tripulació, però sempre tota aliança heterogènia te aquests perills.

Seria bo la confluència amb els autodeterministes, però l’espera no ens pot paralitzar. Quan es produeixi la confrontació pura i dura, quan la desconnexió ens permeti RUI/DUI, veurem l’ordre en el seu moment per a que no alteri el producte, no hi valdrà cap mena de neutralitat, aleshores serem tots els que  hi estem realment.