La reflexió sempre ha de precedir a l’acció.

Guanyar o perdre, unitat o divisió…sento cada cop més dicotomies com aquestes pronunciades per una part de la gent  independentista,  fins i tot,  l’enfrontament entre presos o exiliats. Termes excloents que al meu parer poc tenen a veure amb el mon real. Moltes lluites comencen perdent i després es guanyen, la unitat veritable és la que sorgeix de la suma de les parts, no de la seva absorció i, al meu parer, valgui com exemple,  els actuals exiliats no tindrien el mateix ressò sense els presos, esdevinguts ostatges,  i aquests tenen més veu, ací i a fora, per la capsa de ressonància de l’exili.

El tot o res sempre perjudica al més feble, malgrat que sempre hi ha gent que se’n aprofita. Si el sentiment és imprescindible per a l’acció, aquesta per a ser eficaç necessita de reflexió prèvia. Si volem la independència aquesta no s’ aconseguirà tant sols amb els que ara som independentistes , ho farem convencent a bona part dels que no ho son. Com hem fet fins ara. Creieu de veritat que l’exclusió, que fa esdevenir traïdors a qui no és de la mateixa corda, és un bon exemple per ensenyar i fer de l’independentisme un proposta que continuï essent desitjable?

Hem patit...estem patint. Moltes coses que ens han passat poden haver estat error nostre, ben segur,  però moltes més son conseqüència de la violència de l’estat. No comparteixo el qui diu que tot es culpa dels “partits”, com si l’estat no existís,  com si la seva força fos un tigre de paper... i  tot es reduís  a voler o no voler. D’ací les contradiccions  quan es diu una cosa, sovint embolcallada de retòrica,  que desmenteixen poc després  uns fets conseqüència de la crua realitat.

Ho he dit més d’una vegada, cal un relat compartit unitari, més que una crida a l'unitat orgànica sense relat compartit. Cal que, des de l’anàlisi concret , des de l’autocrítica, però no del canibalisme, ens proposem un nou camí en la nostra lluita contra el vell estat borbònic, essent més forts i més savis. I això no es possible des de les tertúlies o des del twitter, amb tot respecte pels que si mouen confortablement. Això ho han de fer els partits, consolidant-se en cada espai i parlant amb l’autoritat que els ciutadans els hi donen amb el vot. Encara avui el menys dolent dels sistemes de representació democràtica.

Diàleg, sempre, però ara és el moment de l’acció!

Mentre la guardia civil sense manament judicial interroga en una caserna a ciutadans i ciutadanes per la seva implicació en intentar un referèndum pactat amb el govern de l’estat, un nou esclat des de les clavegueres per a fer por. Paral·lelament va pujant el to de la discussió, entre els que no creuen que han d’implicar-se l’1 d’octubre  i la majoria dels sobiranisme que esgotats els mecanismes i amb la repressió al clatell el volen fer i el faran.

Els darrers deis he parlat amb gent que no vol participar, vells amics i amigues, amb les que he fet no pas poques coses junts i ni ells ni jo ens em penedim d’haver-les fet plegats. Però es cert que malgrat alguns elements d’esperança de trobar poc abans de l’1 un desllorigador, ni els he convençut ni m’han convençut. No els veure pas mai com enemics, però avui s’arrenglen més per omissió que per acció, cal dir-ho, amb aquells que sempre havien estat adversaris comuns.

Es cert que no son pocs els que, del mateix àmbit polític, estaran l’1O, ja ho han dit i son gent de paraula. Però altres, molts més dels que voldria, els pot més, com trobar el concepte...l’odi a CIU, malgrat aquesta coalició no existeix com a tal, fruit de profundes transformacions com les que mai veurem al PP. Però els retrets del passat i la crítica al govern actual els pot més.

Ni ha que, ben cert, mai han estat sobiranistes i creuen amb una Espanya millor, tot i que mai l’han pogut concretar i ni de lluny acostar-s’hi. Per a ells ser espanyol es substantiu i català adjectiu. Confonent sovint catalanisme i burgesia catalana. En altres circumstancies votarien no en un referèndum...ara el neguen, amb un cert avantatgisme, sense veure que si no es fa tot restarà igual o pitjor.

Mantindré sempre la porta oberta al diàleg, però amb la que cau ara i avui, dedicaré el temps al més important, a treballar per a que l’1 d’octubre sigui un èxit democràtic, una porta oberta a la llibertat. I com deia la cançó, Igual que ahir, de Pi de la Serra: “Malgrat la por. Malgrat la sang.  Malgrat el caminar del cranc”.

Canvi climàtic, demà és ahir.

És imprescindible que l’evidència científica que suposa el canvi climàtic i les mesures necessàries per a frenar-lo impregnin totes les polítiques, de forma que tant la reducció de les emissions que el causen com l’adaptació als impactes que es produeixen estiguin en el nucli central de les polítiques amb competències al respecte. La lluita social i la voluntat d’alliberament nacional no s’entenen sense aquesta perspectiva, la justícia climàtica.

Cada cop més la lluita contra el canvi climàtic ha de respondre a un caràcter transversal en la gestió de qualsevol àmbit: societat, economia i institucions. Es curiós que avui la major part dels tipus d’ajudes o subvencions a les empreses no discriminen entre aquelles activitats que produeixen emissió de gasos d’efecte hivernacle de les que ajuden a disminuir-lo.  Que nefastos han estat aquests cinc darrers anys de govern Rajoy també en aquets tema!

Ara en el Congrés parlem de fer una Llei de Canvi Climàtic i transició energètica, tot i que el PP, convençut diu ara, de la necessitat de la primera, es voldria estalviar la segona part. Però un estat que consumeix 440 milions de barrils de petroli a l’any, que gasta 13. 750 milions d’euros en la seva compra que es una inversió sense retorn, un estat que te un 70% de dependència energètica és inviable.

Decidir el país que volem, determinar el nostre futur passa també per al nostra independència energètica o si més no per a una transició energètica que la permeti. Res del que succeeixi als nostres veïns ens és i ens serà indiferent, però precisament la nostra sobirania és un element positiu per a col·laboracions futures, sense xupar roda del que va més lent.