Defendrem ara i sempre el Parlament!

Un vell amic, Matías Vives, ha escrit: “com a diputat del PSUC al Parlament de Catalunya (1980-1988), sento vergonya en veure les imatges de fiscal i guàrdia civil a l’interior del Parlament. Ja hi varen estar massa temps. 41 anys per a ser precisos”. El meu estat d’ànim ha estat el mateix entre la indignació i la vergonya al veure la institució que representa la nostra sobirania menystinguda.

I com en Matías no em serveix que gent que aprecio, malgrat no pensar el mateix en moltes coses,  ho justifiquin amb “l’ombra de la corrupció de CDC”. Clar que contra la corrupció hi hem de ser-hi tots, però també contra l’autoritarisme. I el ple autogovern del poble de Catalunya, pel que hem lluitat tants i tants anys plegats, ha de ser també el respecte al Parlament que el representa.

Si es perd aquets fil conductor fem el joc als que no tenen cap respecte ni consideració al Parlament! Atemorir el nostre poder legislatiu, es una vesant del que d’ací a l’1 d’octubre les clavegueres de l’estat aniran regurgitant per a deslegitimar les nostres institucions. L’article 55.3 de l’actual Estatut diu que el Parlament és inviolable. Qualsevol actuació d’un altre poder de l’estat a de passar per la mesa del parlament.

El fiscal no ho sap? Clar que sí, però es tracta d’una altra cosa. Banalitzar les institucions és el primer pas per a doblegar-les. No ho aconseguiran. Contra els intents que seran cada cop més recurrents de demonitzar les nostres institucions hem de ser-hi tots! Bé, com diu en Matías, tots els qui fem de la llibertat la nostra bandera!

Joan Tardà o la dignitat republicana.

Escric pocs minuts després de que acabi la primera jornada de les esmenes a la totalitat dels pressupostos de l’estat. Ho faig corprès per la dignitat i contundència del discurs i de la rèplica del Joan Tardà. Un ja te una edat i he tingut en la joventut la companyia de gegants polítics dels que he aprés bona part del que soc, gent amb anys de presó i amb la dignitat dels lluitadors contra el franquisme. Ara aprenc d'un altre gegant!

Tardà és un dels gegants avui de la política catalana quan més falta fa gent d’aquesta mena. Traspua convicció i fermesa i avui l’ha projectat a un Montoro, caricatura de si mateix, caricatura d’un règim corrupte que s’apropia de la democràcia per a negar-la. Personatge immoral que ha volgut ridiculitzar els fonaments del que ha dit Tardà i el que ha aconseguit ha estat demostrar la seva debilitat, la que s'amaga darrera la constitució sacralitzada que deixa entreveure la camisa blava i el “cara al sol”.

El rei està despullat, malgrat demà tinguin prou vots per aprovar el pressupost, però el seu relat està llastrat per la corrupció. Per això Tardà ha lloat la moció de censura a un règim corrupte. A un femer que necessita d’un canvi profund i radical. Canvi que farem a Catalunya el setembre, en el que encetarem amb voluntat democràtica una República. Perquè la democràcia es imbatible!

Ho confesso és un privilegi formar part d’un equip plural que lluny de partidismes te una missió, donar la veu al poble i construir una República en que ningú sigui més que ningú. Hi ha moments en que et trobes amarat per les emocions. Benvingudes siguin. Salut i República!

El Bloc de Salt. Les idees no és desallotgen!

Ahir la hipocresia i la mala fe s’aliaren en contra d’una de les causes que més ha transcendit en un període de crisi, por i conformisme. La causa de donar casa a qui no la te, i dignitat a qui li han robat els drets. La mala política, la del poder servil amb els poderosos. La justícia que deixa de ser-ho al fer de l’aplicació de la llei còmplice imprescindible de la injustícia. La cobdícia d’un banc que es públic al seu desgrat, la Sareb, i vol traspassar els seus actius als especuladors, expulsant als ciutadans. Creuen que desallotjant a qui no te casa han guanyat, no saben lo equivocats que estan!

Aprofitant una hora que els nens i nenes eren a escola, no fos que les imatges embrutessin l’operació “pulcra i sense incidències”, un centenar de policies desallotjaven els residents, menys dels que hi viuen, canviant ràpidament els panys i deixant poquíssim temps per a recollir les seves propietats. Que curosos amb la gran propietat especulativa i quina poca cura amb l’humil propietat dels que poc tenen.

Més hipocresia i molta mala fe, la retenció de la Marta Afuera per un afer de denuncia falsaria d’una antic resident del bloc que solament volia aprofitar-se, i sense escrúpols robar als que no tenen. Sempre et trobes poca vergonyes, arreu, que sense principis viuen en la misèria de la misèria. La picaresca, la mentida, l’oportunisme es combaten com ha fet el Bloc amb la dignitat, la solidaritat, i l’acció comú contra qui vulnera les normes bàsiques de convivència. Vet ací que el mateix dia de desallotjament es cercava una noticia com aquest, Marta detinguda! No existeixen les casualitats!

No estant sols, es cert que hem de millorar la coordinació de totes les lluites, aconseguir la flexibilitat front a diversitat de causes i l’element unificador comú de la lluita contar la explotació i per una nació i un mon millor, però cada una d’elles es un front de combat que necessita la solidaritat de tots.

La PAH de Girona, els moviment socials i els que fan de la política un servei, tots junts, no som pas pocs, unim el que tenim en comú, discutim fraternalment tot allò que calgui i avancem decididament a un canvi de model. No hi ha canvi nacional sense canvi social que pagui la pena!

La vaga dels docents a les illes. La revolta dels dignes!

Els que hem fet vaga a escoles i instituts sabem de les enormes dificultats per aconseguir que sigui massiva, la dispersió dels centres i l’individualisme en el que viuen molts docents complica de forma kafkiana la presa de decisions i sovint la insolidaritat en forma de “dret individual” preval sobre les accions col·lectives i la lluita solidària.

Una vaga indefinida és l’eina més forta i difícil, una arma de doble fil, que sovint acaba fent més mal a qui l’exerceix que als que son causants de l’acció. Per tot això trobo excepcional i d’enorme coratge la vaga indefinida del ensenyants de les illes. Ja molta feina darrera i molta poca traça per part de Bauzá i el seu govern.

Recordo la gran vaga d’ensenyants del 1988, els esforços del comitè de vaga, les assemblees diàries a la Normal i quan no hi cabíem a pavellons esportius. Recordo quan es contaven amb els dits d’una ma els que no feien vaga. Quan va acabar, al cap de no massa temps varem aconseguir les millors condicions laborals que mai hem tingut. Si, les que ara ens van treien any rere any.

Tota la meva admiració per una lluita que és social, per la llengua i la igualtat, que és pedagògica, per la implicació i la llibertat de càtedra i que és política, contra el mal govern. Res serà igual a ses illes per que la set de canvi, la lluita contra la injustícia, contra la prepotència és cada dia més amplia com veurem a la manifestació del proper 29 de setembre. Més que una vaga és una revolta. La revolta dels dignes!

El capital de molts continua sent les nostres mans.

A l’antiguitat hom menyspreava el treball manual, perquè moltes societats el reservaven per als esclaus. Aleshores la feina, tota la feina, s’havia de fer “a mà”, doncs les màquines eren poques i no podien substituir la feina de la força de treball.

Es cert que els reis empraven les mans, encara que només fos per a signar edictes o segellar ordres. Les seves mans eren diferents que les dels treballadors, les tenien fines i blanques, sense clivelles i durícies. Els símbols del poder eren lleugers i alegres de dur.

Les maquines i els robots ens poden fer pensar que el treball manual ha passat de moda, i de nou alguns, per sobre de be i del mal, pontifiquen sobre negocis, capital i beneficis, quan de fet darrera els diners hi ha treball, sovint el treball d’altri, cada dia més dur i més mal pagat.

Ara hi ha moltes feines, em diríeu, que no necessiten de les mans o gairebé. O al menys no cal que per la feina s’omplin de durícies, feines necessàries i fins i tot dures. Teniu raó. Però mantinc un gran respecte per les mans.

No hi ha per a mi res mes digne que  les mans que produeixen, que creen la veritable riquesa. Son les mans d’una persona que sap de les eines, de la falç i del martell. Son mans amples o mes estretes, producte del treball que amb elles s’ha fet. Viure en dignitat, es un camí que fem amb les nostres mans.

Un mati de Primavera. 29M. Dignitat

Un matí intens amb les companyes i companys d’UGT i CCOO a Girona. Bones sensacions d’una vaga que ha anat més enllà del que s’esperava. Massiva al transport i a la indústria, important al sector serveis i a la funció pública. Bona receptivitat al carrer.

Una lliçó que caldrà que els governants aprenguin perquè si no es rectifica, ningú ens aturarà.

Ja comentarem com han anat aquesta tarda les manifestacions i farem demà un anàlisi més acurat.

Endavant i ànims, hem començat un camí i no ens aturarem fins aconseguir que es respecti la nostra dignitat. El treball com a font de riquesa, la solidaritat com a principi, el respecte com a mètode i la coherència com a actitud. Som el que fem!