De l’entrevista
d’avui amb en Rajoy no n’esperem pas res. ERC fa del reconeixement del dret a l’autodeterminació
quelcom irrenunciable i és el partit que te la independència de Catalunya com
un dels eixos bàsics que conformen el seu programa polític. Ara bé, l’entrevista
te quelcom de significatiu pel fet de reconèixer com interlocutor una força a
les seves antípodes. Direm el que no vol escoltar, que Catalunya serà lliure,
malgrat tot els seus esforços, clavegueres incloses. No n'esperem res, però hem
de ser a tot i per tot.
Soc
conscient del paper que ens ha tocat, gràcies a la confiança de molts catalans,
fins i tot d’una part de l’electorat que no volia votar a les espanyoles i ho
han fet per primer i darrer cop. Cert que no es pot assegurar que no hi hagin
unes terceres eleccions, demostració de la impotència dels partits espanyols, i
que tinguem de renovar el contracte fins que desconnectem definitivament. Però tot
fa pensar en algun acord in extremis per a mantenir el sistema.
La pilota,
però, està a la nostra teulada, a Catalunya. Insisteixo és a casa nostra que
caldrà continuar movent fitxa, sabent que les clavegueres i l’edifici de l’estat
remourà cel i terra per a derrotar-nos. Tenim un any, més o menys. Confio amb Carles
Puigdemont i Oriol Junqueras per a pilotar aquest viatge, menys en alguns de la
tripulació, però sempre tota aliança heterogènia te aquests perills.
Seria bo la
confluència amb els autodeterministes, però l’espera no ens pot paralitzar.
Quan es produeixi la confrontació pura i dura, quan la desconnexió ens permeti
RUI/DUI, veurem l’ordre en el seu moment per a que no alteri el producte, no hi
valdrà cap mena de neutralitat, aleshores serem tots els que hi estem realment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada